dijous, 27 de desembre del 2007

Fora complexes! La timidesa només ens posa fronteres

Sovint la timidesa fa que nosaltres mateixos ens posem més fronteres de les que ens mereixem. Hauriem de saber donar el pas amb fermesa abans de pensar-nos-ho tot quatre o cinc vegades.

Avui em tiraré a la piscina i renunciaré als meus complexes! Fa temps vaig penjar un gravació meva a internet ballant sensualment i treient-me la roba, però per timidesa mai no l'he passat a coneguts.

Ha arribat el dia. Dimiteixo de la condició de tímid. Espero que us agradi i que sapigueu valorar el vídeo sense condicionaments morals, sinò només com una simple diversió i alliberament de la intimitat física.


Striptease martorellenc

dimarts, 25 de desembre del 2007

Concert de Nadal

Avui és el dia de Nadal. Una jornada de sentiments contradictoris, on no tothom pot fer seu el somriure que la societat sembla que et vulgui fer encomenar. Però bé, això no treu que jo sigui un més dels que us desitgen que estigueu passant un molt bon dia.

I des de Santa Fe (Granada), on enguany celebro el Nadal amb la meva família, us envio un petit regalet: una composició que em va recomenar fa temps la Marina i que trobo ben addient pel dia d'avui (més aviat diria jo que per la nit d'ahir): el Concert de Nadal d'Arcangelo Corelli. Espero que gaudiu d'aquest breu salt en el temps en un dia especial.

dilluns, 24 de desembre del 2007

Bach: després del silenci

Curiosa escena gravada al Metro de Barcelona, línia lila:


Aquesta interpretació multitudinària del Preludi de la Suite núm.1 per violoncel sol (BWV1007) de Johann Sebastian Bach és una de les escenes de la nova pel·lícula de Pere Portabella: Die Stille vor Bach (El silenci abans de Bach), que s'ha estrenat aquesta setmana passada i que ja he pogut veure als Cinemes Verdi.

La valoració no és senzilla. Crec que hi ha suficient amb dir que és una pel·lícula diferent, però interessant. La línia argumental és bastant pobra i, per tant, el film es fa una mica lent, però, en canvi, es comenten anècdotes interessants de la vida del geni de Leipzig i alguns detalls et fan sentir la pel·lícula més propera. Tot depèn de la relació que un tingui amb el que a la sala es es pot veure i sentir.

Algunes pinzellades:
  • El silenci, veritable protagonista de la pel·lícula conjuntament amb la música,
  • Dresden, es pot gaudir d'una passejada en vaixell pel riu Elba des de la ciutat vella fins a Pillnitz... ja sabeu dels meus lligams amb la capital de Saxònia i de l'emoció que això em produeix,
  • la llegenda de les partitures de La Passió segons Sant Mateu, que va rescatar Fèlix Mendelssohn d'una carnisseria cinquanta anys després de la mort de Bach,
  • Mendelssohn, personatge interpretat pel pianista Daniel Ligorio, resident a Martorell durant molts anys,
  • l'harmònica interpretant Bach a la cabina d'un camió forrat amb imatges de Mares de Déu,
  • la violoncelista, i qui vegi la pel·lícula entendrà perquè la destaco,
  • la pianola, que tota soleta interpreta el que es proposi donant voltes sobre el seu propi eix
  • ... i Bach.

Doncs bé. Ja sabeu que aquests dies no només teniu l'opció de veure les parides nadalenques que any rere any omplen les sales de "cinema", sinò que també podeu fer una inmersió en els salts temporals i musicals d'El Silenci abans de Bach.

divendres, 21 de desembre del 2007

Comença el Nadal, a Sarajevo i arreu

Tot just fa una estoneta que començo les vacances de Nadal, dies de descans i d'estar amb la gent que t'estimes. Temps per veure gent a qui fa temps que no veus, però també per escoltar música o per llegir aquell llibre que tens en ment.

Relacionat amb els motius típics i tòpics del Nadal, sense que faltin les clàssiques boletes de porex fent el paper de pressumpta neu nadalenca, vaig trobar ja fa unes setmanes un el videoclip Christmas Eve Sarajevo de la Trans-Siberian Orchestra. És clar que el neguit per les festes nadalenques ja no és el mateix que de ben petit, però que aixequi la ma (o millor que escrigui algun comentari) qui quan agafa vacances no se sent una mica com la nena que apareix al vídeo que us recomano avui i amb el que us desitjo unes BONES FESTES DE NADAL.

Trans-Siberian Orchestra - Christmas Eve Sarajevo


As He flew over the countryside
He was still listening
When from a little church below
He heard a voice begin to sing.


Sí, el vídeo és del 1996... i què? Llavors també existia el porex i de vegades, pel que sembla, també cobria les tecles dels pianos.

dijous, 20 de desembre del 2007

"On el cel s'oblida de ser... horitzó" (II)

El Danubi, un dels rius més llegendaris d'Europa i protagonista de multitud de relats, de poemes i, fins i tot, d'algun vals pel meu gust massa popular, és també un indret idoni per gaudir de postes de Sol de llegenda. Poc menys de tres mil quilòmetres de recorregut des de la Selva Negra fins la desembocadura al Mar Negre, creuant tota mena de paratges naturals, pobles i ciutats imperials, per una de les conques fluvials més grans del continent (es pot comprovar aquí), tres mil quilòmetres on poder gaudir de de l'aigua (en ocasions massa contaminada) i del cel.

És l'agost de 2004 i el Raimon, l'Àngel i un servidor ens trobem a Budapest durant el nostre viatge amb Inter-rail per alguns països de l'est d'Europa. I, com cada tarda, arriba el moment en què al Sol li entra la mandra, el cel de mica en mica canvia de color i la Lluna surt a saludar. No, encara no és el moment del capvespre... però ja s'hi acosta!

Budapest, Hongria, agost 2004 - Fotografia analògica escanejada
(
clic aquí o sobre la imatge per ampliar)


Però un parell de dies abans sí que vam poder coincidir amb el moment en què el Danubi deia "fins demà" al rei dels astres. Això passava a Bratislava i va ser, sense cap mena de dubte, el que més em va agradar d'un dia avorridot en què la ciutat se'ns va fer de seguida petita. Però aquell cel va ser inmens!

Bratislava, Eslovàquia, agost 2004 - Fotografia analògica escanejada
(
clic aquí o sobre la imatge per ampliar)


A Martorell ja fa estona que el Sol ha dit adéu txà! Ara sóc jo qui m'autodesitjo bona nit!

dimarts, 18 de desembre del 2007

Yehudi Menuhin ens omple un got

Gravacions com aquesta de la Dansa Hongaresa núm.4 de Johannes Brahms tocada per Yehudi Menuhin poden crear dos tipus de reacció en un violinista aficionat: la del got mig ple i la del got mig buit.

En el meu cas, la primera sensació que produeix en mi és de veure el got mig buit, sabent que comparar la meva tècnica i interpretació amb la de Yehudi Menuhin hauria de ser poc menys que pecat mortal. Però ben mirat, de tant en tant hem de saber veure el got mig ple, poder ser una mica una mica xulos i dir: "Què coi! Jo toco també aquest maleït instrument, fruit de la molta (però mai suficient) feina d'anys. Violinistes del món, principiants, professionals, joves amb futur i adults amb límits difícils de superar... som els millors!".

Ara tornaré a veure el vídeo. I sé que el got mig ple començarà a buidar-se, sense remei. Fragments com el que comença al minut 1:30 de gravació són realment cruels amb un violinista mediocre com jo. Però faré tot el possible perquè l'aixeta de la motivació torni a rajar i, de mica en mica, la confiança en mi mateix torni a agafar els nivell que, modestament, crec que em mereixo.



Yehudi Menuhin (violí), Antal Dorati (piano)
Dansa Hongaresa núm.4 - Johannes Brahms

dilluns, 17 de desembre del 2007

La mirada de la Ghulam


La Ghulam és una de les cares del dia. Una de les mirades que han impactat el món les darreres hores. I és que aquesta noia afganesa d'onze anyets s'acaba de casar... però això no és motiu de celebració.


