diumenge, 30 de setembre de 2007

El luxe de rebutjar una abraçada

Realment hi ha algú que pugui sincerament rebutjar unes paraules de suport? És un desig de sort i l'oferiment d'una mà amiga motiu per girar-se d'esquenes? Estem en disposició de permetre'ns el luxe de rebutjar una abraçada?

La vida no sempre corre al ritme que desitgem i sovint ens sentim sols, tot i estar alhora envoltats de gent; gent que, com tot ésser humà, no és perfecta, però que de ben segur un dia poden ser aquella persona que et faci somriure en un moment de dificultat. Jo, com tothom, tampoc he estat sempre just amb aquells que m'han volgut ajudar o que, d'una manera més o menys encertada, s'han preocupat per mi.

Qui algun cop s'hagi sentit decebut per un mal gest meu, sobretot en intentar donar-me el seu recolzament durant un moment anímic baix, li demano perdó per la meva actitud i li dono, potser amb retard, el meu agraïment sincer.

Per una altra banda, qui algun cop hagi sentit la necessitat de mirar cap un altre lloc quan he ofert els meus braços, té les portes obertes a la meva amistat, ja que els bons desitjos cap a qui aprecies no es tallen d'un dia per l'altre. Tots cometem errors, però quan sorgeixen fruit del desig de la felicitat d'una altra persona, no poden obrir distàncies insalvables, sols ser l'alcohol que cou la ferida oberta pels nostres diferents punts de vista abans aquesta no hagi cicatritzat. Perdonem-nos els errors i afrontem les dificultats sense por.

A tots i cadascun de vosaltres una abraçada i... que tinguem sort!

I així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, a poc a poc, escrius per a demà.
Què demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.

(Lluís Llach - Que tinguem sort)

dissabte, 29 de setembre de 2007

Discurs del Molt Honorable President de la Generalitat

Avui estic sincerament poc inspirat per escriure i, per tant, cediré l'oportunitat d'expressar-se en aquest bloc a la primera autoritat del país, el nostre President.

Aquí teniu el vídeo del discurs institucional del M.H. President de la Generalitat de Pol... vull dir, de Catalunya, Sr. José Montilla, emès a TV3 per la Diada de l'Onze de Setembre d'enguany. Visc a Catalunya!

dijous, 27 de setembre de 2007

Nous camins, nous dubtes

Tot seguit us passo una història que m'han explicat:

Aquella sorollosa escala estava, com cada setmana, plena de gent que pujava i baixava: canalla que passava el temps corrent i jugant amunt i avall, jovenetes que somrients parlaven dels seus primers noviets, una nena d'uns sis anys que baixava mirant el seu pare amb els ulls il·luminats tot explicant-li el que havia fet aquell dia a classe... i ell, com cada setmana, també hi era intentant fer-se una mica d'espai per aconseguir arribar al segon pis.

Eren, però, els darrers quatre esglaons els que feien que aquella escala fos especial. I és que allà hi havia una finestra que donava a una petita habitació, on habitualment podia veure la mateixa noia estudiant o bé fent els seus exercicis. Ell no la coneixia gairebé de res, només d'haver-la vist uns breus instants un cop per setmana. De fet ni tant sols havia tingut l'oportunitat de parlar mai amb ella. Però això tant feia, la relació amb la noia de la finestra era especial, sempre amb un somriure i la insinuació d'un breu "hola" quan creuaven les seves mirades, com si es coneguessin de tota la vida, però en canvi no aconseguia trobar l'oportunitat d'establir una conversa que anés més enllà del que havia aconseguit durant els pocs mesos que havien coincidit. Ella era una coneguda desconeguda, una amiga encara per descobrir.

