El pitjor dia de la meva vida (exagero, evidentment)

No fa gaire, poc més d'un mes, a mi també em va passar una cosa semblant a això...

... putu router!


P.D.: Sí, confessa! Pel simple fet d'estar perdent el temps mirant pàgines improductives a internet, tu també ets una mica Enjuto Mojamuto!

¡Borja, como te ajogues te mato!

Precisament no és aquesta la millor cançó de Joaquin Sabina, però s'ha de reconèixer que se li va anar una mica l'olla quan la va composar. Potser és per això que som molts a qui la lletra de Como te digo una "Co" te digo la "O" ens sembla una de les més divertides d'un cantautor espanyol.

I és que aquest monòleg de la mare del Borja a la platja és hil·larant!

Ven acá pacá, Borja, la toalla,
¿qué te has hecho en la frente?
¿Tú has visto qué cruz?
Bueno, Ana María
bésame a Vicente.
Carretera y manta,
lo que es otro día
nos traemos del súper las fantas.

Acaba de llegir la lletra fent clic aquí.

El veritable autor del "Txiki-txiki"

Estem immersos en una de les jornades més curioses que mai s'han viscut. El moviment friki espanyol tindrà aquesta nit els seus tres minuts de glòria en la final d'Eurovisió a Belgrad (Sèrbia).

Aconseguirà en Rodolfo Chikilicuatre el seu objectiu d'igualar la primera posició de que en el seu dia van aconseguir artistes com Remedios Amaya (1983) o Lydia (1999) (encara deu maldir qui va gosar obligar-la a vestir-se d'Agatha Ruiz de la Prada)? Evidentment, em refereixo a la primera posició... per la cua! Aquest és el veritable objectiu!

Sí, podem!

Però el document que ha obert la caixa dels trons és el que qüestiona l'autenticitat de l'autoria del Chiki-chiki. Tal i com el La-la-la de Massiel va ser composat originàriament en català per Joan Manuel Serrat (ho podeu comprovar aquí), sembla ser que el Chiki-chiki realment s'escriu Estaca-txiki i va ser composat pel un dels cantants més elogiats a aquest bloc: Lluís Llach.

Un altre gran resultat del periodisme d'investigació del programa Polònia de TV3.

Concert per piano núm.1 de Txaikovski... a sac!

Sempre he trobat molt interessant la varietat de criteris a l'hora de transcriure un nom propi a una llengua amb alfabet diferent. I és que a quan he volgut posar títol a l'entrada d'avui he dubtat de com escriure el nom del famós músic rus Пётр Ильич Чайкóвский en el nostre alfabet. Serà Tchaikovsky? Potser queda més nostrat escriure Xaikòvski? Hi ha algun filòleg a la sala? Al final he optat en fer cas a la nostra (no sempre) amiga Vikipèdia i fer servir la transcripció Piotr Ilitx Txaikovski. I punt!

Tot i no ser habitual en mi, avui m´he fixat més en els concerts per piano i orquestra que en els de violí. Però és que fins fa poc no tenía notícia de que els famosos còmics britànics Monty Python sabessin tocar tant... a sac! Espero que gaudiu d'aquesta difícil interpretació del conegut fragment inicial del Concert per a piano núm. 1 de Txaikovski.

Després de veure el vídeo em permeto fer tres petites reflexions:

1. Primera: què grans que són els Monty Python!
2. Segona: si ets pianista, t'envio una abraçada. Jo també t'estimo!
3. Tercera: no us perdeu, ara sí, la interpretació d'aquest famosíssim concert per part de la prestigiosa pianista argentina Martha Argerich l'any 2001 al Japó: clic aquí. Probablement és millor que la dels Monty Python, però de ben segur que mai no gosarà tocar aquesta obra sortint d'un sac. That's why I love Python!

Violí a tota corda!

Chuan Yun Li: aquest és el nom d'un dels violinistes més curiosos i sorprenents dels que he trobat al YouTube.

Tot i que no es pot comparar a la majoria de musics que he anat recomenant a aquest bloc, és cert que desitjaria tocar la meitat de bé de com toca aquest violinista xinès. Feu sinò un cop d'ull a la seva interpretació de la Fantasia de Carmen de Pablo Sarasate.

Però el que el fa més especial són els seus bisos, que podriem situar en un terme mig entre el virtuosisme i el freakisme. Si mai no heu vist un violí tocat a quatre cordes alhora, ara teniu una bona oportunitat.

Encara no en teniu prou? Si t'agraden els instruments de corda, els freaks, o simplement enyores els videojocs de la teva infantesa, no et perdis la interpretació de Super Mario.

Les bromes massives d'"Improv Everywhere"

Tot just aquesta tarda he arribat de la breu ruta per terres irlandeses i una de les poques coses que he fet ha estat sortir a prendre un cafè. He aprofitat per fullejar El Periódico i, a part dels titulars del dia i de les seves habituals notícies groguenques, hi he trobat un petit reportage que m'ha encuriosit: les bromes d'Improve Everywhere.

Tots hem vist a la televisió programes de càmera oculta, però de ben segur que mai amb bromes tan sofisticades i amb tants actors en escena com les d'aquesta gent. Us recomano que feu un cop d'ull a aquest curiós article (clic aquí) i que veieu el següent resum de la que probablement sigui la broma més celebrada d'aquest grup. La sensació de veure com s'atura el temps a una gran estació de trens ha de ser difícil de descriure. A Catalunya també passa això... però els actors són trens (l'acudit era fàcil, ho sé!).

Encara en voleu més? Feu una ullada a la seva llista de missions portades a terme fins a data d'avui.

Demà em sona el espertador a les sis. Espero que poguem reprendre la vostra vida quotidiana amb la màxima energia possible... entre tots ho aconseguirem!

Jo (tampoc) estic boig

Juanjo Sáez - Cosas de artistas
Font: El Periódico de Catalunya - 16/3/2008 (enllaç aquí)

P.D.: "Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica" by Salvador Dalí... clic aquí.

Cap de setmana surrealista... "paseando con papá"

Aquest ha estat un cap de setmana força complet. A més de la representació de La Passió i de les eleccions generals, han tigut lloc els aniversaris de la Núria i el Dani, així com la celebració dels 72... ai no, dels 27 anys del Raimon, l'"abuelo" que accedeix a que pugui aconseguir els meus capricis sempre que hem voltat per Europa (tot i que a aquesta edat ja "chochea"). No cal dir que a tots ells els desitjo el millor.

Abans, però, una bona colla vam seguir la crida de la Laia per fer una excursioneta. A més de la monumental calçotada a El Pont d'Armentera, que tenint en compte la complicada digestió posterior podriem valorar com a "realista", vam poder portar a terme també un parell de visites que només podrien ser definides com a "surrealistes" o bé, com a mínim, curioses. En properes actualitzacions en faré algun comentari. Ara per ara, en donaré només una pista per cadascun dels llocs visitats: "Sakya Tashi Ling" i "¡puños fuera!".

Això sí, mentre duri l'espera, podeu gaudir d'algunes imatges de la pel·lícula El milagro de P.Tinto que és, segons la meva humil opinió, l'obra mestra de l'humor surrealista espanyol. Si encara no l'heu vist i voleu riure de valent sense caure en l'acudit fàcil, us la recomano. En particular, la seva banda sonora és realment divertida, versionant cançons que ronden el mig segle de vida d'una forma completament addient amb el desenvolupament de la història de la família P.Tinto. La cançó del següent vídeo és "Paseando con papá" i la vam poder escoltar al cotxe volvito de l'Aïda: música surrealista per una excursió surrealista. Tralarí, tralarí!

Ups... gairebé me n'oblidava de molts altres moments surrealistes del cap de setmana: l'ambient de Champions League al carrer Gènova de Madrid, el resultat del PSC a Catalunya (encara algú es frega els ulls), i també ell, el més gran...

el gran triomfador!

Harder, better, faster, stronger...

Avui aquest bloc patirà un augment considerable dels seus indicadors de frikisme i d'anada d'olla. I és que el vídeo de YouTube amb el que començo la setmana no és per menys.

Us presento una coreografia del "Harder, better, faster, stronger", publicat a l'àlbum Discovery (2001) del dúo francès de música electrònica Daft Punk. El ball us permetrà seguir la lletra en tot moment, de forma que a més de lloar el nivell s'absurditat del vídeo, podreu repassar com es formen els comparatius en llengua anglesa.

Crec que el personal comença a estar greument avorrit, però... i com ens ho passem de bé? Si us plau, no m'ho tingueu en compte!

"Work It
Make It
Do It
Makes Us
Harder
Better
Faster
Stronger
More Than
Hour
Our
Never
Ever
After
Work is
Over, over.

Work It Harder Make It Better
Do It Faster, Makes Us stronger
More Than Ever Hour After
Our Work Is Never Over"

P.D.: Si tot i així encara no en teniu prou, us recomano a veure el vídeo de les Daft Hands fent clic aquí (el vídeo s'obrirà a una finestra nova). The hands are getting harder, better, faster and stronger too!

La petita reina del món

Mapa de Ptolomeu (Κλαύδιος Πτολεμαίος; ca.85-ca.165)
(clic aquí per ampliar )

La petita Lilly s'ha convertit, amb només dos anys d'edat, en una de les moltes estrelles del YouTube. I és que, després de 2.332.426 de visites (05/02/08-22:59), s'ha convertit en la World Map Master. Asseguren que és capaç d'encertar l'ubicació d'una vuitantena de païssos sobre el mapa sense equivocar-se. De ben segur que ens treuria els colors a més d'un... (jo ja els tinc fora de naixement...).

I tu, estàs a punt per una lliçó de geografia política?

Es veu, però, que amb divuit mesos ja apuntava ben alt. Ho podeu comprovar a aquesta altra gravació: clic aquí (el vídeo s'obrirà a una finestra nova).

Apa! A què espereu? Tothom a estudiar!

Yo-Yo Ma amb el quartet de "Sesame Street"

Si llegiu l'entrada del passat dilluns a aquest mateix bloc, comprovareu que ja vaig deixar anar la intenció de presentar l'escena de Sesame Street on el cellista Yo-Yo Ma interpreta el Quartet per dos Honkers, Dinger i violoncel de Beethoven... de Murray Beethoven, el famós Honker!

Doncs bé, les meves amenaces de vegades esdevenen realitats. Espero que gaudiu d'aquest fragment d'un programa infantil d'una època en que la televisió de la tarda era feta pels infants, i on sovint podien aprendre moltes coses interessants. Buff... rellegeixo el que escric i penso: m'estaré fent gran?

Si sou una mica frikis (com el que us escriu) i encara no en teniu prou, us recomano una altra aparició del mateix músic a un altre capítol de Sesame Street. Mireu-lo després de fer clic aquí (l'enllaç s'obrirà a una finestra nova). Gaudireu, o més ben dit patireu, la primera classe de violí d'Elmo. Però tingueu una mica de paciència: els que algun dia vam començar a tocar un instrument de corda sabem posar-nos en el seu lloc.

Ara bé, qui serà el proper artista convidat?

La reina de la casa

Ella era la reina de la casa, però ja fa uns quants anys que de forma cruel i injusta va perdre el seu tron: el lloc on moltes famílies (no totes) centren la seva vida domèstica. I és que en plena hegemonia de la gran monarca, un aparentment simple i delicat individu va usurpar el poder que l'antiga reina de la casa ocupava amb serietat, flexibilitat i eficiència.

Però ben aviat hi haurà justícia. Es comença a evidenciar una guerra pel control de menjadors i les sales d'estar, la lluita entre dos candidats: el Príncep Blau i el Duc del Comptat de Gates.

Qui aconseguirà el poder? Qui serà el succesor del malvat desterrador de la sempre recordada reina de la casa? Ningú ho sap del cert, però de ben segur que el traïdor veurà ben aviat acabat el seu regnat i es dedicarà simplement a espantar ocells penjat de terrat en terrat.

Per cert, què deu estar fent en aquests moments l'inmortal reina de la casa?

L'orquestra de les verdures

Després de La Guerra de les Verdures, arriba al bloc Canvi de Posició la nova sensació del panorama musical europeu i mundial: la Wiener Gemüse Orchester, és a dir, l'Orquestra de les Verdures de Viena.

Amb pastanagues, carabassons i cogombres com a matèria prima, la música esdevé la protagonista de l'escenari després d'una acurada transformació de les hortalisses en instruments musicals de vent, corda i percussió. Podeu consultar els instruments al web d'aquest curiós conjunt musical.

Aquí teniu un fragment d'un concert, precedit d'unes imatges de la preparació dels instruments que, per cert, cada concert han de renovar perquè acaben desfets:

Una darrera curiositat: què passa amb les restes dels instruments? Part dels instruments fets servir els donen a la audiència i una altra part va al contenidor de residus orgànics. Però el més sorprenent és el que fan amb les restes de la fabricació dels instruments, prèvies al concert: La Wiener Gemüse Orchester convida als assistents a una deliciosa sopa de verdures!

Podrem tastar algun dia no massa llunyà la seva sopa musical a les nostres terres? A mi no m'importaria començar a sentir l'oloreta i el xup-xup...

Freak però molt interessant.

Una trista història d'amor dins una nevera

Avui parlarem d'una trista història d'amor, la història del iogurt de maduixa que es va enamorar de les natilles del pis de dalt del frigorífic. Però, a qui no li ha passat mai que qui més t'agrada marxi amb un putu biodesnatat?

Érase unha vez un iogur de fresa namorado dunhas natillas de vainilla que vivían na neveira, un pouco máis arriba, arriba da súa cabeza…

O iogur de fresa intentaba cada día achegarse ás natillas para explicarlle o que sentía, pero cada vez que as vía tremía coma un flan...

-¿Que podo facer para que se fixe en min?- preguntoulle a un vaso de leite con nesquick- Dáme un consello, sei que en ti mollan madalenas, cornflakes e máis galletas.

- Mira iogur de fresa o que che podo dicir é que axunta dela vas a ter que subir.

-¡Ai, vaso de leite, non sei por onde ir!

-Pois apura, que mañá caducas.

O iogur de fresa armado de valor, botoulle un par de conservantes, así se arriscou ata que chegou arriba axunta do seu amor:

-¡Cariño, xa estou contigo!

-¡Pero como se atreve, pedazo descarado! ¿non ve que estou casada cun bio desnatado que non precisa frío durante tres meses e non coma vostede?

Dixo o iogur de fresa: -De todo isto aprendín, non quero un corpo danone e un cerebro petisuíiiiii...

Markinhos Drinkin - Iogur de fresa

Aquesta frikada gallega me la va recomenar en Bieito, un dels millors amics de la meva època a Dresden i una gran persona. Aquests dies de festa ens haviem de veure, però al final no ha estat possible. Però... mai és tard!

Fora complexes! La timidesa només ens posa fronteres

Sovint la timidesa fa que nosaltres mateixos ens posem més fronteres de les que ens mereixem. Hauriem de saber donar el pas amb fermesa abans de pensar-nos-ho tot quatre o cinc vegades.

Avui em tiraré a la piscina i renunciaré als meus complexes! Fa temps vaig penjar un gravació meva a internet ballant sensualment i treient-me la roba, però per timidesa mai no l'he passat a coneguts.

Ha arribat el dia. Dimiteixo de la condició de tímid. Espero que us agradi i que sapigueu valorar el vídeo sense condicionaments morals, sinò només com una simple diversió i alliberament de la intimitat física.

Striptease martorellenc

Bush bloody Bush

Corren rumors que davant del ja proper final de la presidència de George W. Bush al capdavant dels EUA, l'aviat ex-president està assajant per participar a la propera edició d'American Idol versionant el Sunday Bloody Sunday dels U2. Divertida recomanació que l'Angie de Dublin va fer al Javi durant el seu Erasmus a Aachen.

I és que aquest Bush és molt Bloody Bush. Més val riure una mica...

I can't believe the news today
Oh, I can't close my eyes and make it go away
How long, how long must we sing this song?
How long, how long?
Tonight, we can be as one tonight

Broken bottles under children's feet
And bodies strewn across the dead end street
But I won't heed the battle call
It puts my back up
Puts my back up against the wall

Sunday, bloody Sunday...

Els despistats que desconeguin quina és la cançó original, aquí la teniu:

Scary Mary, als millor cinemes

Es rumoreja que és a punt d'arribar als cinemes la pel·lícula de la minyona més malèfica de tots els temps. El tràiler realment posa els pèls de punta.

Tremoleu, que Scary Mary ja comença a baixar del cel!

Evidentment aquest vídeo és una conya força ben feta que he trobat al YouTube. El muntatge va ser fet per Chris Rule amb l'ajuda de Nick Eckert, fent servir la composició musical A Violent Attack de Caine Davidson i diferents talls de Mary Poppins. Un petita excusa per pintar un somriure tot just passat l'equador de la setmana.

Però sincerament crec que el tema podria arribar a acollonir qualsevol... i és que ja deia la cançó allò de...

Con un poco de azufre esa píldora que os dan,
la píldora que os dan sentará fatal.

Star Wars Cantina

Som molts els que creiem que la banda sonora original de la nissaga de pel·lícules de la Guerra de les Galàxies és molt bona. De fet som capaços de tararejar molts dels seus fragments més coneguts, obra del gran John Williams.

Ara bé... què passa quan un admirador d'una la banda sonora no ha vist mai cap de les pel·lícules en que hi apareix? A part de sentir-nos inmersos en una contradicció cinematogràfico-musical, el mínim que podem fer és intentar informar-nos mínimament del contingut d'aquestes produccions.

I si optem per un resum musical? Aquesta divertida paròdia de Richard Cheese ens farà cinc cèntims del que passa a les galàxies, des de dins de la cantina fins els astres més llunyans. Partint de la famosa melodia de la música de la cantina, en Ricardo Queso ens explicarà el qui-és-qui d'una de les sèries de pel·lícules més lloades de la història del cinema.

Bolero a vuit mans

No sempre les coses són com semblen, no.

No sempre la música és previsible.
No sempre el violoncel es toca amb l'arquet.
No sempre el pizzicatto és independent de la corda rascada.
No sempre es compleix el binomi "un intèrpret, un instrument".
No sempre les coses són com semblen, no.

Si ni tant sols nosaltres som com aparentem ser,
per què ens esforcem a creure que el món és com sempre ens han dit que és?

Maurice Ravel - Bolero / Violoncel tocat a vuit mans

Què he de celebrar?

Avui no ha sonat el despertador. Tot i així, després de l'esforç d'obrir els ulls comprovo que avui és divendres. Vaja! I per què no ha sonat a les sis?

Em llevo i intento pensar en els motius que fan que el dia d'avui no sigui un divendres qualsevol. Malalt no estic... serà aquest, doncs, un dia festiu? Sembla ser que sí, però ara bé: què he de celebrar?

Pel carrer no hi passa gaire gent... és aquesta una festa familiar? La vigília del dia d'avui no s'ha emès per televisió cap missatge institucional de monarques ni presidents desitjant la felicitat familiar, tot i que alguns diuen que un home amb barba sí que n'ha fet un, erigint-se com el salvador de tots els mals que amenacen la bona gent. Veient que per casa no hi ha ningú i que aquest senyor del vídeo no ens desperta gaires simpaties, descarto la possibilitat de gaudir d'una jornada especial envoltat de família. Un altre dia serà...

Què passa avui doncs? Em sembla ara recordar que l'Ana, una companya de la feina, em deia que eren les festes patronals a la seva ciutat i que passaria aquests propers tres dies amb la família i amics. Però tenint en compte que ella és de Saragossa, segueixo sense entendre els motius que fan que avui no haguem anat a treballar.

Vaja, ara em començo a sentir música, però em sobta l'aire militar que desprèn. Trec el cap pel balcó i sembla que el so prové de la caserna de la Guàrdia Civil. No tinc cap relació amb el cos, ni tampoc em ve gaire de gust tenir-ne. A més, recordo aquella frase de Groucho Marx que deia "la justícia militar és a la justícia, el que la música militar és a la música". Segueixo, doncs, dubtant del que representa aquest dia per mi.

Em proposo, per últim, mirar què fan a la televisió... i la petita pantalla m'acaba de treure els pocs dubtes que em quedaven. Aquesta festa no va amb mi. I tinc la consciència tranquila: prou que he intentat trobar-ne significat, però res no m'ha convençut.

Per últim... sabeu què passa quan s'escolta l'himne d'Espanya a l'inrevés?