(clic sobre la imatge per ampliar)

Aquesta imatge de la fotògrafa americana Stephanie Sinclair ha estat escollida com a foto de l'any per la Unicef. Ràpidament es pot comprovar que el que sent la Ghulam pel seu marit de quaranta anys no és ben bé amor. Què deu passar per la ment i quins deuen ser els sentiments d'una nena tant jove en una situació tant injusta? La mirada de desconfiança és l'evidència de la falsedat d'un compromís de vergonya.

És cert: la desafortunada Ghulam no té cap culpa de ser un dels centres informatius del dia. També és cert que potser d'aquí un parell de dies ningú no s'enrecordarà de la seva cara. És un exemple més de la gran injustícia humana que suposen els matrimonis forçats a molts països, majoritàriament amb motivació econòmica deguda a les situacions de pobresa que s'hi pateixen. Però la seva preciosa però trista mirada té a aquest bloc un petit racó. És potser l'únic que puc fer davant la impotència de saber que m'és impossible fer que la seva cara esclati en el somriure que es mereix.

Podeu veure altres imatges finalistes del premi d'Unicef fent clic aquí, exemples de sis crues realitats de d'infants d'arreu del món. Pel que fa a cas de la Ghulam, el diari The New York Times ja en va fer un reportatge sobre el mateix cas el 9 de juny de 2006: The Bride Price.

Avui la mirada que presideix aquesta entrada del bloc ha tornat als diaris i als telenotícies, gràcies (o per culpa) d'Unicef. Des de lluny li envio una més dels milions d'abraçades que a través de l'aire i els pensaments deu haver rebut d'arreu del món. Llàstima que la seva societat més propera sigui la que menys li somriu.

diumenge, 16 de desembre del 2007

"On el cel s'oblida de ser... horitzó" (I)

Quantes coses no s'han escrit ja del màgic moment del capvespre? És el moment en què el cel es vesteix de gal·la per rebre els convidats de la nit. Uns pocs minuts de colors blaus, vermells i ataronjats entre núvols de totes formes i volums. Instants de reflexes i ombres, que provoquen que els vidres dels edificis es converteixin en focus enlluernadors i que els mars i rius esdevinguin el mirall en què l'astre rei apareix més afavorit.

I què passa quan un es troba davant d'un espectacle com aquest amb una càmera de fotos? La resposta és tant evident que l'evitaré per redundant.

A partir d'ara i amb una freqüència indefinida, bàsicament quan em vingui de gust, penjaré en posts sota el nom "On el cel s'oblida de ser... horitzó" algunes fotos pròpies de postes de Sol que he tingut la sort de veure, viure i fotografiar per diferents països. El títol l'ha cedit una de les meves poetesses preferides, la Marina. Un cop més, moltes gràcies!

Trajecte entre Dubrovnik i Orebić, Croàcia, agost 2006 (clic per ampliar)

Aquesta és la foto amb la que dono per inaugurada aquesta sèrie intermitent de fotografia dedicada a les postes de Sol. Va ser captada a la carretera que va de Dubrovnik cap al nord, fent camí cap a Orebić, durant el viatge per Bòsnia-Hercegovina, Montenegro i Croàcia de l'agost de 2006. En primer pla, un guardarails assassí. En segon pla, el mar Adriàtic i l'arxipèlag de les illes Elafit: Jakljan, Kolocep, Lopud, Sipan i Lokrum.

Faré un breu comentari de la tècnica emprada en la foto: 1. Obrir finestreta del cotxe. 2. Treure la mà amb la càmera, amb el risc que un camió s'endugui el braç i l'aparell. 3. Apretar botó. Però és que amb costes com la croata no cal ser un gran expert per treure fotos així de maques.

Tornaré, amb més fotos, però prometo també amb menys rotllos. Però ara és el moment de tornar a somniar en Croàcia.

dijous, 13 de desembre del 2007

Paranoia musical de joventut

Records televisius de joventut he sentit en veure aquest videoclip de Radiohead al YouTube. Explico breument el perquè.

Durant una temporada, al voltant dels setze anys, reconec haver estat bastant enganxat al programa Sputnik del Canal 33. I aquest és probablement el vídeo musical que més em va marcar. Dibuixos aparentment innocents deriven cap a situacions violentes i d'una cruesa que ràpidament van sorprendre a un jovenet que encara creia que els dibuixos animats només són pels nens. A més, la crítica social que se'n desprèn donava molt de pensar.

Paranoid Android és per molts la millor cançó de Radiohead. És la segona de l'album OK Computer, on també apareixia la canço No Surprises de qual ja en vaig parlar a aquest bloc el passat dissabte 24 de novembre. En paraules d'un dels components del grup, la idea inicial va ser fer de tres cançons una de sola, tal com ja va realitzar abans John Lennon:

It really started out as three separate songs and we didn't know what to do with them. Then we thought of 'Happiness [is a warm gun]' - which was obviously three different bits that John Lennon put together - and said 'Why don't we try that?'


I respecte la temàtica de la cançó, Thomas Yorke comenta que té part de realitat, en especial l'escena al bar amb tot de personatges força poc desitjables, sentint-se allunyat però alhora part d'ells:

The people I saw that night were just like demons from another planet. Everyone was trying to get something out of me. I felt like my own self was collapsing in the presence of it, but I also felt completely, utterly part of it, like it was all going to some crashing down any minute.


Jutgeu vosaltres mateixos aquests personatges... i gaudiu d'aquest curiós i alhora mític videoclip que de ben segur no us deixarà indiferents.



Ambition makes you look pretty ugly
Kicking and squealing gucci little piggy
You don't remember
Why don't you remember my name?

Font dels comentaris de la cançó: http://www.ateaseweb.com/songs/paranoidandroid.php

dilluns, 10 de desembre del 2007

Nächste Haltstelle: Dresden-Neustadt

Tres minuts per creuar el barri de Neustadt... acabo de tenir un nostàlgic dejà vu d'aquelles nits a Dresden, quan perdre el tramvia suposava sofrir cinquanta minuts d'espera, o bé una horeta de passeig.

Sé que només és un vídeo elaborat per uns estudiants de la Technische Universität Dresden, però aquests carrers, aquests edificis, aquests tramvies i aquestes carreres de fons em porten molts bons records a la ment.

I tu? Permetràs que el tramvia passi de llarg?

Neustadt in drei Minuten... ich habe mich gerade an Dresden erinnert, sowie an die Nächte und vepassene Straßenbahne, und die folgenden Wartezeiten und langen Spaziergängen.

Das ist nur ein Video, der an der TU Dresden gemacht wurde, aber alle Straßen, Gebäude, Straßenbahne und Rennen bringen mir viele gute Erinnerungen.

Was denkst du darüber? Willst du deine Straßenbahn verpassen?

dissabte, 8 de desembre del 2007

La fussió d'Evanescense amb Mozart

Què passa quan s'uneixen una de les millors obres religioses de la història de la música amb el rock alternatiu del segle XXI? Què succeeix quan un fragment d'una missa de difunts del 1791 viatja fins els Estats Units i sofreix una mutació dos-cents anys després?

La resposta la trobem a la versió que Evanescense va fer de la Lacrimosa de la Missa de Rèquiem de Wolfgang Amadeus Mozart. No trigareu a endevinar que les imatges provenen d'escenes de la pel·lícula Amadeus (Miloš Forman, 1984). Hi haurà qui pensi que és de mal gust o, si més no, una còpia barata fer servir els acords i melodies de les grans obres de la música anomenada popularment "clàssica". Però, què voleu que us digui, a mi no em sembla tant malament. De fet, si durant segles i segles s'ha fet, per què no ara també?


Si alguna ànima despistada encara no sap de quin fragment del Rèquiem de Mozart es tracta, el pot escoltar veient aquest video (clic aquí), on s'interpreta el Confutatis seguit de la Lacrimosa en una gravació del 1991 al Palau de la Música Catalana de Barcelona.

Lacrimosa
Lacrimosa dies illa
Qua resurget ex favilla
Judicandus homo reus.
Huic ergo parce, Deus:
Pie Jesu Domine,
Dona eis requiem. Amen.

dijous, 6 de desembre del 2007

Cartell de La Passió 2008: torna la polèmica?