Les setmanes passaven, i el curs es trobava a punt d'arribar a la seva fi. Ell era conscient que arribat l'estiu els camins de tots dos es bifurcarien, i que més endavant la noia de la finestra no hi seria mai més allà. De sobte, un dels darrers dies, les mirades de tots dos es van tornar a creuar, aquest cop a un fosc però concorregut passadís. Aquesta vegada, però, ja no va ser una breu salutació, ja que tots dos sabien que probablement aquella seria una de les darreres oportunitats per anar més enllà d'un simple "hola", i en les seves respectives mirades així ho van notar. Ell no sabia què dir, però sabent que estava a punt de perdre l'últim tren que podia portar-lo a saber una mica més d'ella, va decidir interessar-se per com seria la seva vida un cop els seus camins se separessin. Així va ser com una curta conversa, a primer cop d'ull merament quotidiana i sense importància, va esdevenir la petita empenta que ell necessitava per conèixer, per fi, la noia de la finestra.

L'estiu va passar i ell es disposava a pujar novament per la sorollosa escala, com sempre plena de gent, de grans i de petits. Però una cosa feia que l'escala ja no fos especial: aquesta vegada, mentre superava els darrers quatre esglaons, es va poder adonar definitivament de que la noia de la finestra ja no hi seria mai més. Però un cop passats uns breus segons de tristesa, al seu rostre va tornar a aparèixer un somriure. Aquella tarda ella no hi era allà, però ara sí que podia afirmar que el mur invisible que els separava ja havia desaparegut. No en va, aquell mateix vespre tindria l'oportunitat de tornar a parlar amb ella.

A partir d'aquell dia és una altra cosa la que el preocupa: saber si podrà algun dia trobar resposta als dubtes que tot just ara sembla que comencen a aparèixer al seu interior.

(continuarà?)

dimecres, 26 de setembre de 2007

Rapsòdia de setembre

Qui no s'ha preguntat mai què hagués passat si algun artista, científic, músic o metge no hagués deixat el nostre món en una edat jove? Segur que a la ment ens venen nombrosos noms de personatges il·lustres que ens van deixar orfes del seu art massa d'hora.

Un d'ells és George Gershwin, nascut a Nova York tal dia com avui de l'any 1898 i mort a Los Angeles el 1937. Aquest compositor americà va aconseguir sintetitzar d'una forma brillant elements de música clàssica amb d'altres procedents del jazz. Com qualsevol altre fet trencador, aquesta barreja de "serietat" i "lleugeresa" no va estar exempta de crítiques, però aviat va aconseguir fer-se un lloc en les sales de concerts més prestigioses.

Entre les seves obres cal destacar Un americà a Paris i Rhapsody in Blue, estrenada el 1924 al Aeolian Hall de Nova York. És aquesta peça composada per piano i orquestra la que avui us recomano, celebrant en certa manera el 109è aniversari del naixement del seu creador. Tot i que el solista principal és el piano, el començament de la peça portat a terme pel clarinet és genial!

El fragment és de la Paul Whiteman Orchestra i apareix a la pel·lícula "King of Jazz" (Universal Studios, 1930). Trobo que el so i la imatge són prou bons tot i ser una gravació tant antiga. Espero que us agradi:

Altres versions de Rhapsody in Blue que es poden trobar a la xarxa són, per exemple, l'interpretada amb Leonard Bernstein al piano al Royal Albert Hall de Londres el 1976 (enllaços: 1a part i 2a part) o una versió molt estranya de japonesos (crec) bojos i freaks (enllaç aquí).

Per últim, aquí teniu l'enllaç al web de George i Ira Gershwin: www.gershwin.com. Que disfruteu!

dilluns, 24 de setembre de 2007

La guerra de les verdures

Tot i que ja fa uns quants mesos que volta per internet, avui he recordat el curtmetratge Grocery Store Wars (La Guerra de les Verdures) que vam poder descobrir durant l'aturada que al Centre Cultural va fer el Festival Internacional de Cinema de Medi Ambient de Catalunya en la seva 19a edició (segona a Martorell).

Quin fart de riure! De la mà de'n Cogombre Skywalker, la Princesa Enciam, Chewbòcoli i altres rebels orgànics vam poder viure la lluita contra en Darth Patata, el diabòlic senyor de la Part Fosca de la Granja. Tot plegat amb l'objectiu final de sensibilitzar els consumidors sobre els avantatges dels aliments orgànics.

