El veritable autor del "Txiki-txiki"

Estem immersos en una de les jornades més curioses que mai s'han viscut. El moviment friki espanyol tindrà aquesta nit els seus tres minuts de glòria en la final d'Eurovisió a Belgrad (Sèrbia).

Aconseguirà en Rodolfo Chikilicuatre el seu objectiu d'igualar la primera posició de que en el seu dia van aconseguir artistes com Remedios Amaya (1983) o Lydia (1999) (encara deu maldir qui va gosar obligar-la a vestir-se d'Agatha Ruiz de la Prada)? Evidentment, em refereixo a la primera posició... per la cua! Aquest és el veritable objectiu!

Sí, podem!

Però el document que ha obert la caixa dels trons és el que qüestiona l'autenticitat de l'autoria del Chiki-chiki. Tal i com el La-la-la de Massiel va ser composat originàriament en català per Joan Manuel Serrat (ho podeu comprovar aquí), sembla ser que el Chiki-chiki realment s'escriu Estaca-txiki i va ser composat pel un dels cantants més elogiats a aquest bloc: Lluís Llach.

Un altre gran resultat del periodisme d'investigació del programa Polònia de TV3.

Campanades a morts

Què deu passar per la ment d'algú que es creu amb el poder de treure la vida a algú altre? El segrest, maltracte i assassinat de la pròpia família. No fer res davant la mort dels propis conciutadans sota la runa d'un terratrèmol o per la manca d'aliments deguda a un tifó. Imposar la guerra i la mort en nom de la llibertat i de la lluita contra el terrorisme. Matar en nom de l'amor.

Són contextos diferents al de la cançó de'n Lluís Llach, però aquestes paraules haurien de perseguir la consciència d'aquell qui mata:

Assassins de raons, de vides,
que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies
i que en la mort us persegueixin les nostres memòries.

Aquestes paraules haurien de ser, dia rere dia, la condemna eterna pel luxe de creure's amb el poder de decidir sobre la vida dels altres: assassins!

Campanades a morts
Lluís Llach (1977)

I

Campanades a morts
fan un crit per la guerra
dels tres fills que han perdut
les tres campanes negres.

I el poble es recull
quan el lament s'acosta,
ja són tres penes més
que hem de dur a la memòria.

Campanades a morts
per les tres boques closes,
ai d'aquell trobador
que oblidés les tres notes!

Qui ha tallat tot l'alè
d'aquests cossos tan joves,
sense cap més tresor
que la raó dels que ploren?

Assassins de raons, de vides,
que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies
i que en la mort us persegueixin les nostres memòries.

Campanades a morts
fan un crit per la guerra
dels tres fills que han perdut
les tres campanes negres.

II

Obriu-me el ventre
pel seu repòs,
dels meus jardins
porteu les millors flors.

Per aquests homes
caveu-me fons,
i en el meu cos
hi graveu el seu nom.

Que cap oratge
desvetllí el son
d'aquells que han mort
sense tenir el cap cot.

III

Disset anys només
i tu tan vell;
gelós de la llum dels seus ulls,
has volgut tancar ses parpelles,
però no podràs, que tots guardem aquesta llum
i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres.

Disset anys només
i tu tan vell;
envejós de tan jove bellesa,
has volgut esquinçar els seus membres,
però no podràs, que del seu cos tenim record
i cada nit aprendrem a estimar-lo.

Disset anys només
i tu tan vell;
impotent per l'amor que ell tenia,
li has donat la mort per companya,
però no podràs, que per allò que ell va estimar,
el nostres cos sempre estarà en primavera.

Disset anys només
i tu tan vell;
envejós de tan jove bellesa,
has volgut esquinçar els seus membres,
però no podràs, que tots guardem aquesta llum
i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres.

IV

La misèria esdevingué poeta
i escrigué en els camps
en forma de trinxeres,
i els homes anaren cap a elles.
Cadascú fou un mot
del victoriós poema.

Més lluny, hem d'anar més lluny...

Per fi ha arribat! La setena edició de la guia del ferrocarril Transiberià (Bryn Thomas, Trans-Siberian Handbook - 7th edition 2007, Trailblazer Publications) ja és a les nostres mans! I amb ella com a punt central de la bibliografia recomenada, podem donar el tret de sortida als nostres somnis orientals. Mirant l'Est, molt més enllà d'on surt el Sol... més lluny!

La ruta del transsiberià és, sense cap mena de dubte, la línia de ferrocarril més llarga i famosa del món. Diuen que a tot bon viatger li passa algun cop a la vida pel cap la idea de travessar Àsia des de Moscú fins l'Est més llunyà en alguna de les seves tres variants: la transsiberiana (Moscú-Vladivostok), la transmanxuriana (Moscú-Pekin via Manxúria) o la transmongoliana (Moscú-Mongòlia-Pekin). Més de 8.000km d'estepes, frondosos boscos de Taigà, tot travessant els Monts Urals i els grans rius siberians, poblets amb cases de fusta, grans ciutats amb aire soviètic decadent, vorejar l'inmens Llac Baikal, sentir el silenci del desert del Gobi a la terra de Genguis Kahn, els campaments de gers mongols, la Gran Muralla xinesa, la Ciutat Prohibida... i, sobretot, la convivència amb gent d'arreu i el retrobament amb un mateix.

Molts dubtes i moltes sensacions dins nostre. Però també hi ha molta feina a fer, i tots sabem que la societat on vivim no sempre facilita la realització de fites com aquesta. Som a punt d'obrir la gran porta a l'Est. Seran aquests somnis algun dia realitat?

Tingues sempre al cor la idea d'Itaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.

Un gran mapa on es poden veure les tres variants del transsiberià: clic aquí

El luxe de rebutjar una abraçada

Realment hi ha algú que pugui sincerament rebutjar unes paraules de suport? És un desig de sort i l'oferiment d'una mà amiga motiu per girar-se d'esquenes? Estem en disposició de permetre'ns el luxe de rebutjar una abraçada?

La vida no sempre corre al ritme que desitgem i sovint ens sentim sols, tot i estar alhora envoltats de gent; gent que, com tot ésser humà, no és perfecta, però que de ben segur un dia poden ser aquella persona que et faci somriure en un moment de dificultat. Jo, com tothom, tampoc he estat sempre just amb aquells que m'han volgut ajudar o que, d'una manera més o menys encertada, s'han preocupat per mi.

Qui algun cop s'hagi sentit decebut per un mal gest meu, sobretot en intentar donar-me el seu recolzament durant un moment anímic baix, li demano perdó per la meva actitud i li dono, potser amb retard, el meu agraïment sincer.

Per una altra banda, qui algun cop hagi sentit la necessitat de mirar cap un altre lloc quan he ofert els meus braços, té les portes obertes a la meva amistat, ja que els bons desitjos cap a qui aprecies no es tallen d'un dia per l'altre. Tots cometem errors, però quan sorgeixen fruit del desig de la felicitat d'una altra persona, no poden obrir distàncies insalvables, sols ser l'alcohol que cou la ferida oberta pels nostres diferents punts de vista abans aquesta no hagi cicatritzat. Perdonem-nos els errors i afrontem les dificultats sense por.

A tots i cadascun de vosaltres una abraçada i... que tinguem sort!

I així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, a poc a poc, escrius per a demà.
Què demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.
(Lluís Llach - Que tinguem sort)

Laura

Des de que conec aquesta cançó de Lluís Llach, crec que és una de les dedicatòries personals més maques que mai he llegit o sentit. Fins i tot algun cop he arribat a preguntar-me què deuria sentir l'homenatjada Laura Aymerich en escoltar-la.

La resposta la vaig descobrir en aquest vídeo: "Laura" de Lluís Llach, Camp del Barça, 6 de juliol de 1985. Si encara no l'heu vist, us recomano ho feu fins el final. A mi, personalment, se m'ha posat la pell de gallina.

"... i amb la rialla dels teus dits

vares omplir els meus acords

amb cada nota del teu nom ..."