Des de fa uns anys, temporada rere temporada el cartell de La Passió d'Esparreguera no deixa de banda la polèmica. Se n'han vist de tots tipus, i mai ningú no s'ha quedat indiferent: el tronc nu de Jesús (temporada 2003), el xai amb corona d'espines representant l'anyell de Déu (any 2005) i el Supercrist que sobrevolava Esparreguera el 2007 són alguns exemples de cartells polèmics. Tinc entés que el bisbat va demanar a les parròquies que no pengessin el cartell amb la imatge del Superheroi de espectacle esparreguerí durant la passada temporada.

No tots els cartells han tingut la mateixa sort i han pogu ser imatge promocional de l'entitat. Una proposta que havia d'esdevenir el cartell de l'any 2006 es va retirar a última hora per substituir-lo pel dels dos claus rovellats i impregnats de sang del cartell definitiu del 2006. Es mereixia l'obra que van retirar aquesta sort? Jutgeu vosaltres mateixos l'escena de La Pietat invertida de la proposta rebutjada.

Doncs bé, d'aquí poc menys de tres mesos torna La Passió i, com no, el seu polèmic cartell. Què us sembla si compartim la imatge i el comentari que des de La Passió han enviat per correu electrònic als col·laboradors de l'entitat?

Cartell de La Passió d'Esparreguera, temporada 2008
(clic aquí o sobre la imatge per ampliar)

Jesucrist: un autèntic ídol de masses

La Passió d'Esparreguera ha presentat el cartell promocional del 2008. El disseny és obra de l'Eloi Ortuño i la Laura Pons i ens presenta un Jesucrist ídol de masses, envoltat pel fenomen "fan" i perseguit pels mitjans de comunicació.

El cartell 2008 pretén apropar l'espectacle de La Passió al públic més jove i ho fa demostrant que la història que es representa a La Passió té tots els elements de qualsevol narració: amor, traïció, injustícia, amistat, crueltat...

A més a més, al cartell es poden veure les diferents vessants de Jesucrist però vistes des del món actual: Jesús envoltat pels apòstols en una banda de rock, recollint un premi recordant el recolzament popular que va rebre i l'arrest per part de la policia que recorda la detenció per part dels centurions romans...

Aviat la imatge promocional de La Passió podrà veure's no només a Esparreguera sinó arreu del territori català.

Per tal que el cartell i l'espectacle de La Passió arribin als més joves, enguany s'ha estrenat un fotolog per publicar la nova imatge promocional. No t'ho perdis! Consulta'l a l'adreça següent: http://www.fotolog.com/jesus_x_sempre.


Realment la meva opinió personal respecte aquest i d'altres cartells no la tinc gaire clara. L'enginy demostrat en l'afany de voler sorprendre i d'aconseguir que "la gent" en parli és d'un resultat admirable i això, evidentment, promociona l'espectacle. El disseny gràfic de les diferents obres també és molt bo. Però personalment els temes que relaciona el cartell d'enguany no m'atreuen gens i trobo que la societat i gran part de la joventut és molt més madura del que el cartell de la propera temporada 2008 dóna a entendre. Suposo que, si les meves conviccions religioses fossin més clares, en aquest àmbit podria sentir-me ferit... però aquestes discussions les deixaré per qui realment ho visqui. Per cert, molts estareu d'acord amb mi en que només cal una paraula per definir el fotolog promocional: patètic. Això sí! Si el que pretén La Passió d'Esparreguera amb els seus cartells és que no passin inadvertits, amb mi ho han aconseguit. I com jo, segur que també amb molta altra gent. Un any més... felicitats!

De totes formes, desitjo una temporada exitosa a La Passió i, si puc, allà hi seré... col·laborant tot rascant corda al fossar del teatre! Algú s'anima a venir?

dilluns, 3 de desembre del 2007

Bush bloody Bush

Corren rumors que davant del ja proper final de la presidència de George W. Bush al capdavant dels EUA, l'aviat ex-president està assajant per participar a la propera edició d'American Idol versionant el Sunday Bloody Sunday dels U2. Divertida recomanació que l'Angie de Dublin va fer al Javi durant el seu Erasmus a Aachen.

I és que aquest Bush és molt Bloody Bush. Més val riure una mica...


I can't believe the news today
Oh, I can't close my eyes and make it go away
How long, how long must we sing this song?
How long, how long?
Tonight, we can be as one tonight

Broken bottles under children's feet
And bodies strewn across the dead end street
But I won't heed the battle call
It puts my back up
Puts my back up against the wall

Sunday, bloody Sunday...

Els despistats que desconeguin quina és la cançó original, aquí la teniu:

diumenge, 2 de desembre del 2007

Wassalon, una rentadora amb sentiments


Us enganxo un extracte que he trobat a una web de compra de còmics per internet:

Wassalon es una lavadora. Pero habla, camina, se enfada, se emociona... y no le gusta para nada la labor profesional que le ha tocado desempeñar como consecuencia de su particular morfología. Este es el punto de arranque de Wassalon, el primer álbum de la creadora catalana Clara-Tanit Arqué. La rebeldía ante un futuro prefijado, los altibajos emocionales -el amor, los celos, el distanciamiento...-, los amigos hallados (y los que se quedan) en el camino, los sueños, la búsqueda de un lugar en el mundo, en definitiva, son algunos de los aspectos que nos plantea Wassalon en su particular e imaginativo recorrido en bitono.

La ópera prima de Clara-Tanit realizada a caballo entre Barcelona y Gante, no es desde luego unidimensional. Hay mucho de ella en este trabajo y el conjunto resultante se nos antoja consistente. También por el tono, sorprende la aparente facilidad con la que su autora hace que sus personajes se relacionen en situaciones que pasan de lo naif y divertido a lo cruel y también a lo delicado y tierno.

Cautivan los reveladores silencios de Wassalon que en ocasiones dan un giro inesperado a un acto, al tiempo que las escenas se suceden con fluidez. Todo ello nos permite empatizar rápidamente con la lavadora protagonista que domina el relato, pero también con la galería de secundarios tan peculiares como ella.

Clara-Tanit Arqué (Gerona, 1981) se crió en Martorell, estudió interiorismo y más tarde ilustración en La Massana, donde conoció a otros estudiantes como Lola Lorente y Alberto Vázquez, circunstancia ésta que le dio ganas de adentrarse más el mundo del cómic. Tras colaborar en fanzines como Lunettes o el Fanzine enfermo y desarrollar una enriquecedora etapa de Erasmus en Bélgica, Wassalon es su primera obra completa. Clara-Tanit ha sido galardonada con un accésit de cómic por el Certamen del INJUVE 2007 que se concede en noviembre.

Título: Wassalon
Edición: Tomo 19x21cms, tapa blanda, 96 páginas bitono
Guión y dibujo: Clara-Tanit Arqué

Tienda Dreamers

Vaig poder conèixer algunes de les primeres aparicions de Wassalon durant aquells dies previs a l'aventura belga de la Clara, moments en què la petita rentadora feia poc que havia nascut i encara anava vestida només de llapis i de tinta xinesa. Fins i tot he entrat un parell de cops al bloc de la Clara a veure si podia saber què n'era de la seva vida. I sempre m'he quedat amb ganes de més.

Ja tinc ganes de tenir una còpia entre mans i conèixer els fins ara desconeguts sentiments d'una rentadora. Sort Clara!

(fer clic sobre la imatge per ampliar)


Nota: Imatges agafades sense permís. L'autora té dret a cagar-se en mi, estirar-me de les orelles i, tot seguit, signar-me un volum de Wassalon.

dissabte, 1 de desembre del 2007

Still loving you

Si hem de fer un altre cop junts
tot el camí des del començament,
intentaria canviar tot allò
que va matar el nostre amor.
El teu orgull ha bastit una mur tant fort,
que no l'aconseguiré creuar
si no hi ha una oportunitat real
de tornar a començar.
Et segueixo estimant.