Una pregunta: com anem d'anglès? Em sap greu, però no he aconseguit trobar cap versió en català o castellà. De totes formes us encoratjo a fer un esforç i gaudir de valent!

diumenge, 23 de setembre de 2007

El concert de Sibelius

És aquest sens dubte una de les obres per violí i orquestra més interpretades a les principals sales simfòniques del món. L'any 1903 Jean Sibelius va estrenar a Helsinki una primera versió d'aquest Concert per violí i orquestra en Re menor, op.47, però va resultar ser un desastre. Tot i això, i després de molts canvis en la partitura, Sibelius no es va donar per vençut i el 1905 va reestrenar el seu concerto a Berlin sota la direcció de Richard Strauss i l'interpretació solista de Karl Halir, afortunadament amb més èxit.

Com la majoria de concertos, l'obra es divideix en tres moviments:
  • Allegro moderato en Re menor,
  • Adagio di molto en Si bemoll major,
  • i Allegro ma non tanto en Re major.

Un concert molt melòdic i líric, però tot i així difícil i molt virtuosístic. Vaja, que mai a la vida el podré tenir a l'abast dels meus dits! Octaves, escales amunt i avall, harmònics, moviments d'arc de tots tipus... m'estic marejant...

M'hauré de conformar, doncs, amb les gravacions. Especialment cèlebres són les interpretacions de Jascha Heifetz, redescobridor del concert durant els anys trenta del s.XX, i la gravació de 1987 de Cho-Ling Lin i la Philarmonia Orchestra dirigida per Esa-Pekka Salonen. Més actual és l'interpretació de Hilary Hahn que fa poc he pogut trobar a YouTube. Com no és possible veure aquesta gravació des d'altres pàgines, podeu trobar els enllaços aquí: primer moviment 1ªpart i 2ªpart, segon moviment i tercer moviment, composant un total de quatre vídeos. Espero que us agradin. Pel que fa a la meva relació amb la Hilary Hahn, ja en tindreu notícies un altre dia...

Al Concert de Sibelius és remarcable la cadenza del solista, ja que es troba curiosament a la part central del primer moviment. Tot i ser realment molt més lleig que la jove Hilary Hahn, i que el so i l'imatge no sempre van alhora, us recomano el següent vídeo de David Oistrakh (1908-1974), el violinista soviètic amb més prestigi.

El fet que hagi escollit parlar avui del Concert de Sibelius no és casual. A mi és una obra que m'agrada molt, però també sé que és una de les composicions que més agraden a la Yolanda, la meva professora. Molts cops m'ha comentat les ganes que tenia de tocar-lo i el que va gaudir quan a desè curs de violí el va poder estudiar.

Ahir es van casar la Yolanda i el Francesc, i des d'aquest bloc aprofito per desitjar...

MOLTES FELICITATS!

divendres, 21 de setembre de 2007

La Plaça de les Germanes Maestre

Per molts és conegut que un gran problema de Martorell, així com de la majoria de ciutats mitjanes i grans del nostre país, és l'aparcament. Especialment a zones comercials com les Bòbiles, o cascs antics com La Vila. Per tant, més d'un cop haurem pogut sentir diàlegs com aquest:

- L'aparcament a La Vila és una puta merda!
- Calla, calla, que he hagut de fotre el cotxe sota el pont de la nacional. Caminant hauria arribat abans, però feia un pal...
- Doncs jo no he trobat puestu fins les germanes mestres!

De converses com aquesta se'n poden desprendre, com a mínim, tres conclusions. Primer de tot, que som uns "putus" malparlats, i crec que el 99% de la població no ens salvem. Segon, hem d'anar més a peu: la distància entre La Vila i "els barris" és ridícula, però la frontera psicològica del riu Anoia ens fa abusar del cotxe. I tercer, la majoria de martorellenques i martorellencs sofrim d'un gran desconeixement del lloc on vivim, del seu patrimoni, de la seva història i de la seva toponímia.

