diumenge, 21 d’octubre de 2007

Res

De vegades les tonteries són més productives que els actes més planificats. Sovint allò que creiem que no és res es pot convertir en la petita llavors d'un nou somriure. Somriures que tu els saps lluir i fer lluir. Com els teus ulls.


Parlo.
Pels descosits i cuso paraules. Per les rondalles mai contades.
Per recordar que encara ets viu. Remeno instants que estan inerts al temps.
Que pesen perquè triga l’hora del petó. El temps. Temps humit i boig, i tou.

Joies brillants… grises… fosques… negres ! La nit arriba. Abans que el bes.
Abans que tu. Abans que tot. Arriba i no se’n va i sents cent cels d’estels salats… gust de mar… als teus llavis. Sal dolça, nuesa vestida d’ànim, de somriures… d’intents de curvar els llavis… pels teus llavis… pel teu cos. Pel teu món llunyà i meu. Pel sentit d’aquest poema i per la cruesa del demà, per l’ahir, pel que som... per l’espasa clavada al mot.

Anònim amb nom


El proper dia serà la cistella qui et somriurà a tu! Però avui, per deixar-me gaudir de l'ombra del teu riure, sóc jo el que et dic danko!