dijous, 27 de desembre de 2007

Fora complexes! La timidesa només ens posa fronteres

Sovint la timidesa fa que nosaltres mateixos ens posem més fronteres de les que ens mereixem. Hauriem de saber donar el pas amb fermesa abans de pensar-nos-ho tot quatre o cinc vegades.

Avui em tiraré a la piscina i renunciaré als meus complexes! Fa temps vaig penjar un gravació meva a internet ballant sensualment i treient-me la roba, però per timidesa mai no l'he passat a coneguts.

Ha arribat el dia. Dimiteixo de la condició de tímid. Espero que us agradi i que sapigueu valorar el vídeo sense condicionaments morals, sinò només com una simple diversió i alliberament de la intimitat física.


Striptease martorellenc

dimarts, 25 de desembre de 2007

Concert de Nadal

Avui és el dia de Nadal. Una jornada de sentiments contradictoris, on no tothom pot fer seu el somriure que la societat sembla que et vulgui fer encomenar. Però bé, això no treu que jo sigui un més dels que us desitgen que estigueu passant un molt bon dia.

I des de Santa Fe (Granada), on enguany celebro el Nadal amb la meva família, us envio un petit regalet: una composició que em va recomenar fa temps la Marina i que trobo ben addient pel dia d'avui (més aviat diria jo que per la nit d'ahir): el Concert de Nadal d'Arcangelo Corelli. Espero que gaudiu d'aquest breu salt en el temps en un dia especial.

dilluns, 24 de desembre de 2007

Bach: després del silenci

Curiosa escena gravada al Metro de Barcelona, línia lila:


Aquesta interpretació multitudinària del Preludi de la Suite núm.1 per violoncel sol (BWV1007) de Johann Sebastian Bach és una de les escenes de la nova pel·lícula de Pere Portabella: Die Stille vor Bach (El silenci abans de Bach), que s'ha estrenat aquesta setmana passada i que ja he pogut veure als Cinemes Verdi.

La valoració no és senzilla. Crec que hi ha suficient amb dir que és una pel·lícula diferent, però interessant. La línia argumental és bastant pobra i, per tant, el film es fa una mica lent, però, en canvi, es comenten anècdotes interessants de la vida del geni de Leipzig i alguns detalls et fan sentir la pel·lícula més propera. Tot depèn de la relació que un tingui amb el que a la sala es es pot veure i sentir.

Algunes pinzellades:
  • El silenci, veritable protagonista de la pel·lícula conjuntament amb la música,
  • Dresden, es pot gaudir d'una passejada en vaixell pel riu Elba des de la ciutat vella fins a Pillnitz... ja sabeu dels meus lligams amb la capital de Saxònia i de l'emoció que això em produeix,
  • la llegenda de les partitures de La Passió segons Sant Mateu, que va rescatar Fèlix Mendelssohn d'una carnisseria cinquanta anys després de la mort de Bach,
  • Mendelssohn, personatge interpretat pel pianista Daniel Ligorio, resident a Martorell durant molts anys,
  • l'harmònica interpretant Bach a la cabina d'un camió forrat amb imatges de Mares de Déu,
  • la violoncelista, i qui vegi la pel·lícula entendrà perquè la destaco,
  • la pianola, que tota soleta interpreta el que es proposi donant voltes sobre el seu propi eix
  • ... i Bach.

Doncs bé. Ja sabeu que aquests dies no només teniu l'opció de veure les parides nadalenques que any rere any omplen les sales de "cinema", sinò que també podeu fer una inmersió en els salts temporals i musicals d'El Silenci abans de Bach.

divendres, 21 de desembre de 2007

Comença el Nadal, a Sarajevo i arreu

Tot just fa una estoneta que començo les vacances de Nadal, dies de descans i d'estar amb la gent que t'estimes. Temps per veure gent a qui fa temps que no veus, però també per escoltar música o per llegir aquell llibre que tens en ment.

Relacionat amb els motius típics i tòpics del Nadal, sense que faltin les clàssiques boletes de porex fent el paper de pressumpta neu nadalenca, vaig trobar ja fa unes setmanes un el videoclip Christmas Eve Sarajevo de la Trans-Siberian Orchestra. És clar que el neguit per les festes nadalenques ja no és el mateix que de ben petit, però que aixequi la ma (o millor que escrigui algun comentari) qui quan agafa vacances no se sent una mica com la nena que apareix al vídeo que us recomano avui i amb el que us desitjo unes BONES FESTES DE NADAL.

Trans-Siberian Orchestra - Christmas Eve Sarajevo


As He flew over the countryside
He was still listening
When from a little church below
He heard a voice begin to sing.


Sí, el vídeo és del 1996... i què? Llavors també existia el porex i de vegades, pel que sembla, també cobria les tecles dels pianos.

dijous, 20 de desembre de 2007

"On el cel s'oblida de ser... horitzó" (II)

El Danubi, un dels rius més llegendaris d'Europa i protagonista de multitud de relats, de poemes i, fins i tot, d'algun vals pel meu gust massa popular, és també un indret idoni per gaudir de postes de Sol de llegenda. Poc menys de tres mil quilòmetres de recorregut des de la Selva Negra fins la desembocadura al Mar Negre, creuant tota mena de paratges naturals, pobles i ciutats imperials, per una de les conques fluvials més grans del continent (es pot comprovar aquí), tres mil quilòmetres on poder gaudir de de l'aigua (en ocasions massa contaminada) i del cel.

És l'agost de 2004 i el Raimon, l'Àngel i un servidor ens trobem a Budapest durant el nostre viatge amb Inter-rail per alguns països de l'est d'Europa. I, com cada tarda, arriba el moment en què al Sol li entra la mandra, el cel de mica en mica canvia de color i la Lluna surt a saludar. No, encara no és el moment del capvespre... però ja s'hi acosta!

Budapest, Hongria, agost 2004 - Fotografia analògica escanejada
(
clic aquí o sobre la imatge per ampliar)


Però un parell de dies abans sí que vam poder coincidir amb el moment en què el Danubi deia "fins demà" al rei dels astres. Això passava a Bratislava i va ser, sense cap mena de dubte, el que més em va agradar d'un dia avorridot en què la ciutat se'ns va fer de seguida petita. Però aquell cel va ser inmens!

Bratislava, Eslovàquia, agost 2004 - Fotografia analògica escanejada
(
clic aquí o sobre la imatge per ampliar)


A Martorell ja fa estona que el Sol ha dit adéu txà! Ara sóc jo qui m'autodesitjo bona nit!

dimarts, 18 de desembre de 2007

Yehudi Menuhin ens omple un got

Gravacions com aquesta de la Dansa Hongaresa núm.4 de Johannes Brahms tocada per Yehudi Menuhin poden crear dos tipus de reacció en un violinista aficionat: la del got mig ple i la del got mig buit.

En el meu cas, la primera sensació que produeix en mi és de veure el got mig buit, sabent que comparar la meva tècnica i interpretació amb la de Yehudi Menuhin hauria de ser poc menys que pecat mortal. Però ben mirat, de tant en tant hem de saber veure el got mig ple, poder ser una mica una mica xulos i dir: "Què coi! Jo toco també aquest maleït instrument, fruit de la molta (però mai suficient) feina d'anys. Violinistes del món, principiants, professionals, joves amb futur i adults amb límits difícils de superar... som els millors!".

Ara tornaré a veure el vídeo. I sé que el got mig ple començarà a buidar-se, sense remei. Fragments com el que comença al minut 1:30 de gravació són realment cruels amb un violinista mediocre com jo. Però faré tot el possible perquè l'aixeta de la motivació torni a rajar i, de mica en mica, la confiança en mi mateix torni a agafar els nivell que, modestament, crec que em mereixo.



Yehudi Menuhin (violí), Antal Dorati (piano)
Dansa Hongaresa núm.4 - Johannes Brahms

dilluns, 17 de desembre de 2007

La mirada de la Ghulam


La Ghulam és una de les cares del dia. Una de les mirades que han impactat el món les darreres hores. I és que aquesta noia afganesa d'onze anyets s'acaba de casar... però això no és motiu de celebració.


(clic sobre la imatge per ampliar)

Aquesta imatge de la fotògrafa americana Stephanie Sinclair ha estat escollida com a foto de l'any per la Unicef. Ràpidament es pot comprovar que el que sent la Ghulam pel seu marit de quaranta anys no és ben bé amor. Què deu passar per la ment i quins deuen ser els sentiments d'una nena tant jove en una situació tant injusta? La mirada de desconfiança és l'evidència de la falsedat d'un compromís de vergonya.

És cert: la desafortunada Ghulam no té cap culpa de ser un dels centres informatius del dia. També és cert que potser d'aquí un parell de dies ningú no s'enrecordarà de la seva cara. És un exemple més de la gran injustícia humana que suposen els matrimonis forçats a molts països, majoritàriament amb motivació econòmica deguda a les situacions de pobresa que s'hi pateixen. Però la seva preciosa però trista mirada té a aquest bloc un petit racó. És potser l'únic que puc fer davant la impotència de saber que m'és impossible fer que la seva cara esclati en el somriure que es mereix.

Podeu veure altres imatges finalistes del premi d'Unicef fent clic aquí, exemples de sis crues realitats de d'infants d'arreu del món. Pel que fa a cas de la Ghulam, el diari The New York Times ja en va fer un reportatge sobre el mateix cas el 9 de juny de 2006: The Bride Price.

Avui la mirada que presideix aquesta entrada del bloc ha tornat als diaris i als telenotícies, gràcies (o per culpa) d'Unicef. Des de lluny li envio una més dels milions d'abraçades que a través de l'aire i els pensaments deu haver rebut d'arreu del món. Llàstima que la seva societat més propera sigui la que menys li somriu.

diumenge, 16 de desembre de 2007

"On el cel s'oblida de ser... horitzó" (I)

Quantes coses no s'han escrit ja del màgic moment del capvespre? És el moment en què el cel es vesteix de gal·la per rebre els convidats de la nit. Uns pocs minuts de colors blaus, vermells i ataronjats entre núvols de totes formes i volums. Instants de reflexes i ombres, que provoquen que els vidres dels edificis es converteixin en focus enlluernadors i que els mars i rius esdevinguin el mirall en què l'astre rei apareix més afavorit.

I què passa quan un es troba davant d'un espectacle com aquest amb una càmera de fotos? La resposta és tant evident que l'evitaré per redundant.

A partir d'ara i amb una freqüència indefinida, bàsicament quan em vingui de gust, penjaré en posts sota el nom "On el cel s'oblida de ser... horitzó" algunes fotos pròpies de postes de Sol que he tingut la sort de veure, viure i fotografiar per diferents països. El títol l'ha cedit una de les meves poetesses preferides, la Marina. Un cop més, moltes gràcies!

Trajecte entre Dubrovnik i Orebić, Croàcia, agost 2006 (clic per ampliar)

Aquesta és la foto amb la que dono per inaugurada aquesta sèrie intermitent de fotografia dedicada a les postes de Sol. Va ser captada a la carretera que va de Dubrovnik cap al nord, fent camí cap a Orebić, durant el viatge per Bòsnia-Hercegovina, Montenegro i Croàcia de l'agost de 2006. En primer pla, un guardarails assassí. En segon pla, el mar Adriàtic i l'arxipèlag de les illes Elafit: Jakljan, Kolocep, Lopud, Sipan i Lokrum.

Faré un breu comentari de la tècnica emprada en la foto: 1. Obrir finestreta del cotxe. 2. Treure la mà amb la càmera, amb el risc que un camió s'endugui el braç i l'aparell. 3. Apretar botó. Però és que amb costes com la croata no cal ser un gran expert per treure fotos així de maques.

Tornaré, amb més fotos, però prometo també amb menys rotllos. Però ara és el moment de tornar a somniar en Croàcia.

dijous, 13 de desembre de 2007

Paranoia musical de joventut

Records televisius de joventut he sentit en veure aquest videoclip de Radiohead al YouTube. Explico breument el perquè.

Durant una temporada, al voltant dels setze anys, reconec haver estat bastant enganxat al programa Sputnik del Canal 33. I aquest és probablement el vídeo musical que més em va marcar. Dibuixos aparentment innocents deriven cap a situacions violentes i d'una cruesa que ràpidament van sorprendre a un jovenet que encara creia que els dibuixos animats només són pels nens. A més, la crítica social que se'n desprèn donava molt de pensar.

Paranoid Android és per molts la millor cançó de Radiohead. És la segona de l'album OK Computer, on també apareixia la canço No Surprises de qual ja en vaig parlar a aquest bloc el passat dissabte 24 de novembre. En paraules d'un dels components del grup, la idea inicial va ser fer de tres cançons una de sola, tal com ja va realitzar abans John Lennon:

It really started out as three separate songs and we didn't know what to do with them. Then we thought of 'Happiness [is a warm gun]' - which was obviously three different bits that John Lennon put together - and said 'Why don't we try that?'


I respecte la temàtica de la cançó, Thomas Yorke comenta que té part de realitat, en especial l'escena al bar amb tot de personatges força poc desitjables, sentint-se allunyat però alhora part d'ells:

The people I saw that night were just like demons from another planet. Everyone was trying to get something out of me. I felt like my own self was collapsing in the presence of it, but I also felt completely, utterly part of it, like it was all going to some crashing down any minute.


Jutgeu vosaltres mateixos aquests personatges... i gaudiu d'aquest curiós i alhora mític videoclip que de ben segur no us deixarà indiferents.



Ambition makes you look pretty ugly
Kicking and squealing gucci little piggy
You don't remember
Why don't you remember my name?

Font dels comentaris de la cançó: http://www.ateaseweb.com/songs/paranoidandroid.php

dilluns, 10 de desembre de 2007

Nächste Haltstelle: Dresden-Neustadt

Tres minuts per creuar el barri de Neustadt... acabo de tenir un nostàlgic dejà vu d'aquelles nits a Dresden, quan perdre el tramvia suposava sofrir cinquanta minuts d'espera, o bé una horeta de passeig.

Sé que només és un vídeo elaborat per uns estudiants de la Technische Universität Dresden, però aquests carrers, aquests edificis, aquests tramvies i aquestes carreres de fons em porten molts bons records a la ment.

I tu? Permetràs que el tramvia passi de llarg?

Neustadt in drei Minuten... ich habe mich gerade an Dresden erinnert, sowie an die Nächte und vepassene Straßenbahne, und die folgenden Wartezeiten und langen Spaziergängen.

Das ist nur ein Video, der an der TU Dresden gemacht wurde, aber alle Straßen, Gebäude, Straßenbahne und Rennen bringen mir viele gute Erinnerungen.

Was denkst du darüber? Willst du deine Straßenbahn verpassen?

dissabte, 8 de desembre de 2007

La fussió d'Evanescense amb Mozart

Què passa quan s'uneixen una de les millors obres religioses de la història de la música amb el rock alternatiu del segle XXI? Què succeeix quan un fragment d'una missa de difunts del 1791 viatja fins els Estats Units i sofreix una mutació dos-cents anys després?

La resposta la trobem a la versió que Evanescense va fer de la Lacrimosa de la Missa de Rèquiem de Wolfgang Amadeus Mozart. No trigareu a endevinar que les imatges provenen d'escenes de la pel·lícula Amadeus (Miloš Forman, 1984). Hi haurà qui pensi que és de mal gust o, si més no, una còpia barata fer servir els acords i melodies de les grans obres de la música anomenada popularment "clàssica". Però, què voleu que us digui, a mi no em sembla tant malament. De fet, si durant segles i segles s'ha fet, per què no ara també?


Si alguna ànima despistada encara no sap de quin fragment del Rèquiem de Mozart es tracta, el pot escoltar veient aquest video (clic aquí), on s'interpreta el Confutatis seguit de la Lacrimosa en una gravació del 1991 al Palau de la Música Catalana de Barcelona.

Lacrimosa
Lacrimosa dies illa
Qua resurget ex favilla
Judicandus homo reus.
Huic ergo parce, Deus:
Pie Jesu Domine,
Dona eis requiem. Amen.

dijous, 6 de desembre de 2007

Cartell de La Passió 2008: torna la polèmica?

Des de fa uns anys, temporada rere temporada el cartell de La Passió d'Esparreguera no deixa de banda la polèmica. Se n'han vist de tots tipus, i mai ningú no s'ha quedat indiferent: el tronc nu de Jesús (temporada 2003), el xai amb corona d'espines representant l'anyell de Déu (any 2005) i el Supercrist que sobrevolava Esparreguera el 2007 són alguns exemples de cartells polèmics. Tinc entés que el bisbat va demanar a les parròquies que no pengessin el cartell amb la imatge del Superheroi de espectacle esparreguerí durant la passada temporada.

No tots els cartells han tingut la mateixa sort i han pogu ser imatge promocional de l'entitat. Una proposta que havia d'esdevenir el cartell de l'any 2006 es va retirar a última hora per substituir-lo pel dels dos claus rovellats i impregnats de sang del cartell definitiu del 2006. Es mereixia l'obra que van retirar aquesta sort? Jutgeu vosaltres mateixos l'escena de La Pietat invertida de la proposta rebutjada.

Doncs bé, d'aquí poc menys de tres mesos torna La Passió i, com no, el seu polèmic cartell. Què us sembla si compartim la imatge i el comentari que des de La Passió han enviat per correu electrònic als col·laboradors de l'entitat?

Cartell de La Passió d'Esparreguera, temporada 2008
(clic aquí o sobre la imatge per ampliar)

Jesucrist: un autèntic ídol de masses

La Passió d'Esparreguera ha presentat el cartell promocional del 2008. El disseny és obra de l'Eloi Ortuño i la Laura Pons i ens presenta un Jesucrist ídol de masses, envoltat pel fenomen "fan" i perseguit pels mitjans de comunicació.

El cartell 2008 pretén apropar l'espectacle de La Passió al públic més jove i ho fa demostrant que la història que es representa a La Passió té tots els elements de qualsevol narració: amor, traïció, injustícia, amistat, crueltat...

A més a més, al cartell es poden veure les diferents vessants de Jesucrist però vistes des del món actual: Jesús envoltat pels apòstols en una banda de rock, recollint un premi recordant el recolzament popular que va rebre i l'arrest per part de la policia que recorda la detenció per part dels centurions romans...

Aviat la imatge promocional de La Passió podrà veure's no només a Esparreguera sinó arreu del territori català.

Per tal que el cartell i l'espectacle de La Passió arribin als més joves, enguany s'ha estrenat un fotolog per publicar la nova imatge promocional. No t'ho perdis! Consulta'l a l'adreça següent: http://www.fotolog.com/jesus_x_sempre.


Realment la meva opinió personal respecte aquest i d'altres cartells no la tinc gaire clara. L'enginy demostrat en l'afany de voler sorprendre i d'aconseguir que "la gent" en parli és d'un resultat admirable i això, evidentment, promociona l'espectacle. El disseny gràfic de les diferents obres també és molt bo. Però personalment els temes que relaciona el cartell d'enguany no m'atreuen gens i trobo que la societat i gran part de la joventut és molt més madura del que el cartell de la propera temporada 2008 dóna a entendre. Suposo que, si les meves conviccions religioses fossin més clares, en aquest àmbit podria sentir-me ferit... però aquestes discussions les deixaré per qui realment ho visqui. Per cert, molts estareu d'acord amb mi en que només cal una paraula per definir el fotolog promocional: patètic. Això sí! Si el que pretén La Passió d'Esparreguera amb els seus cartells és que no passin inadvertits, amb mi ho han aconseguit. I com jo, segur que també amb molta altra gent. Un any més... felicitats!

De totes formes, desitjo una temporada exitosa a La Passió i, si puc, allà hi seré... col·laborant tot rascant corda al fossar del teatre! Algú s'anima a venir?

dilluns, 3 de desembre de 2007

Bush bloody Bush

Corren rumors que davant del ja proper final de la presidència de George W. Bush al capdavant dels EUA, l'aviat ex-president està assajant per participar a la propera edició d'American Idol versionant el Sunday Bloody Sunday dels U2. Divertida recomanació que l'Angie de Dublin va fer al Javi durant el seu Erasmus a Aachen.

I és que aquest Bush és molt Bloody Bush. Més val riure una mica...


I can't believe the news today
Oh, I can't close my eyes and make it go away
How long, how long must we sing this song?
How long, how long?
Tonight, we can be as one tonight

Broken bottles under children's feet
And bodies strewn across the dead end street
But I won't heed the battle call
It puts my back up
Puts my back up against the wall

Sunday, bloody Sunday...

Els despistats que desconeguin quina és la cançó original, aquí la teniu:

diumenge, 2 de desembre de 2007

Wassalon, una rentadora amb sentiments


Us enganxo un extracte que he trobat a una web de compra de còmics per internet:

Wassalon es una lavadora. Pero habla, camina, se enfada, se emociona... y no le gusta para nada la labor profesional que le ha tocado desempeñar como consecuencia de su particular morfología. Este es el punto de arranque de Wassalon, el primer álbum de la creadora catalana Clara-Tanit Arqué. La rebeldía ante un futuro prefijado, los altibajos emocionales -el amor, los celos, el distanciamiento...-, los amigos hallados (y los que se quedan) en el camino, los sueños, la búsqueda de un lugar en el mundo, en definitiva, son algunos de los aspectos que nos plantea Wassalon en su particular e imaginativo recorrido en bitono.

La ópera prima de Clara-Tanit realizada a caballo entre Barcelona y Gante, no es desde luego unidimensional. Hay mucho de ella en este trabajo y el conjunto resultante se nos antoja consistente. También por el tono, sorprende la aparente facilidad con la que su autora hace que sus personajes se relacionen en situaciones que pasan de lo naif y divertido a lo cruel y también a lo delicado y tierno.

Cautivan los reveladores silencios de Wassalon que en ocasiones dan un giro inesperado a un acto, al tiempo que las escenas se suceden con fluidez. Todo ello nos permite empatizar rápidamente con la lavadora protagonista que domina el relato, pero también con la galería de secundarios tan peculiares como ella.

Clara-Tanit Arqué (Gerona, 1981) se crió en Martorell, estudió interiorismo y más tarde ilustración en La Massana, donde conoció a otros estudiantes como Lola Lorente y Alberto Vázquez, circunstancia ésta que le dio ganas de adentrarse más el mundo del cómic. Tras colaborar en fanzines como Lunettes o el Fanzine enfermo y desarrollar una enriquecedora etapa de Erasmus en Bélgica, Wassalon es su primera obra completa. Clara-Tanit ha sido galardonada con un accésit de cómic por el Certamen del INJUVE 2007 que se concede en noviembre.

Título: Wassalon
Edición: Tomo 19x21cms, tapa blanda, 96 páginas bitono
Guión y dibujo: Clara-Tanit Arqué

Tienda Dreamers

Vaig poder conèixer algunes de les primeres aparicions de Wassalon durant aquells dies previs a l'aventura belga de la Clara, moments en què la petita rentadora feia poc que havia nascut i encara anava vestida només de llapis i de tinta xinesa. Fins i tot he entrat un parell de cops al bloc de la Clara a veure si podia saber què n'era de la seva vida. I sempre m'he quedat amb ganes de més.

Ja tinc ganes de tenir una còpia entre mans i conèixer els fins ara desconeguts sentiments d'una rentadora. Sort Clara!

(fer clic sobre la imatge per ampliar)


Nota: Imatges agafades sense permís. L'autora té dret a cagar-se en mi, estirar-me de les orelles i, tot seguit, signar-me un volum de Wassalon.

dissabte, 1 de desembre de 2007

Still loving you

Si hem de fer un altre cop junts
tot el camí des del començament,
intentaria canviar tot allò
que va matar el nostre amor.
El teu orgull ha bastit una mur tant fort,
que no l'aconseguiré creuar
si no hi ha una oportunitat real
de tornar a començar.
Et segueixo estimant.

(traducció pròpia)