Deixem de dir "germanes mestre" o "germans mestres" o expressions per l'estil quan parlem de la Plaça de les Germanes Maestre. Que aixequin el ratolí totes i tots els que hagin dit algun cop alguna burrada per l'estil!

Situada a mig camí entre la Plaça de la Vila i el Pont del Diable de Martorell, la Plaça de les Germanes Maestre és la cruïlla entre el carrer d'Anselm Clavé, el Revall, el carrer de la Cambreta i el carrer de Pere Puig. Durant el segle XV era aquest l'extrem emmurallat de la vila per la banda de llevant, l'anomenat Portal de la Font dels Badals, font que fou canviada de costat de carrer a finals del segle XIX. És per això que fins el 1963 es va anomenar Plaça de les Fonts.

El canvi de nom es va succeir arran de les greus inundacions de l'any 1962, en què el desbordament dels rius Llobregat i Anoia va provocar l'ensorrament de diversos edificis de Martorell. A la cantonada entre els carrers Pere Puig i de la Cambreta, on actualment podem trobar una font, es van esfondrar tres cases, a l'interior de les quals hi havia quatre persones que no van poder sobreviure. Dues d'elles eren les petites germanes Matilde i Marina Maestre, de 9 i 4 anys respectivament, les vides de les quals van ser homenatjades mitjançant el canvi de nom de la plaça que no va aconseguir acabar de veure-les créixer.

Fem, per tant, un petit esforç i diguem correctament el nom dels nostres carrers i places. No és gaire complicat i faríem honor a gent que (la majoria, però no tots) s'ho mereixen.

És aquest un exemple més dels molts espais degradats del casc antic de Martorell, oblidats i menyspreats durant molts anys per governs i, no ho oblidem, pels propis habitants de La Vila, molts d'ells experts en polititzar i boicotejar qualsevol iniciativa que intenti millorar l'entorn i la convivència, fent servir en comptades ocasions la crítica constructiva que tota societat moderna requereix. Sobre la taula està el Projecte d'Intervenció Integral al barri de La Vila, que va aconseguir una subvenció de 6 milions d'euros a la tercera convocatòria de la Llei de Barris de la Generalitat de Catalunya (veure resum aquí), però amb el gran dubte del que farà el nou govern de dretes que, presidit per Salvador Esteve (CiU) i amb la majoria absoluta que el recolza (regidor pepero inclòs), semblen decidits a esborrar qualsevol rastre dels quatre anys de govern tripartit (PSC-ERC-ICV), tant dels encerts com dels errors.

Temps al temps... però cada dia que passa queda menys per executar el projecte, abans no la Generalitat ens retiri els diners concedits. Serà veritat que els flamants vencedors de les eleccions de maig de 2007 "estimen Martorell"? O serà tant sols una més de les seves ensarronades? Estaran els grups de l'oposició a l'alçada i defensaran els seus projectes? Com que jo ja no em crec res del que em diguin, i tot alhora, de moment la meva resposta és un contundent "?".

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
Ah, per cert, una curiositat relacionada amb el tema d'avui: Aquest vespre tinc sopar amb els companys de classe d'alemany: l'Alberto, la Marta, la Maite, l'Alvaro, el Josep Maria i la nostra professora, la Yolanda. Un d'ells, el Josep Maria, s'anomena de cognom Maestre. És d'Olesa, però em va comentar un dia que és família de les dues germanes que van donar nom a la plaça. Malauradament, però, mai les va poder arribar a conèixer.

dijous, 20 de setembre de 2007

Detonació incontrolada

M'ha esclatat a les mans!

Tal qual com si fós el típic jugador brasiler gandul que no reapareix als primers entrenaments del seu club de futbol un cop acabades les vacances, el meu violí es va negar ahir a començar el curs. Quina ràbia! Tenia tot l'estiu per fer-ho, però el traïdor ha hagut d'esperar a la primera classe per lesionar-se, tot espetegant durant l'intent fracassat d'afinar les sofertes quatre cordes. Les estimacions més optimistes diuen que estarà de baixa al voltant d'una setmana, a l'espera del que digui el reconèixement mèdic al que serà sotmès al taller del luthier Xavier Vidal.

Ho reconec. Aviat farà quatre anys que vaig comprar aquest instrument i encara no l'havia sotmès a cap posta a punt seriosa, tot i que es tracta d'un model força antic, probablement centenari (desconec la data exacta de fabricació). Però desprès de que el cordal hagi dit prou i les quatre cordes i el pont hagin volat pels aires, no tinc més remei que fer el viatge a Barcelona, esperar i gratar-me la butxaca.

L'inici de curs musical haurà d'esperar. Desitjo una ràpida recuperació.

El meu violí desprès de la detonació incontrolada.

Nota del dia 26/09/07: Ahir, dimarts 25, vaig poder anar a buscar el meu violí un cop rebuda l'alta mèdica. Bentrobat!

dimarts, 18 de setembre de 2007

La blinda bovino

(Per la Maria, per ajudar-me a descobrir coses que mai m'hagués arribat a plantejar. Gràcies!)


Senvole per la kap' ektuŝegante
je unu kaj alia trunk', sencele,
iradas sur voj' al trinkoloko
bovino, kiu venas tute sola.
Ŝi blinda estas.

Paŝtistet' per frapo
de ŝton' al ŝi tro lerte surĵetita
okulon unu ŝian difektigis,
l' alian membraneto nubekovras:
jen blinda estas la bovin'. Ŝi venas
al font' por trinki, kiel ŝi kutimis;
sed ne kun firma la sinten' tiama,
ne kun kolegoj siaj, ne, tutsola
alpaŝas ŝi. Fratinoj ŝiaj dume
ĉe krutegrokoj, sur plataltaĵoj,
en la silent' herbeja, ĉe l'akvbordoj,
sonigas pendtintilon, freŝan herbon
manĝante laù plezuro... Ŝi jam falus...

L' akvujon akrerandan ektuŝegas
ŝi per la buŝ' kaj honte sin retiras.
Sed ŝi revenas, sian kapon metas
en l' akvon kaj eltrinkas malrapide.
Ŝi trinkas sen soifo, nur malmulte.
Kun granda tragedia gesto, poste
ŝi levas al ĉiel', egan, la kapon
kornhavan: sur senvivaj la pupiloj
ŝi palpebrumas kaj denove venas,
je lumo orfa sub brulanta suno,
malfirme sur la voj' neforgesebla,
malvigle balancante la longvoston.


Títol original: La vaca cega (Joan Maragall)
Traducció a l'esperanto: Vicente Inglada Ors, 1910.

(Podeu llegir la versió catalana fent click AQUÍ)

"Han mort en Kenny"... "Bastards!"

dilluns, 17 de setembre de 2007

Martorell fotografiat a Google Earth

Sembla ser que un martorellenc a qui li deu faltar un cargol se li van "creuar els cables" un dia i va començar a fer fotos de la nostra preciosa vila. El fet és que si busqueu Martorell al Google Earth podreu trobar multitud de fotografies, algunes de dolentes i d'altres una mica més acceptables, de diversos punts dels nostres carrers.

Situació geogràfica de la Plaça de la Vila: Pointer 41º28'28.08'' N 1º55'48.46'' E elev 239ft

Si no tens instal·lat el Google Earth, el pots trobar clicant AQUÍ.

Laura

Des de que conec aquesta cançó de Lluís Llach, crec que és una de les dedicatòries personals més maques que mai he llegit o sentit. Fins i tot algun cop he arribat a preguntar-me què deuria sentir l'homenatjada Laura Aymerich en escoltar-la.

La resposta la vaig descobrir en aquest vídeo: "Laura" de Lluís Llach, Camp del Barça, 6 de juliol de 1985. Si encara no l'heu vist, us recomano ho feu fins el final. A mi, personalment, se m'ha posat la pell de gallina.

"... i amb la rialla dels teus dits
vares omplir els meus acords
amb cada nota del teu nom ..."

diumenge, 16 de setembre de 2007

Tu, pel fet d'estar llegint això, ets un/a privilegiat/da

No, no se m'han pujat els fums. No crec que aquest blog que tot just acaba de nèixer sigui una gran obra per l'espècie humana, ni tampoc crec que els meus escrits es mereixin guanyar mai cap premi. El títol del día d'avui és només una petita reflexió desprès dels moments viscuts durant aquest cap de setmana.


He tingut l'oportunitat de poder visitar el 19è Festival Internacional de Fotoperiodisme "Visa pour l'Image" de Perpinyà amb la Marta, l'Hèctor, l'Àngel i l'Aïda. A més de la sempre destacable bona companyia i de les llargues xerrades i inevitables bromes, el que sí que és excepcionalment remarcable és el que ens hem trobat a les exposicions. Inicialment anava a Perpinyà a veure fotografies de professionals, conscient de que la majoria tractarien temàtiques molt dures patides per gent anònima. Però el que m'emporto és un sèrie de sentiments respecte a una sèrie de persones, un conjunt de vides, un munt de mirades, sofriments i actituds que t'arribaven més dins del que en un principi pensava. Vull anomenar alguns d'aquests moments:
  • un dels molts nens venuts per la seva família a Ghana per ser esclavitzats per pescadors, treballant al costat d'una barca amb l'inscripció "no time to play",
  • la mare xinesa que ensenyava una foto del seu fill executat, per qui van haver de pagar el cinc dòlars que costava la bala mortal,
  • els joves exclosos d'una societat del primer món (Líberté? Égalité? Fraternité?), passant el temps com poden al barri parisenc La Forestière, marginats, a vint quilòmetres de la Torre Eiffel,
  • la mirada freda, totalitària, napoleònica i fins i tot boja i assassina de Vladimir Putin,
  • la sensació de vides perdudes de nens empresonats en cel·les superpoblades (101 presos per cada 35m2 a Cambotja), acusats d'haver robat menjar en països on impera la misèria i la desnutrició,
  • els fills dels mingongs (mà d'obra barata i explotada, desplaçada, sense protecció social i sense permisos a la Xina), llegint escrits de Mao i poemes invocant l'èxit d'uns Jocs Olímpics Pekin 2008 que no els importen ni de bon tros,
  • mingongs pintant caps de Ken i Barbie per un euro al dia durant jornades de dotze hores,
  • la família que vivia en condicions infrahumanes completament ennegrits pels fums mortals dels plàstics que havien de cremar per no morir de fred, a Armènia,
  • els innocents nens moribunds covardment assassinats per l'exècit israelià al Líban l'estiu passat,
  • la jove malalta tot just haver donat a llum, dos dies abans de la seva pròpia mort,
  • la mirada d'un nen de dos anys que amenaçada amb una joguina a un guardià de la presó on estava condemnat a viure amb la seva mare,

... i moltes històries més.

Els mitjans de comunicació ens presenten alguns dels conflictes que es produeixen el món, però hi han infinitat de vides que no tenen la sort de viure com vivim nosaltres i que mai podrem conèixer. Gent innocent, amb la desgràcia d'haver conegut la misèria, la guerra, l'odi i la manca d'educació i de cultura. És molt difícil poder fer alguna cosa per evitar que tot això passi. És molt còmode escriure sobre desgràcies alienes havent vist solament unes fotos. Sé que és molt hipòcrita tot això que estic escrivint. Però crec que dies com aquests són els que ens han de fer relativitzar la inmensa majoria dels "problemes" que tenim.

Per últim... i "per trencar el gel", una foto curiosa: David vs. Putin... dissabte se'm va aparèixer un dels pitjors fantasmes del món:

Web de Visa pour l'Image: www.visapourlimage.com/catalan

divendres, 14 de setembre de 2007

Posant pega i afinant el violí... tot escoltant Pink Martini

Dimecres passat vaig tenir la primera classe de violí d'aquest nou curs on, tot i no tocar ni una nota, vaig estar-m'hi força més d'una hora parlant amb la Yolanda: l'estiu, els preparatius del seu casament, la confirmació dels pocs cotilleos que es creen relacionats amb la meva persona... però també vam estar pensant en el nou curs i marcant-nos objectius tot fullejant llibres i llibres d'obres i estudis... aquests van ser els principals temes que vam tractar.

Com cada any, i ja en fan uns quants, començo el curs violinístic rovellat per haver estudiat poquíssim durant l'estiu, però amb ganes i empenta per millorar. Només cal que aquesta motivació es tradueixi en més i millor feina per intentar superar modestament els límits que sembla que aquest instrument del diable m'hagi imposat de per vida.

Desprès de la classe vaig trobar-me amb l'Eloi, a qui vaig recomenar el mateix grup que a la Yolanda: Pink Martini. Aquest conjunt de Portland (Oregon) fundat el 1994 ens porta melodies i ritmes de diferents parts del món per tal de crear quelcom nou i preciós. L'èxit que els va llançar a la fama a Europa és "Sympathique" (conegut també com a "Je ne veux pas travailler"), inclòs al seu disc d'idèntic nom. Posteriorment han tret els discos "Hang on little tomato" i darrerament "Hey Eugene". Podria destacar, sobretot, la multitud de llengües i cultures representades a les seves cançons i el gran nombre de magnífics músics que acompanyen la genial cantant China Forbes.

Em sento una mica privilegiat, ja que amb uns quants amics de Barcelona vaig tenir la sort d'assistir el passat 29 de maig a un concert d'aquesta banda a l'Auditori de Barcelona. Magnífic, genial... i un gran moment quan tota la sala es va aixecar a ballar al ritme de "Brazil", al final del concert. Us enrecordeu?

Aquí teniu un tast de Pink Martini, amb la seva cançó "Tempo Perdido":

Passeu, passeu!

Senyores i senyors, amigues i amics, papa i mama, família diversa, internautes perduts, admiradores, casades i casats, solteres, policia del ciberespai, cercadors de paraules, cercadors de frikades, cercadores de somnis, gent a qui els soni el meu nom, gent que no em conegui de res, animals que saben llegir, paranoics que volen supervisar els membres de les seves llistes negres, viciats d'internet, persones que no sàpiguen fer servir el Google, mosca que acaba de posar les sis potetes i la llengua sobre la pantalla del portàtil, gent que entri al meu bloc per compromís, etc... heu de saber que sou totes i tots benvinguts a aquest nou bloc que tot just ara em disposo a inaugurar! Sols el fet de que estigueu llegint aquestes primeres paraules em fa d'allò més content, i és per això que m'agradaria que no sigui aquest el primer i últim cop que visiteu aquest racó d'univers.

"Canvi de posició" és el títol que us dóna la benvinguda. I és que ens passem la vida canviant de posició, fent canvis de tot tipus: canvis d'estudis, de lloc de residència, de feina, d'horaris, de companys i parelles, de llocs de trobada, fins i tot patim canvis de personalitat i de gustos... són els canvis que, al cap i a la fi, donen forma a les nostres vides i a les nostres formes de ser. Fent un paral·lelisme amb els instruments musicals de corda podriem dir que ens passem els dies, els mesos i els anys fent canvis de posició per així donar forma a una sola composició musical, tot pujant i baixant pel batidor de la nostra vida.

El bloc "Canvi de posició" neix sense un objectiu únic, ja que els temes que hi aniràn apareixent seràn en cada moment aquells que em passin pel cap, allò que m'agradi, m'emocioni, em molesti, em faci riure, m'inquieti o em faci pensar i que, evidentment, vulgui compartir amb tots vosaltres. No cal dir que s'accepten consells i recomenacions i que, evidentment, tots els vostres comentaris em faràn molta il·lusió!

Gràcies a tu, tant fa qui siguis, per llegir això, per ser com ets i per compartir aquests moments amb mi!

I com diu la cançó de Jaume Sisa... oh benvinguts, passeu, passeu... el temps no compta, ni l'espai, qualsevol nit pot sortir el sol: