"On el cel s'oblida de ser... horitzó" (I)

Quantes coses no s'han escrit ja del màgic moment del capvespre? És el moment en què el cel es vesteix de gal·la per rebre els convidats de la nit. Uns pocs minuts de colors blaus, vermells i ataronjats entre núvols de totes formes i volums. Instants de reflexes i ombres, que provoquen que els vidres dels edificis es converteixin en focus enlluernadors i que els mars i rius esdevinguin el mirall en què l'astre rei apareix més afavorit.

I què passa quan un es troba davant d'un espectacle com aquest amb una càmera de fotos? La resposta és tant evident que l'evitaré per redundant.

A partir d'ara i amb una freqüència indefinida, bàsicament quan em vingui de gust, penjaré en posts sota el nom "On el cel s'oblida de ser... horitzó" algunes fotos pròpies de postes de Sol que he tingut la sort de veure, viure i fotografiar per diferents països. El títol l'ha cedit una de les meves poetesses preferides, la Marina. Un cop més, moltes gràcies!

Trajecte entre Dubrovnik i Orebić, Croàcia, agost 2006 (clic per ampliar)

Aquesta és la foto amb la que dono per inaugurada aquesta sèrie intermitent de fotografia dedicada a les postes de Sol. Va ser captada a la carretera que va de Dubrovnik cap al nord, fent camí cap a Orebić, durant el viatge per Bòsnia-Hercegovina, Montenegro i Croàcia de l'agost de 2006. En primer pla, un guardarails assassí. En segon pla, el mar Adriàtic i l'arxipèlag de les illes Elafit: Jakljan, Kolocep, Lopud, Sipan i Lokrum.

Faré un breu comentari de la tècnica emprada en la foto: 1. Obrir finestreta del cotxe. 2. Treure la mà amb la càmera, amb el risc que un camió s'endugui el braç i l'aparell. 3. Apretar botó. Però és que amb costes com la croata no cal ser un gran expert per treure fotos així de maques.

Tornaré, amb més fotos, però prometo també amb menys rotllos. Però ara és el moment de tornar a somniar en Croàcia.