(traducció pròpia)

dijous, 29 de novembre del 2007

Caminant per un món boig

Cares sense expressió però que et són familiars, llàgrimes que s'amaguen darrere les ulleres, abaixant el cap tot caminant en cercles. Sense destí, sense demà, per aquest món boig.


All around me are familiar faces
Worn out places, worn out faces
Bright and early for their daily races
Going nowhere, going nowhere
Their tears are filling up their glasses
No expression, no expression
Hide my head I want to drown my sorrow
No tomorrow, no tomorrow

Cançó: Mad World
Intèrpret: Gary Jules (cover de Tears for Fears)

dimarts, 27 de novembre del 2007

La cantata del cafè: aromes de Bach

Oh! Què dolç que és el sabor del cafè,
més dolç que un miler de petons,
més suau que un bon moscatell.

Cafè, cafè he de prendre,
i si algú em vol enredar,
oh sí, una altra tassa de cafè m'heu de donar!

(traducció pròpia)


Ei! wie schmeckt der Coffee süße,
Lieblicher als tausend Küsse,
Milder als Muskatenwein.

Coffee, Coffee muß ich haben,
Und wenn jemand mich will laben,
Ach, so schenkt mir Coffee ein!


Poc a poc anem entrant en els mesos de fred i potser és ara quan ve més de gust un bon cafè ben calentet. I aquesta ària de la Cantata del cafè (Schweigt Stille, Plaudert Nicht - BWV 211) de Johann Sebastian Bach (1685-1750) ens pot ajudar a assaborir-lo i descansar al final de la jornada.

La Marina em parlava de Bach, Mozart i Beethoven com els tres grans arquitectes de la música. Doncs aquesta "tassa musical de cafè" ens la serveix el primer d'ells a una de les poques cantates no-religioses que va fer. No en va, es diu que va ser escrita entre els anys 1732 i 1734 a la cafeteria Zimmermann de Leipzig, Alemanya, i vol representar de forma satírica l'addicció al cafè que havia esdevingut un problema social a la ciutat durant el segle XVIII. No sé si és addicció, però a mi també m'agrada, i molt.

Ja sento l'oloreta! Vols prendre't una tassa amb mi?

diumenge, 25 de novembre del 2007

Arriba el fred, a Dresden també

(fer click sobre la foto per ampliar)

Potser en algun moment algú de vosaltres s'ha preguntat quina és la ciutat de la imatge que apareix a la capçalera del meu bloc, sota les lletres del títol. La majoria em coneixeu personalment i no haureu dubtat ni un moment en assegurar que la magnífica fotografia panoràmica és de Dresden en ple hivern, captada sobre el riu Elba des del Carola Brücke, que em va enviar la Paulina.

La capital de Saxònia, a l'est d'Alemanya i a mig camí entre Berlín i Praga, és menys coneguda a les nostres terres del que crec que es mereix. Una ciutat aixecada de les cendres del bombardeig de la nit del 13 de febrer de 1945 i que, tot i patir alguna aberració arquitectònica deguda a la dèria per la funcionalitat de les construccions comunistes, ha sabut anar restaurant els principals símbols de mica en mica però amb molt bon gust. Fins la reinauguració de la Frauenkirche l'octubre de 2005. Un petit exemple de la bellesa de la ciutat representa el panorama sobre el riu Elba de la imatge superior. Una de les postals més maques d'Alemanya. Per mi, la millor.

No només és una ciutat maca, àmplia, i perfecta per a llargues passejades a peu, en bicicleta o en tramvia. La vida cultural i festiva és d'allò més rica. No en va, el fet de tenir un dels principals teatres d'òpera d'Europa, i tresors i galeries amb obres de gran importància, posen fonament a la meva afirmació. Per altra banda, el moviment que produeix una ciutat on més del 10% de la població és universitària, no fa més que afavorir a la promoció de nous esdeveniments culturals, de festivals de tots tipus de músiques i a que els carrers i parcs respirin contínuament un ambient jove.

El meu fons d'escriptori ha canviat d'estació, però no de ciutat. Ha passat del verd de la gespa de la riba del riu Elba a l'estiu, a la imatge que encapçala aquest escrit, amb l'Altstadt, ciutat vella de Dresden, coberta del blanc mantell dels hiverns centreeuropeus.

Nova imatge al meu escriptori. Una única ciutat. Dresden.

I aquests dos personatges també n'estan d'acord.

dissabte, 24 de novembre del 2007

Silenci sense sorpreses

Sóc dels que crec que la música pot descriure qualsevol estat d'ànim: l'alegria, l'optimisme, la tristesa, l'enamorament, el desencís posterior, l'ideal polític, la pròpia espiritualitat, etcètera.

No totes les temàtiques em produeixen un sentiment empàtic amb un fragment musical. Puc trobar que una obra o una cançó són excel·lents sense combregar amb el que les seves estrofes o l'harmonia dels seus acords vulguin donar de pensar.

És la lletra de la famosa cançó No Surpises editada el 1997 al disc OK Computer de Radiohead, així com el seu anguniós videoclip, un cant a desaparèixer d'un món que ja no ens sorprèn. Un breu moment de pessimisme, de caiguda de braços, de rendició. Però no per això deixa de ser una de les millors cançons del rock alternatiu dels anys noranta.

Silenci...


A heart that's full up like a landfill,
a job that slowly kills you,
bruises that won't heal.
You look so tired-unhappy,
bring down the government,
they don't, they don't speak for us.

I'll take a quiet life,
a handshake of carbon monoxide,
with no alarms and no surprises,
no alarms and no surprises,
Silent silent.

This is my final fit,
my final bellyache,
with no alarms and no surprises,
no alarms and no surprises,
no alarms and no surprises please.

Such a pretty house and such a pretty garden.
No alarms and no surprises (get me outta here),
no alarms and no surprises, please.

dimecres, 21 de novembre del 2007

Scary Mary, als millor cinemes

Es rumoreja que és a punt d'arribar als cinemes la pel·lícula de la minyona més malèfica de tots els temps. El tràiler realment posa els pèls de punta.

Tremoleu, que Scary Mary ja comença a baixar del cel!


Evidentment aquest vídeo és una conya força ben feta que he trobat al YouTube. El muntatge va ser fet per Chris Rule amb l'ajuda de Nick Eckert, fent servir la composició musical A Violent Attack de Caine Davidson i diferents talls de Mary Poppins. Un petita excusa per pintar un somriure tot just passat l'equador de la setmana.

Però sincerament crec que el tema podria arribar a acollonir qualsevol... i és que ja deia la cançó allò de...
Con un poco de azufre esa píldora que os dan,
la píldora que os dan sentará fatal.

dissabte, 17 de novembre del 2007

Goethe i Schubert al violí de Hilary Hahn

"Qui cavalca tant tard a través de la nit i del vent?
És el pare amb el seu fill..."

Der Erlkönig, el Rei de les Fades, és una balada escrita per Johann Wolfgang von Goethe el 1782, la qual Franz Schubert va musicar i publicar el 1821. A la xarxa es poden escoltar la versió cantada per Anne Sofie von Otter i acompanyada per la Chamber Orchestra of Europe, dirigida per Claudio Abbado, així com també una versió més antiga de veu i piano cantada pel baríton Dietrich Fischer-Dieskau.

Però crec que no sorprendré a ningú recomanant la versió de violí sol interpretada per la Hilary Hahn. És la reducció de l'orquestra a un sol instrument. Totes les seccions i la veu concentrades sobre les quatre cordes per on desfila la ma esquerra i l'arquet d'una de les interprets amb més futur.



Der Erlkönig - Johann Wolfgang von Goethe

Wer reitet so spät durch Nacht und Wind?
Es ist der Vater mit seinem Kind;
er hat den Knaben wohl in dem Arm,
er fasst ihn sicher, er hält ihn warm.

"Mein Sohn, was birgst du so bang dein Gesicht?"
"Siehst, Vater, du den Erlkönig nicht?
Den Erlenkönig mit Kron' und Schweif?" -
"Mein Sohn, es ist ein Nebelstreif."

"Du liebes Kind, komm, geh mit mir!
Gar schöne Spiele spiel' ich mit dir;
manch' bunte Blumen sind an dem Strand;
meine Mutter hat manch' gülden Gewand."

"Mein Vater, mein Vater, und hörest du nicht,
was Erlenkönig mir leise verspricht?" -
Sei ruhig, bleibe ruhig, mein Kind!
In dürren Blättern säuselt der Wind."

"Willst, feiner Knabe, du mit mir gehn?
Meine Töchter sollen dich warten schön;
meine Töchter führen den nächtlichen Reih'n
und wiegen und tanzen und singen dich ein."

Mein Vater, mein Vater, und siehst du nicht dort,
Erlkönigs Töchter am düstern Ort?" -
"Mein Sohn, mein Sohn, ich seh' es genau:
es scheinen die alten Weiden so grau."

"Ich liebe dich, mich reizt deine schöne Gestalt;
Und bist du nicht willig, so brauch' ich Gewalt." -
"Mein Vater, mein Vater, jetzt fasst er mich an!
Erlkönig hat mir ein Leids getan!" -

Dem Vater grauset's, er reitet geschwind,
er hält in Armen das ächzende Kind,
erreicht den Hof mit Müh und Not;
in seinen Armen das Kind war tot.

dimecres, 14 de novembre del 2007

Hilary Hahn: un adagio en imatges

Quan el que popularment es coneix com a música clàssica trenca els seus clàssics esquemes; quan la imatge, la publicitat i la posada en escena són tant o més importants que la música; o t'adaptes a la nova situació, o desapareixes de la primera línia.

Quan s'uneixen el savoir-faire d'una prestigiosa discogràfica com Deutsche Grammophon i la tècnicament perfecta interpretació de la jove Hilary Hahn, amb la seva elegància i una penetrant mirada que he pogut creuar en persona, fins i tot arriscats videoclips com el que avui enllaço poden arribar a produir sensacions de molts tipus.

Imatges, ombres, l'Adagio del Concert número 1 de Paganini, Hilary Hahn i les teves pròpies sensacions. Una combinació que, si més no, no et deixarà indiferent.

dilluns, 12 de novembre del 2007

Quan somrius, tot el món somriu amb tu

Si ahir la marató de frases de Woody Allen va ser considerable, avui la proposta serà més fàcil de pair. Torna la música a aquest petit racó d'internet, però sense deixar de costat a Woody Allen.

És a la pel·lícula Poderosa Afrodita on trobem l'injecció de moral necessària per sortir victoriosos d'una nova setmana de novembre. Més optimista: impossible!

When you're smiling,
the whole world smiles with you.

diumenge, 11 de novembre del 2007

Desmuntant Woody Allen

Fa poc va arribar a les meves mans el llibre Desmuntant Woody Allen, un recull de frases brillants del geni de Brooklin realitzat pel periodista Víctor Fernández. A dins es barregen expressions extretes de pel·lícules, entrevistes, o bé entregues de premis. N'hi han de divertides, de més superficials, d'altres més profundes, i tocant molts àmbits de la vida i del més enllà. Tenint en compte que es tracta d'un personatge que mai assisteix a la gal·la d'entrega dels premis Oscar (fins i tot estant nomenat!), ja que coincideix amb els assajos de la seva banda de jazz, ens podem fer una primera impressió de la singularitat de la seva personalitat. Què et sembla doncs si compartim algunes de les seves cites més conegudes?


Woody Allen i la vida:
  • L'eternitat es fa llarga, sobretot al final.
  • No crec en una vida posterior, però per si de cas m'he canviat de roba interior.
  • Que feliç seria si fos feliç.
  • M'interessa el futur perquè és el lloc on passaré la resta de la meva vida.
  • Morir és com dormir, però sense aixecar-se a pixar.
  • Els somniadors són els salvadors del món.
  • Gaudeix del dia fins que un imbècil te l'arruïni.
  • Tots els homes són mortals. Sòcrates era mortal. Per tant, tots els homes són Sòcrates. Cosa que significa que tots els homes són homosexuals.
  • Els diners són millor que la pobresa. Solament per motius econòmics.
  • Si no t'equivoques de tant en tant, vol dir que no aprofites totes les teves oportunitats.
  • "Oh, sempre veus el got mig buit." "No. Sempre el veig mig ple. De verí!"
  • M'agrada la pluja. Neteja els records de la vorera de la vida.

Woody Allen, geni i figura:

  • Res m'agrada i enorgulleix més que ser considerat un cineasta europeu.
  • Vaig al psicoanalista des de fa quinze anys. Li donaré un any més i després me n'aniré a Lourdes.
  • Em dol no poder assistir al teu 75 aniversari, però espero que tu vinguis al meu. ("Carta a Groucho Marx")
  • El que més odio que em demanin perdó abans de trepitjar-me.
  • La marihuana causa amnèsia i... altres coses que no recordo.
  • Els avantatges del nudisme són evidents a la vista.
  • Els mosquits moren entre aplaudiments.
  • No conec la clau de l'èxit, però sé que la clau del fracàs és tractar de complaure tot el món.
  • El meu pare va vendre la farmàcia perquè no hi havia més remei.
  • Vaig fer un curs de lectura ràpida i em vaig llegir Guerra i pau en vint minuts. Crec que parlava una mica sobre Rússia.
  • Jo vaig ser expulsat del col·legi per copiar en l'examen de metafísica; vaig mirar en l'ànima del noi que s'asseia al meu costat.
  • Em llevo, em poso la camisa i em cau un botó. Després obro la porta del cotxe i em cau el pany. I ara em fa por anar al lavabo.
  • "Li van disparar als ulls." Oh, Déu meu, és cec?" "És mort."

Woody Allen, l'amor i el sexe:

  • Alguns matrimonis acaben bé, uns altres duren tota la vida.
  • El diabètic no pot anar de lluna de mel.
  • El cor és un múscul molt, molt elàstic.
  • El sexe sense amor és una experiència buida. Però com a experiència buida és una de les millors.
  • El cervell és el meu segon òrgan favorit.
  • El sexe és brut? Només si es fa de la manera correcta.
  • L'última vegada que vaig estar dintre d'una dona va ser quan vaig visitar l'Estàtua de la Llibertat.
  • "Vaig dormir amb una persona per diners. Això em converteix en prostituta?" "No, només per la definició del diccionari."
  • L'única vegada que la meva dona i jo vam tenir un orgasme simultani va ser quan vam firmar el divorci davant el jutge.
  • Bígam: idiota al quadrat.
  • El sexe és com una partida de mus: si no tens una bona parella... més et val tenir una bona mà.
  • Estimeu-vos els uns sobre els altres.

Woody Allen, fent amics:

  • Drew Barrimore canta molt malament. La gent sorda no vol veure els seus llavis en moviment.
  • Els japonesos no miren, sospiten.
  • La música japonesa és una tortura xinesa.
  • Aquest home és un mentider i un assassí, i ho dic amb tot el respecte.
  • Veig desastre. Veig catàstrofe. Pitjor, veig advocats!
  • Hi ha estudiants a qui els afligeix anar a l'hipòdrom i veure que fins i tot els cavalls aconsegueixen acabar la seva carrera.

dijous, 8 de novembre del 2007

Stephane Grappelli & Yehudi Menuhin Live

Dos mestres i un instrument... Stephane Grappelli, cofundador del Quintette du Hot Club de France, va ser el millor violinista de jazz de tots els temps. Yehudi Menuhin, per la seva banda, és considerat per la gran majoria com el millor violinista del segle XX i, per tant, molt probablement es pugui afirmar que va ser el millor intèrpret que mai ningú hagi pogut escoltar. I aquesta no és només una opinió personal meva: tinc el convenciment que som molts els que la compartim.

Dos genis i el violí... tocant davant d'un mateix públic. Enfront d'una mateixa càmera. Compartint escenari i protagonisme al reportatge que la BBC va tenir l'encert de gravar en el seu dia.

S'han d'aprofitar els cops de sort que fan que en comptades ocasions els més grans intèrprets s'uneixin en una sola partitura. Com al fragment del reportatge la televisió britànica, davant el ritme de Jealousy.

dilluns, 5 de novembre del 2007

Vol particular a la Lluna

Quan es fa fosc i el Sol es pon, quan les cordes comencen a interpretar la melodia en pizzicato, la percussió inicia el seu ritme nocturn i el piano dóna pas a la veu de Julie London... ja no hi ha marxa enrera...

És hora d'emprendre el nostre vol particular!

Fly me to the moon
and let me play among the stars.
Let me see what spring is like
on Jupiter and Mars.
In other words, hold my hand.
In other words, darling kiss me.

Fill my life with song
and let me sing forever more.
You are all I hope for,
all I worship and adore.
In other words, please be true.
In other words, I love you.

"Omple la meva vida de cançó i deixa'm que canti per sempre més"


VIDEOCLIP
Imatges: pel·lícules "Barbarella" amb Jane Fonda, i "2001", ambdues de l'any 1968.
Música: "Fly me to te moon", cantada per Julie London.


diumenge, 4 de novembre del 2007

La vaca Mariposa

Intèrprets propers geogràficament com Joan Manuel Serrat, Plácido Domingo, María Dolores Pradera, Julio Iglesias i Martirio, i d'altres més llunyans com Caetano Veloso, Mercedes Sosa, Ray Connif, Celia Cruz, Rubén Blades, Gipsy Kings, Juan Gabriel, Lucho Gatica, Armando Manzanero i molts més... tots ells són artistes de gran renom. Puc assegurar que ni molt menys tots són del meu gust, però tots ells han tingut en algun moment de la seva carrera un referent en comú: la música del cantautor veneçolà Simón Díaz.

Aquest cantant i compositor nascut el 1928 és conegut per la seva lluita per la recuperació de la música tradicional dels Llanos, les grans planúries veneçolanes de la conca del riu Orinoco. En una de les cançons més celebrades és El becerrito, coneguda també amb el nom de La vaca Mariposa, que és tota ella una metàfora del naixement del Nen Jesús representat pel naixement del becerrito fill de la vaca Mariposa.

"Yo no me explico como la vaquita criolla supo esa historia, pero lo que si sé, es que ella sabe que Herodes está vivo y que somos tú, yo y él; que todos los días matamos y nos comemos al hijo de la vaca Mariposa, por eso ella lo esconde por que ella sabe la suerte de él."
Simón Díaz

Y los pericos van y el gavilán también
Con frutas criollas hasta el caney, para él.
Y Mariposa está que no sabe qué hacer
Porque ella sabe la suerte de él.

divendres, 2 de novembre del 2007

Star Wars Cantina

Som molts els que creiem que la banda sonora original de la nissaga de pel·lícules de la Guerra de les Galàxies és molt bona. De fet som capaços de tararejar molts dels seus fragments més coneguts, obra del gran John Williams.

Ara bé... què passa quan un admirador d'una la banda sonora no ha vist mai cap de les pel·lícules en que hi apareix? A part de sentir-nos inmersos en una contradicció cinematogràfico-musical, el mínim que podem fer és intentar informar-nos mínimament del contingut d'aquestes produccions.

I si optem per un resum musical? Aquesta divertida paròdia de Richard Cheese ens farà cinc cèntims del que passa a les galàxies, des de dins de la cantina fins els astres més llunyans. Partint de la famosa melodia de la música de la cantina, en Ricardo Queso ens explicarà el qui-és-qui d'una de les sèries de pel·lícules més lloades de la història del cinema.

dijous, 1 de novembre del 2007

August auf dem Weg

Wie fast jedes Jahr sind wir (Àngel, Raimon, Héctor und David) ins Ausland gefahren. Leider haben wir nur im August genug Zeit, um weitere Reisezielen zu schaffen, und deswegen sind wir durch Bulgarien, Griechenland und Istanbul gefahren.

Genauso wie tausende Reisenden hatten wir Probleme am Flughafen, weil der Handlingbetrieb zu wenig Personal vorhanden hatte. Deshalb wurden unsere Ruckpacke während einer Verbindung verloren, und wir müssten 24 Stunden noch in Bucarest bleiben. Vielleicht wegen unsere Kopfschmerzen konnten wir nicht die Hauptstadt Römaniens genießen.

Ab dem dritten Tag waren wir endlich mit Ruckpacken in Bulgarien. Nach einer Nacht im Zug mieteten wir ein Auto und fingen wir unseren Weg nach Koprivshtitsa an, nicht ohne Probleme, weil wegen unsere geringere Kenntnisse des kyrillischen Alphabets waren wir in einer Umgehungsstraße in Sofia verloren gegangen. Fast vier Stunden später könnten wir Koprivshtitsa besuchen und in der Nacht waren wir schon in Veliko Tarnovo. In den folgenden Tagen konnten wir auch zwei wichtige Klöster (Trojan und Rila) besuchen und die wunderschöne aber unsicheren bulgarischen Straßen fahren. Ebenso wanderten wir auf der Vitosha Berg.

Von Sofia nach Thessaloniki hatten wir auch ein Nachtzug gebucht, aber wegen einem Unfall müssten wir eine Strecke mittels Bus durchfahren. Immer Probleme dabei, die danach zum Glück als Anekdote erinnert werden.

Mit einem neuen gemieteten Auto führten wir nach Pelion, einer sehr schönen Halbinsel, wo wir am Strand liegen, die beliebte Gastronomie genießen und sogar könnte Raimon Sirtaki „tanzen“ könnten. Zwei Tage später besuchten wir die bekannten Klöster von Meteora, die auf der Spitze höher Bergen stehen. Etwa 40ºC warm und ziemlich touristisch, aber ein Besuch lohnt sich auf jeden Fall!

Die letzten vier Tagen verbrachten wir in Istanbul, wie immer nach einer letzten Nacht im Zug. Die Großartigkeit der Moscheen und Agia Sophia verliebt jeder, und auch eine Schiffreise durch dem Bosforus reicht. Außerdem hatten wir genug Mut, die Türkische Bäder zu besuchen. Da fand wir alles sehr komisch, aber am Ende fühlten wir uns wie Neugeborene.

Und nach Istanbul, die Rückfahrt. Zwei Wochen und viele verschiedenen Orte: jetzt sind alle gute Erinnerungen, Gefühle und Kraft, um neue Reiseziele zu erreichen.


Bilderklärung:
1. Bild - Rila Kloster (Bulgarien)
2. Bild - Milina (Pelion, Griechenland)
3. Bild - Meteora (Griechenland)
4. Bild - Istanbul (Turkei)

dilluns, 29 d’octubre del 2007

L'abús de jazz no perjudica la salut

La frase que dóna títol a aquesta entrada del bloc és genial, però lamento confessar que no és meva. Em va comentar la Marina que prové d'un cartell penjat a la paret d'un bar parisenc. El fet és que tot comentant aquesta cita, hem arribat a fer-nos l'un a l'altre un parell de recomanacions jazzístiques, tot i que cap dels dos som experts en el tema.

Per la meva part vaig recomanar-li ahir l'emisora de música de jazz icatjazz que emet només per internet, mitjançant la web d'icatfm. Vaig poder descobrir-la fa poc arran d'un correu que em va enviar la Laia. Trobo aquesta sintonia ideal per tenir-la posada mentre es fa feina amb l'ordinador, mentre es llegeix un llibre o mentre escric alguna entrada d'aquest bloc.

La recomanació que, per la seva banda, m'ha fet avui la Marina és "en directe". El passat dia 20 d'octubre ha començat el 39è Festival Internacional de Jazz de Barcelona, que s'allargarà fins el proper 1 de desembre. Al programa hi destaquen figures consagrades com Bebo Valdés, Michel Camilo i Concha Buika, així com grups més recents com Robin McKelle. Per desgràcia la majoria de concerts cauen entre setmana, i el preu de les entrades no és menyspreable... però a petits problemes, grans solucions! El programa complet es pot consultar aquí.

Per anar fent boca, i per començar aquesta (per alguns curta) setmana amb energia, un fragment de la intervenció de Michel Camilo a la pel·lícula Calle 54. No us deixeu enganyar per la tranquilitat dels primers dos minuts de vídeo... l'aportació de ritme està assegurada més enllà dels instants inicials. Jazz amb un toc llatí... abuseu-ne!


Nota del 04/11/07: La Marina m'ha comentat que realment la frase original que dóna lloc al títol d'aquesta entrada del bloc és "L'abus de Jazz est recommandé pour la Santé", i prové del bar musical Le port de la Lune de Bordeus. De totes formes, tant a ella com a mi ens agrada més la frase de encapçala aquest escrit. Gràcies Marina!

diumenge, 28 d’octubre del 2007

Marinero en tierra

En una època mancada de referents poètics i on sovint es parla de memòria històrica, és sa retrobar-se de tant en tant amb creacions o fragments d'aquells poetes o escriptors que van veure truncada la seva obra o, si més no, influïda pels canvis polítics i per la persecució dels seus ideals. A la memòria queden noms com Miguel Hernández, Antonio Machado o Federico García Lorca. D'altres van poder sobreviure com van poder, com és el cas de Rafael Alberti, qui va haver d'exiliar-se per la seva afiliació al Partit Comunista, però que va poder retrobar la seva terra i viure-hi els darrers anys de la seva vida. Sí, és injust, molts altres milers de persones també han patit persecució per motius polítics i no són tant recordats. I desapareguts i exiliats hi han hagut habitualment a tots dos bàndols de les trinxeres que han dividit, i encara divideixen, les societats de totes les èpoques. D'hipòcrites seria amagar-ho.

Vuit anys fa ja de la pèrdua del poeta del Puerto de Santa María, Rafael Alberti. Àmpliament coneguda és l'obra Marinero en tierra (1924), on el poeta expressa la nostàlgia que sent en no poder gaudir del mar de la seva terra natal:

"El mar. La mar" - R.Alberti, Marinero en tierra.

Un altre poema molt conegut, en part per la interpretació cantada de Joan Manuel Serrat, és "La paloma", de l'obra Entre el clavel y la espada (1941), una de les primeres obres de la seva època a l'exili.

La inocència del vers crimilalitzada pel criminal.

divendres, 26 d’octubre del 2007

Bolero a vuit mans

No sempre les coses són com semblen, no.

No sempre la música és previsible.
No sempre el violoncel es toca amb l'arquet.
No sempre el pizzicatto és independent de la corda rascada.
No sempre es compleix el binomi "un intèrpret, un instrument".
No sempre les coses són com semblen, no.

Si ni tant sols nosaltres som com aparentem ser,
per què ens esforcem a creure que el món és com sempre ens han dit que és?

Maurice Ravel - Bolero / Violoncel tocat a vuit mans

dimecres, 24 d’octubre del 2007

Un jardí d'hivern

Un jardí d'hivern, un lloc on m'agradaria viure.
Un lloc fet de tots els meus bons records, de tot el que m'agrada.
Un Sol ben verd, uns tapets brodats, unes fotos, una tetera...
i tu, en el meu jardí d'hivern.
Anna Roig - L'ombre de ton chien


Ma robe à fleur
Sous la pluie de novembre
Tes mains qui courent
Je n'en peux plus de t'attendre
Les années passent
Qu'il est loin l'âge tendre
Nul ne peut nous entendre.

dilluns, 22 d’octubre del 2007

Rose Rouge Live

Mesdames et messieurs, estiguin preparats per la injecció d'energia necessària per fer front a les jornades que queden abans no tornem a gaudir del respir d'un nou cap de setmana.

Una proposta: la fusió entre jazz i house, entre el directe i els samples, entre acústic i electrònic. Aquesta versió en directe del Rose Rouge de St.Germain (Ludovic Navarre) és millor que qualsevol vitamina per veure la setmana amb un puntet més d'optimisme.

diumenge, 21 d’octubre del 2007

Res

De vegades les tonteries són més productives que els actes més planificats. Sovint allò que creiem que no és res es pot convertir en la petita llavors d'un nou somriure. Somriures que tu els saps lluir i fer lluir. Com els teus ulls.


Parlo.
Pels descosits i cuso paraules. Per les rondalles mai contades.
Per recordar que encara ets viu. Remeno instants que estan inerts al temps.
Que pesen perquè triga l’hora del petó. El temps. Temps humit i boig, i tou.

Joies brillants… grises… fosques… negres ! La nit arriba. Abans que el bes.
Abans que tu. Abans que tot. Arriba i no se’n va i sents cent cels d’estels salats… gust de mar… als teus llavis. Sal dolça, nuesa vestida d’ànim, de somriures… d’intents de curvar els llavis… pels teus llavis… pel teu cos. Pel teu món llunyà i meu. Pel sentit d’aquest poema i per la cruesa del demà, per l’ahir, pel que som... per l’espasa clavada al mot.

Anònim amb nom


El proper dia serà la cistella qui et somriurà a tu! Però avui, per deixar-me gaudir de l'ombra del teu riure, sóc jo el que et dic danko!

dijous, 18 d’octubre del 2007

Guarnierius... ben a prop!

Canvi sobtat de plans. Avui no escriuré sobre el que tenia previst... i és que navegar al YouTube de vegades et porta sorpreses!

Ahir vaig llegir a un diari digital que el passat dia 12 d'octubre van subhastar a Christie's, a Nova York, un violí "Guarnieri del Gesù" construït l'any 1690 per 937.000 dòlars (uns 660.000 euros), comprat per un anònim. Aquesta anècdota m'havia fet "encendre la bombeta" i vaig començar a buscar informació i algún vídeo referent a la família de violins de d'Andrea Guarnieri, probablement els millors exemplars del món juntament amb els Stradivarius i els Amatti.

Amb tot, vaig acabar trobant el vídeo que tot seguit us enllaço: la interpretació del Concert per violí i orquestra de Mendelssohn que la Maria Florea va portar a terme a un concert a Lorgues, França, amb un Guanieri de 1739 anomenat "Grumiaux". Aquesta dada és la primera que em sorprèn (quina sort!), però encara hi ha més. El fet de tocar aquest magnífic concert de la manera que ho fa amb només tretze anys és impressionant... fins on podrà arribar a progressar?

Dit això, ara venen les anècdotes. Per qui no sàpiga de qui parlo, la Maria és de ben a prop, de la vila d'Esparreguera, cosa que fa que algun cop hagi vingut a "passar l'estona" (o directament "perdre el temps") a l'Orquestra de la Passió. Fins i tot he coincidit algun cop compartint faristol amb ella. Us imagineu qui dels dos era el que passava vergonya tocant al costat de l'altre? Sincerament, des del primer dia que la vaig sentir sempre he pensat que aquesta jove violinista arribarà amunt, fins i tot que serà una gran professional. Però després de veure i sentir aquestes gravacions... qui sap si ens sorprendrà encara més del que esperàvem?

Maria, si algun dia llegeixes aquesta entrada del meu bloc, espero que no et molesti que hagi enllaçat els teus vídeos sense permís. Com a aficionat del violí t'expresso la meva admiració i et desitjo molta sort en el camí d'èxits que t'espera!


Si voleu veure la continuació d'aquest vídeo, aquí teniu la segona i la tercera part.

dimarts, 16 d’octubre del 2007

Tu i jo som nou milions

This is the closest thing to crazy I have ever been... aquesta podria ser una breu descripció del que he sentit durant aquests tres darrers dies fullejant durant les meves estones lliures la guia del ferrocarril transsiberià i navegant per blocs de viatgers d'arreu del món. Cada cop tinc més clar que no serà gens fàcil arribar a emprendre cami per les estepes ruses i mongoles, però crec de debò que l'empenta i la bona feina poden amb tot.

I si, com diu Katie Melua, aquesta idea és the closest thing to crazy que mai se m'ha passat pel cap, i probablement tingui raó, per què no podem arribar al final de la bogeria comprovant amb els nostres propis ulls la inmensitat de la capital xinesa i l'encara més gran moviment de bicicletes que batega al seu interior?


There are nine million bicycles in Beijing,
that's a fact,
it's a thing we can't deny,
like the fact that I will love you till I die.

diumenge, 14 d’octubre del 2007

Més lluny, hem d'anar més lluny...

Per fi ha arribat! La setena edició de la guia del ferrocarril Transiberià (Bryn Thomas, Trans-Siberian Handbook - 7th edition 2007, Trailblazer Publications) ja és a les nostres mans! I amb ella com a punt central de la bibliografia recomenada, podem donar el tret de sortida als nostres somnis orientals. Mirant l'Est, molt més enllà d'on surt el Sol... més lluny!

La ruta del transsiberià és, sense cap mena de dubte, la línia de ferrocarril més llarga i famosa del món. Diuen que a tot bon viatger li passa algun cop a la vida pel cap la idea de travessar Àsia des de Moscú fins l'Est més llunyà en alguna de les seves tres variants: la transsiberiana (Moscú-Vladivostok), la transmanxuriana (Moscú-Pekin via Manxúria) o la transmongoliana (Moscú-Mongòlia-Pekin). Més de 8.000km d'estepes, frondosos boscos de Taigà, tot travessant els Monts Urals i els grans rius siberians, poblets amb cases de fusta, grans ciutats amb aire soviètic decadent, vorejar l'inmens Llac Baikal, sentir el silenci del desert del Gobi a la terra de Genguis Kahn, els campaments de gers mongols, la Gran Muralla xinesa, la Ciutat Prohibida... i, sobretot, la convivència amb gent d'arreu i el retrobament amb un mateix.

Molts dubtes i moltes sensacions dins nostre. Però també hi ha molta feina a fer, i tots sabem que la societat on vivim no sempre facilita la realització de fites com aquesta. Som a punt d'obrir la gran porta a l'Est. Seran aquests somnis algun dia realitat?

Tingues sempre al cor la idea d'Itaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.


Un gran mapa on es poden veure les tres variants del transsiberià: clic aquí

divendres, 12 d’octubre del 2007

Què he de celebrar?

Avui no ha sonat el despertador. Tot i així, després de l'esforç d'obrir els ulls comprovo que avui és divendres. Vaja! I per què no ha sonat a les sis?

Em llevo i intento pensar en els motius que fan que el dia d'avui no sigui un divendres qualsevol. Malalt no estic... serà aquest, doncs, un dia festiu? Sembla ser que sí, però ara bé: què he de celebrar?

Pel carrer no hi passa gaire gent... és aquesta una festa familiar? La vigília del dia d'avui no s'ha emès per televisió cap missatge institucional de monarques ni presidents desitjant la felicitat familiar, tot i que alguns diuen que un home amb barba sí que n'ha fet un, erigint-se com el salvador de tots els mals que amenacen la bona gent. Veient que per casa no hi ha ningú i que aquest senyor del vídeo no ens desperta gaires simpaties, descarto la possibilitat de gaudir d'una jornada especial envoltat de família. Un altre dia serà...

Què passa avui doncs? Em sembla ara recordar que l'Ana, una companya de la feina, em deia que eren les festes patronals a la seva ciutat i que passaria aquests propers tres dies amb la família i amics. Però tenint en compte que ella és de Saragossa, segueixo sense entendre els motius que fan que avui no haguem anat a treballar.

Vaja, ara em començo a sentir música, però em sobta l'aire militar que desprèn. Trec el cap pel balcó i sembla que el so prové de la caserna de la Guàrdia Civil. No tinc cap relació amb el cos, ni tampoc em ve gaire de gust tenir-ne. A més, recordo aquella frase de Groucho Marx que deia "la justícia militar és a la justícia, el que la música militar és a la música". Segueixo, doncs, dubtant del que representa aquest dia per mi.
Em proposo, per últim, mirar què fan a la televisió... i la petita pantalla m'acaba de treure els pocs dubtes que em quedaven. Aquesta festa no va amb mi. I tinc la consciència tranquila: prou que he intentat trobar-ne significat, però res no m'ha convençut.



Per últim... sabeu què passa quan s'escolta l'himne d'Espanya a l'inrevés?

dijous, 11 d’octubre del 2007

Dazwischen

Cada dia milers de persones i families es troben amb l'obligació d'emigrar, i als seus cors neixen noves sensacions, entre la il·lusió i la por, entre el propi origen i el futur... allà, entremig.

Jeden Tag müssen tausenden Personen und Familien auswandern, und in ihrer Herzen wachsen neue Gefühle, zwischen Lust und Angst, zwischen Heimat und Zukunft... dazwischen.


Dazwischen - Rafaela Eulberg

Jeden Tag packe ich den Koffer
ein und dann wieder aus.

Morgens, wenn ich aufwache,
plane ich meine Rückkehr,
aber bis Mittag gewöhne ich mich mehr
an Deutschland.

Ich ändere mich
und bleibe doch gleich
und weiß nicht mehr,
wer ich bin.


Jeder Tag ist das Heimweh
unwiderstehlicher,
aber die neue Heimat hält mich fest
Tag für Tag noch stärker.

Und jeden Tag fahre ich
zweitausend Kilometer
in einem imaginären Zug
hin und her,
unentschlossen zwischen
dem Kleiderschrank
und dem Koffer,
und dazwischen ist meine Welt.

dimarts, 9 d’octubre del 2007

El carnaval de Saint-Saëns: llums i ombres

Tal dia com avui, el 9 d'octubre de 1835, va néixer a París el director d'orquestra, pianista i compositor Camille Saint-Saëns. Aprofitant aquesta efemèride he volgut buscar una mica el que va representar a nivell humà i artístic, i puc afirmar que m'he sorprés d'algunes de les coses que he pogut llegir, ja sigui del Saint-Saëns músic com de la vida personal del parisenc Camille.

Aquest músic es va caracteritzar per la seva funció acadèmica, amb alumnes destacats com Fauré i Massager, i per ser un dels impulsors de la renovació de la música francesa. Tot i les seves amistats, odiava en canvi altres grans músics com Debussy o Massenet, el que deixa entreveure la peculiar personalitat de Camille Saint-Saëns.

Ens trobem davant del que se sol considerar un geni. No en va, es va dedicar des de molt jove a l'estudi de la geologia, l'arqueologia, la botànica i l'entomologia. A més, era considerat un gran matemàtic i un expert en acústica i astronomia (es comenta que programava els concerts en funció dels eclipsis i d'altres fenòmens astronòmics).

El seu comportament en l'àmbit familiar, en canvi, deixa molt que desitjar. Tot i que avui dia encara és un tema no del tot normalitzat, el fet de ser homosexual durant el segle XIX era considerat poc més que una malaltia i, en el cas de Saint-Saëns, va provocar una trista experiència familiar. Tot i no estar gaire entusiasmat pel tema matrimonial, als quaranta anys es va casar amb una jove de dinou, amb qui no va arribar a fer viatge de noces degut a que estava "massa ocupat". Tot i així, i amb l'agreujant de no viure amb la seva muller, van tenir dos fills, el primer dels quals va morir als dos anys en caure per una finestra i el segon també va desaparèixer en mans de la malària. Camille Saint-Saëns va aprofitar les desgràcies per culpar de les morts a la seva dona i viure sense cap mena de contacte separats fins la mort del genial compositor (i desgraciat en la vida personal) en 1921. Es comenta que, tot i així, la vídua va assistir als funerals del seu marit (mai no es van divorciar) amagada rere un vel.

Tornant a l'àmbit musical, l'extensa obra de Saint-Saëns ens ha deixat perles com l'òpera Samsó i Dalila (1877), la Simfonia núm.3 (1886) i El carnaval dels animals (divertimento del 1886 que inclou la popular Mort del cigne). Poc després, el 1888, la seva mare va morir i en una profunda depressió va marxar de França, va viatjar a Argèlia i Egipte i va viure a les Illes Canàries sota el pseudònim de Sannois. No va deixar de viatjar fins la seva mort.

Altres obres cèlebres són la Dansa Macabra (1874) i els diferents concerts per instrument solista (piano, violí o violoncel, per exemple) i orquestra. A més, per la "xarxa" he pogut trobar la interpretació per part de Jacqueline du Pre de l'Allegro appassionato en si menor, op.43 per violoncel (veure vídeo) i la següent Introducció i Rondo Capricioso per violí i orquestra, interpretat per Isaac Stern: