Cap de setmana surrealista... "paseando con papá"

Aquest ha estat un cap de setmana força complet. A més de la representació de La Passió i de les eleccions generals, han tigut lloc els aniversaris de la Núria i el Dani, així com la celebració dels 72... ai no, dels 27 anys del Raimon, l'"abuelo" que accedeix a que pugui aconseguir els meus capricis sempre que hem voltat per Europa (tot i que a aquesta edat ja "chochea"). No cal dir que a tots ells els desitjo el millor.

Abans, però, una bona colla vam seguir la crida de la Laia per fer una excursioneta. A més de la monumental calçotada a El Pont d'Armentera, que tenint en compte la complicada digestió posterior podriem valorar com a "realista", vam poder portar a terme també un parell de visites que només podrien ser definides com a "surrealistes" o bé, com a mínim, curioses. En properes actualitzacions en faré algun comentari. Ara per ara, en donaré només una pista per cadascun dels llocs visitats: "Sakya Tashi Ling" i "¡puños fuera!".

Això sí, mentre duri l'espera, podeu gaudir d'algunes imatges de la pel·lícula El milagro de P.Tinto que és, segons la meva humil opinió, l'obra mestra de l'humor surrealista espanyol. Si encara no l'heu vist i voleu riure de valent sense caure en l'acudit fàcil, us la recomano. En particular, la seva banda sonora és realment divertida, versionant cançons que ronden el mig segle de vida d'una forma completament addient amb el desenvolupament de la història de la família P.Tinto. La cançó del següent vídeo és "Paseando con papá" i la vam poder escoltar al cotxe volvito de l'Aïda: música surrealista per una excursió surrealista. Tralarí, tralarí!

Ups... gairebé me n'oblidava de molts altres moments surrealistes del cap de setmana: l'ambient de Champions League al carrer Gènova de Madrid, el resultat del PSC a Catalunya (encara algú es frega els ulls), i també ell, el més gran...

el gran triomfador!

Gotan Project (o l'evolució del tango)

Dilluns passat vaig voler començar la setmana amb el Libertango d'Astor Piazzola interpretat per Yo-Yo Ma. Avui, però, també vull dir bona nit amb un tango, aquest cop la versió del Milonga de amor de Gotan Project. Es tracta d'una evolució del tango cap a l'electrònica jazzística portada a terme per aquest grup composat pel DJ francès Philippe Cohen, el músic suís Christoph H. Müller i en bandeonista i guitarrista argentí Eduardo Makaroff.

La música no deixa d'evolucionar, de viure fussions dels seus diferents gèneres i de sorprendre'ns dia rere dia. A mi m'agrada. I a vosaltres?

Aquesta versió del Milonga de amor de Gotan Project va aparèixer també a la pel·lícula Bailemos ("Shall we dance?") a una escena interpretada per Jennifer López i Richard Gere. Si us pica la curiositat, podeu veure-la fent clic aquí (el vídeo s'obrirà a una finestra nova). Però el videoclip que us proposo avui, tot i que no sé si és l'original, trobo que és molt millor.

"Cada dólar me acerca más al lejano oeste"

Petit regal per un dia de Reis que ja s'acaba: un memorable fragment de la pel·lícula Los hermanos Marx en el Oeste.

Realment el guió és magnífic i, com és habitual en els germans Marx, cadascuna de les frases que pronuncien té suc per analitzar i per riure. És per això que vull compartir aquesta escena d'estira i arronsa entre timadors, de la qual vam poder parlar durant el sopar que vam fer a altes hores de la nit la Txell, el Marco, el Raúl i l'Eloi divendres passat. Aconseguirà en Groucho els deu dòlars que necessita per poder comprar el seu bitllet cap a l'Oest?

Per aquells que agafeu el tren habitualment: sort i paciència. I sobretot, vigileu amb el canvi, no fos cas que a sobre dels problemes presents dia sí i dia també, acabessiu repetint una de les frases finals de l'escena: "Tengo la impresión de que he caido en una cueva de ladrones".

- Un billete para el Oeste. Hasta el final.
- Sí señor. Setenta dólares, por favor.
- Setenta amigo, no se moleste contándolos.
- Aquí sólo hay sesenta dólares.
- ¡Ya le dije que no los contara!
- ¡Necesito diez dólares más!
- ¡Es un robo! No me extraña que esté entre rejas.

T'ha agradat la recomanació d'avui? Si és així, segur que també t'agraden les veritats d'en Groucho (veure 16/10/2007) i l'escena de la cabina del vaixell d'Una noche en la ópera (veure 01/10/2007).

Bach: després del silenci

Curiosa escena gravada al Metro de Barcelona, línia lila:

Aquesta interpretació multitudinària del Preludi de la Suite núm.1 per violoncel sol (BWV1007) de Johann Sebastian Bach és una de les escenes de la nova pel·lícula de Pere Portabella: Die Stille vor Bach (El silenci abans de Bach), que s'ha estrenat aquesta setmana passada i que ja he pogut veure als Cinemes Verdi.

La valoració no és senzilla. Crec que hi ha suficient amb dir que és una pel·lícula diferent, però interessant. La línia argumental és bastant pobra i, per tant, el film es fa una mica lent, però, en canvi, es comenten anècdotes interessants de la vida del geni de Leipzig i alguns detalls et fan sentir la pel·lícula més propera. Tot depèn de la relació que un tingui amb el que a la sala es es pot veure i sentir.

Algunes pinzellades:

• El silenci, veritable protagonista de la pel·lícula conjuntament amb la música,
• Dresden, es pot gaudir d'una passejada en vaixell pel riu Elba des de la ciutat vella fins a Pillnitz... ja sabeu dels meus lligams amb la capital de Saxònia i de l'emoció que això em produeix,
• la llegenda de les partitures de La Passió segons Sant Mateu, que va rescatar Fèlix Mendelssohn d'una carnisseria cinquanta anys després de la mort de Bach,
• Mendelssohn, personatge interpretat pel pianista Daniel Ligorio, resident a Martorell durant molts anys,
• l'harmònica interpretant Bach a la cabina d'un camió forrat amb imatges de Mares de Déu,
• la violoncelista, i qui vegi la pel·lícula entendrà perquè la destaco,
• la pianola, que tota soleta interpreta el que es proposi donant voltes sobre el seu propi eix
• ... i Bach.

Doncs bé. Ja sabeu que aquests dies no només teniu l'opció de veure les parides nadalenques que any rere any omplen les sales de "cinema", sinò que també podeu fer una inmersió en els salts temporals i musicals d'El Silenci abans de Bach.

La fussió d'Evanescense amb Mozart

Què passa quan s'uneixen una de les millors obres religioses de la història de la música amb el rock alternatiu del segle XXI? Què succeeix quan un fragment d'una missa de difunts del 1791 viatja fins els Estats Units i sofreix una mutació dos-cents anys després?

La resposta la trobem a la versió que Evanescense va fer de la Lacrimosa de la Missa de Rèquiem de Wolfgang Amadeus Mozart. No trigareu a endevinar que les imatges provenen d'escenes de la pel·lícula Amadeus (Miloš Forman, 1984). Hi haurà qui pensi que és de mal gust o, si més no, una còpia barata fer servir els acords i melodies de les grans obres de la música anomenada popularment "clàssica". Però, què voleu que us digui, a mi no em sembla tant malament. De fet, si durant segles i segles s'ha fet, per què no ara també?

Si alguna ànima despistada encara no sap de quin fragment del Rèquiem de Mozart es tracta, el pot escoltar veient aquest video (clic aquí), on s'interpreta el Confutatis seguit de la Lacrimosa en una gravació del 1991 al Palau de la Música Catalana de Barcelona.

Lacrimosa
Lacrimosa dies illa
Qua resurget ex favilla
Judicandus homo reus.
Huic ergo parce, Deus:
Pie Jesu Domine,
Dona eis requiem. Amen.

Scary Mary, als millor cinemes

Es rumoreja que és a punt d'arribar als cinemes la pel·lícula de la minyona més malèfica de tots els temps. El tràiler realment posa els pèls de punta.

Tremoleu, que Scary Mary ja comença a baixar del cel!

Evidentment aquest vídeo és una conya força ben feta que he trobat al YouTube. El muntatge va ser fet per Chris Rule amb l'ajuda de Nick Eckert, fent servir la composició musical A Violent Attack de Caine Davidson i diferents talls de Mary Poppins. Un petita excusa per pintar un somriure tot just passat l'equador de la setmana.

Però sincerament crec que el tema podria arribar a acollonir qualsevol... i és que ja deia la cançó allò de...

Con un poco de azufre esa píldora que os dan,
la píldora que os dan sentará fatal.

Quan somrius, tot el món somriu amb tu

Si ahir la marató de frases de Woody Allen va ser considerable, avui la proposta serà més fàcil de pair. Torna la música a aquest petit racó d'internet, però sense deixar de costat a Woody Allen.

És a la pel·lícula Poderosa Afrodita on trobem l'injecció de moral necessària per sortir victoriosos d'una nova setmana de novembre. Més optimista: impossible!

When you're smiling,

the whole world smiles with you.

Desmuntant Woody Allen

Fa poc va arribar a les meves mans el llibre Desmuntant Woody Allen, un recull de frases brillants del geni de Brooklin realitzat pel periodista Víctor Fernández. A dins es barregen expressions extretes de pel·lícules, entrevistes, o bé entregues de premis. N'hi han de divertides, de més superficials, d'altres més profundes, i tocant molts àmbits de la vida i del més enllà. Tenint en compte que es tracta d'un personatge que mai assisteix a la gal·la d'entrega dels premis Oscar (fins i tot estant nomenat!), ja que coincideix amb els assajos de la seva banda de jazz, ens podem fer una primera impressió de la singularitat de la seva personalitat. Què et sembla doncs si compartim algunes de les seves cites més conegudes?


Woody Allen i la vida:

• L'eternitat es fa llarga, sobretot al final.
• No crec en una vida posterior, però per si de cas m'he canviat de roba interior.
• Que feliç seria si fos feliç.
• M'interessa el futur perquè és el lloc on passaré la resta de la meva vida.
• Morir és com dormir, però sense aixecar-se a pixar.
• Els somniadors són els salvadors del món.
• Gaudeix del dia fins que un imbècil te l'arruïni.
• Tots els homes són mortals. Sòcrates era mortal. Per tant, tots els homes són Sòcrates. Cosa que significa que tots els homes són homosexuals.
• Els diners són millor que la pobresa. Solament per motius econòmics.
• Si no t'equivoques de tant en tant, vol dir que no aprofites totes les teves oportunitats.
• "Oh, sempre veus el got mig buit." "No. Sempre el veig mig ple. De verí!"
• M'agrada la pluja. Neteja els records de la vorera de la vida.

Woody Allen, geni i figura:

• Res m'agrada i enorgulleix més que ser considerat un cineasta europeu.
• Vaig al psicoanalista des de fa quinze anys. Li donaré un any més i després me n'aniré a Lourdes.
• Em dol no poder assistir al teu 75 aniversari, però espero que tu vinguis al meu. ("Carta a Groucho Marx")
• El que més odio que em demanin perdó abans de trepitjar-me.
• La marihuana causa amnèsia i... altres coses que no recordo.
• Els avantatges del nudisme són evidents a la vista.
• Els mosquits moren entre aplaudiments.
• No conec la clau de l'èxit, però sé que la clau del fracàs és tractar de complaure tot el món.
• El meu pare va vendre la farmàcia perquè no hi havia més remei.
• Vaig fer un curs de lectura ràpida i em vaig llegir Guerra i pau en vint minuts. Crec que parlava una mica sobre Rússia.
• Jo vaig ser expulsat del col·legi per copiar en l'examen de metafísica; vaig mirar en l'ànima del noi que s'asseia al meu costat.
• Em llevo, em poso la camisa i em cau un botó. Després obro la porta del cotxe i em cau el pany. I ara em fa por anar al lavabo.
• "Li van disparar als ulls." Oh, Déu meu, és cec?" "És mort."

Woody Allen, l'amor i el sexe:

• Alguns matrimonis acaben bé, uns altres duren tota la vida.
• El diabètic no pot anar de lluna de mel.
• El cor és un múscul molt, molt elàstic.
• El sexe sense amor és una experiència buida. Però com a experiència buida és una de les millors.
• El cervell és el meu segon òrgan favorit.
• El sexe és brut? Només si es fa de la manera correcta.
• L'última vegada que vaig estar dintre d'una dona va ser quan vaig visitar l'Estàtua de la Llibertat.
• "Vaig dormir amb una persona per diners. Això em converteix en prostituta?" "No, només per la definició del diccionari."
• L'única vegada que la meva dona i jo vam tenir un orgasme simultani va ser quan vam firmar el divorci davant el jutge.
• Bígam: idiota al quadrat.
• El sexe és com una partida de mus: si no tens una bona parella... més et val tenir una bona mà.
• Estimeu-vos els uns sobre els altres.

Woody Allen, fent amics:

• Drew Barrimore canta molt malament. La gent sorda no vol veure els seus llavis en moviment.
• Els japonesos no miren, sospiten.
• La música japonesa és una tortura xinesa.
• Aquest home és un mentider i un assassí, i ho dic amb tot el respecte.
• Veig desastre. Veig catàstrofe. Pitjor, veig advocats!
• Hi ha estudiants a qui els afligeix anar a l'hipòdrom i veure que fins i tot els cavalls aconsegueixen acabar la seva carrera.

Star Wars Cantina

Som molts els que creiem que la banda sonora original de la nissaga de pel·lícules de la Guerra de les Galàxies és molt bona. De fet som capaços de tararejar molts dels seus fragments més coneguts, obra del gran John Williams.

Ara bé... què passa quan un admirador d'una la banda sonora no ha vist mai cap de les pel·lícules en que hi apareix? A part de sentir-nos inmersos en una contradicció cinematogràfico-musical, el mínim que podem fer és intentar informar-nos mínimament del contingut d'aquestes produccions.

I si optem per un resum musical? Aquesta divertida paròdia de Richard Cheese ens farà cinc cèntims del que passa a les galàxies, des de dins de la cantina fins els astres més llunyans. Partint de la famosa melodia de la música de la cantina, en Ricardo Queso ens explicarà el qui-és-qui d'una de les sèries de pel·lícules més lloades de la història del cinema.

L'abús de jazz no perjudica la salut

La frase que dóna títol a aquesta entrada del bloc és genial, però lamento confessar que no és meva. Em va comentar la Marina que prové d'un cartell penjat a la paret d'un bar parisenc. El fet és que tot comentant aquesta cita, hem arribat a fer-nos l'un a l'altre un parell de recomanacions jazzístiques, tot i que cap dels dos som experts en el tema.

Per la meva part vaig recomanar-li ahir l'emisora de música de jazz icatjazz que emet només per internet, mitjançant la web d'icatfm. Vaig poder descobrir-la fa poc arran d'un correu que em va enviar la Laia. Trobo aquesta sintonia ideal per tenir-la posada mentre es fa feina amb l'ordinador, mentre es llegeix un llibre o mentre escric alguna entrada d'aquest bloc.

La recomanació que, per la seva banda, m'ha fet avui la Marina és "en directe". El passat dia 20 d'octubre ha començat el 39è Festival Internacional de Jazz de Barcelona, que s'allargarà fins el proper 1 de desembre. Al programa hi destaquen figures consagrades com Bebo Valdés, Michel Camilo i Concha Buika, així com grups més recents com Robin McKelle. Per desgràcia la majoria de concerts cauen entre setmana, i el preu de les entrades no és menyspreable... però a petits problemes, grans solucions! El programa complet es pot consultar aquí.

Per anar fent boca, i per començar aquesta (per alguns curta) setmana amb energia, un fragment de la intervenció de Michel Camilo a la pel·lícula Calle 54. No us deixeu enganyar per la tranquilitat dels primers dos minuts de vídeo... l'aportació de ritme està assegurada més enllà dels instants inicials. Jazz amb un toc llatí... abuseu-ne!

Nota del 04/11/07: La Marina m'ha comentat que realment la frase original que dóna lloc al títol d'aquesta entrada del bloc és "L'abus de Jazz est recommandé pour la Santé", i prové del bar musical Le port de la Lune de Bordeus. De totes formes, tant a ella com a mi ens agrada més la frase de encapçala aquest escrit. Gràcies Marina!

Les veritats de'n Groucho

Fa ja alguns dies vaig penjar en aquest bloc alguna cosa referent als germans Marx, tot acabant amb la promesa de que algun dia penjaria alguna de les millors frases de'n Groucho. Sé que és un recurs fàcil fet servir bastant sovint a multitud de blocs, però tant em fa. He fet, doncs, una petita cerca per internet i aquí us en deixo una selecció de les que, al meu parer, són les grans veritats de'n Groucho Marx i que, evidentment, moltes però no totes comparteixo:

Groucho i la visió d'ell mateix:

• No penso pertànyer a cap club que m'accepti com a soci.
• Aquests són els meus principis, si a vostè no li agraden, en tinc d'altres.
• El secret de la vida és l'honestedat i el joc net... si pots simular això, ho has aconseguit.
• He de confessar que vaig néixer a una edat molt prematura. Quan em vaig adonar ja havien passat quatre anys i mig.
• Citeu-me dient que m'heu citat malament.
• Dubto que cap càmera pugui captar la meva bellesa interior.
• Partint del no-res vaig aconseguir arribar als cims més alts de la misèria.

Groucho i la visió del món:

• La intel·ligència militar és una contradicció en els termes.
• Atureu el món que baixo.
• La política és l'art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar després els remeis equivocats.
• La justícia militar és a la justícia el que la música militar és a la música.
• La televisió ha fet meravelles per la meva cultura. Tant bon punt algú encén el televisor, me'n vaig a la biblioteca i llegeixo un bon llibre.

Groucho i els negocis:

• Hi ha tantes coses més importants que els diners! Però costen tant!
• Pagar el compte?... Quin costum tan absurd!
• Fill meu, la felicitat està feta de petites coses: un petit iot, una petita mansió, una petita fortuna...
• S'accepten propines? Té cinc dòlars?... Doncs guardi-se'ls perquè potser més tard els hi demanaré.
• Si volgués un centau, trencaria la guardiola del meu fill -si tingués un fill-.
• Que li donin el deu per cent de les meves cendres al meu promotor artístic.

Groucho espontani:

• Servei d'habitacions? Enviïn-me una habitació més gran.
• Ell pot semblar un idiota i actuar com un idiota. Però no es deixin enganyar. És realment un idiota.
• He gaudit molt amb aquesta obra de teatre, especialment en el descans.
• Fins i tot un nen de cinc anys seria capaç d'entendre-ho. Ràpid! Busqui un nen de cinc anys!
• A qui creurà vostè? A mi o als seus propis ulls?

Groucho romàntic:

• El matrimoni és la principal causa de divorci.
• Mai oblido una cara, però en el seu cas faré una excepció.
• Bec per a fer interessants les altres persones.
• No és la política el que crea mals companys de llit, sinó el matrimoni.
• Fa temps vaig conviure dos anys amb una dona, fins que vaig descobrir que els seus gustos eren exactament iguals als meus: els dos ens deliem per les dones.
• Es vol casar vostè amb mi? És vostè rica? Contesti primer la segona pregunta.
• Fins després bonica... Renoi!, el compte del sopar és caríssim!... És un escàndol!... Jo de tu no el pagaria!
• Està boja per mi. Quina dona no ho està? Sé que ara em preguntarà quin és el meu secret... Què en sou d'agosarat! El secret és no donar-les a entendre que les estima. No anar mai darrere seu. Que vagin elles darrere vostre. S'ha d'avivar el foc de l'amor amb el ventall de la indiferència.
• És vostè la dona més bella que he vist en la meva vida... la qual cosa no diu gaire al meu favor.
• Que per què estava jo amb aquella dona? Perquè em recorda a tu. De fet, em recorda a tu més que tu mateixa.
• En aquesta indústria, tots sabem que darrere un bon guionista hi ha sempre una gran dona, i que darrere d'aquesta hi ha la seva muller.
• El veritable amor es presenta tant sols un cop a la vida... i després ja no hi ha qui se'l tregui de sobre.
• Em vaig casar a un jutjat. Hagués hagut de demanar un jurat.
• És vostè vídua i multimilionària? No se n'adona de que estic intentant dir-li que l'estimo?
• He passat una magnífica nit. Però no ha estat aquesta.

3.Oktober - "Tag der deutschen Einheit" (Dia de la Reunificació Alemanya)

El 3 d'octubre de 1990 va desaparèixer oficialment la que podríem considerar la frontera més simbòlica de l'Europa del segle XX. I és que tal dia com avui la República Federal Alemanya va annexionar-se els 6 Länder de l'antiga República Democràtica Alemanya (Brandemburg, Berlin, Mecklenburg-Vorpommern, Sachsen, Thüringen i Sachsen-Anhalt), passant-se a denominar aquests territoris per part de la societat alemanya com els "nous estats", en contraposició amb els "vells estats" de l'oest. No va ser, per tant, una unió de dos països tal com aquí ens han volgut vendre, sinó una annexió. Fins i tot el nom de la "nova" República Federal és exactament el mateix que el de la "vella" Alemanya occidental: Bundesrepublik Deutschland. Sovint es considera aquesta data com el final "real", o si més no simbòlic, de la Segona Guerra Mundial.

17 anys després encara no ha arribat un sentiment d'unitat a Alemanya. La població segueix dividida psicològicament, ja sigui per motius reals o per simples tòpics, entre ossies (d'Ost, Est en alemany) i wessies (de West, Oest en alemany). Els wessies critiquen principalment el desgreuge comparatiu en matèria econòmica (fiscal i d'inversió pública) en favor dels "nous estats", mentre que els ossies, tot i l'augment de llibertats individuals i col·lectives, han sofert un augment de l'atur realment preocupant i una entrada molt accidentada a l'economia de mercat, patint la pitjor cara de dues realitats desconegudes per les societats "socialistes" de l'època: la privatització i l'augment del preu de la vivenda, apareixent el fins llavors "desconegut" fenomen de l'Obdachlosigkeit (els "sense sostre").

Així doncs, va ser bona la reunificació de les "dues Alemanyes"? Ningú ho té clar, ja que hi han opinions i justificacions cap els dos sentits. Realment altres solucions a la "vergonya del mur" eren possibles, però fins aquí els ha portat la història i els toca ara mirar el futur.

Plena de tòpics però molt interessant alhora és la pel·lícula Good Bye, Lenin (Wolfgang Becker, 2003, veure tràiler), i més seriosa i realment bona és també Das Leben der Anderen (La vida de los otros, Florian Henckel Von Donnersmarck, 2006, veure tràiler). Dues pel·lícules alemanyes molt diferents entre elles, però ambdues mereixedores d'un gran èxit a nivell mundial i que ens porten a l'època en la que el mur europeu de la vergonya va començar a trontollar. Si no les heu vist, us les recomano.

Per últim, us convido a escoltar la cançó Von Deutschland nach Deutschland ("D'Alemanya a Alemanya") de Bettina Wegner, que vam poder escoltar a classe d'alemany a Dresden el març de 2005 (com passa el temps!). Aquesta cantautora nascuda al Berlin occidental però crescuda a l'Est degut a les conviccions comunistes dels seus pares, va protestar davant la manca de llibertats a l'antiga DDR a la universitat, políticament i mitjançant la cançó. Jo, per la meva part, continuaré currant cada dia 3 d'octubre a una empresa filial d'un grup alemany, tot i que a la "metròpoli" sigui la festa nacional i ningú m'agafi el telèfon.

Zwei Namen fuer ehemals gleiches Land
die Grenze geht mitten durchs Ich
verschiedene Fahnen, nur farblich verwandt
im Muster verwirren sie sich...

Dos noms pels que en el seu dia van ser un sol país
la frontera m'atravessa,
diferents banderes, sols unides pel color
es confonen en el seu patró...

“Estos son mis principios. Si no le gustan tengo otros”

Amb aquesta brillant frase de Groucho Marx ens dóna la benvinguda l'Eloi al seu bloc. I és que les pel·lícules d'aquest genial quartet de germans es troben farcides de frases realment fantàstiques.

Chico, Harpo, Groucho i Zeppo (Gummo, el cinquè germà, no va actuar a cap pel·lícula) van aprofitar el seu talent musical per emprendre el seu camí artístic en espectacles de vodevil. Harpo, el germà "mut" (que realment no ho era), sabia tocar multitud d'instruments, però és conegut per les seves interpretacions a l'arpa en algunes de les pel·lícules, mentre que Chico es dedicava al piano i Zeppo a la veu. Per la seva part, Groucho era aficionat a la guitarra i al cant.

D'origen alemany i residents als Estats Units, els germans Marx van haver d'ocultar el seu origen durant la Primera Guerra Mundial. Harpo va canviar el seu veritable nom d'Adolph a Arthur i Groucho es va veure obligat a deixar de banda els personatges "alemanys" que li havien atorgat els seus primers èxits als escenaris.

A partir dels anys 20 van anar creant els seus coneguts personatges: va aparèixer el bigoti a la cara de Groucho, la perruca i la botzina de Harpo, etc. Cal remarcar que Zeppo, el germà seriós, era el més divertit fora dels escenaris i era capaç d'imitar a la perfecció i substituir en cas necessari qualsevol germà en les seves actuacions. Eren, sens dubte, un dels grups de teatre favorits del públic nord americà, famosos per les seves sàtires de l'alta societat i de la hipocresia humana.

Amb l'arribada del cinema sonor van fer el salt a la gran pantalla. Començant per "Els quatre cocos" (1929) i "El conflicte dels Marx" (1930) i acabant amb "Amor en conserva"(1946), destacaria les tres que he tingut oportunitat de veure: "Una nit a l'òpera" (1935), "Un dia a les carreres" (1937) i "Els germans Marx a l'oest" (1940)... però sobretot les grans frases que contínuament surten de la boca d'aquests genials personatges.

Un altre dia citaré algunes de les frases més conegudes de Groucho. Ara us convido a que compartim la magnífica escena de la cabina de la pel·lícula "Una nit a l'òpera"... en castellà, el famós "camarote de los hermanos Marx":

- ¿Quiere usted las uñas largas o cortas?
- Déjemelas cortas, porque aquí ya va faltando sitio.