... moments per seguir somniant.Hi ha un home que ha marxat de casa
Que no ha acceptat la rendició
Un home en braços del seu àngel
Hi ha algú que ja ha vençut la por.
(...)
Seguirem somiant
Escoltarem la llum
Mentre el món és mou sense els teus ulls.
Doncs sí, per fi Telefònica s'ha dignat a enviar el nou router que feia setmanes que esperavem. Així doncs, torno a estar connectat amb el món, amb tres propòsits:
Moltes gràcies als que heu seguit entrant cosetes, frikades o anades d'olla noves. Això segueix!
Aquí teniu en Godoy explicant cosetes d'animals...
Teníamos un perro. Un perro listo, inteligente. Un perro al que tu le decías: "¡Qué! ¿Vienes o no vienes?". ¡Y el perro venía, o no venía!
Per cert, ja he arribat a les 100 entrades a aquest bloc Canvi de posició. Un recull de cosetes, músiques, sentiments o simplement anades d'olla que he volgut compartir amb tots els que per aquest racó d'internet us heu anat passant. Moltes gràcies!
Katie Melua - Thank you, stars (Piece by Piece)
En més d'una ocasió ja he escrit sobre el violinista Itzahk Perlman i el violoncelista Yo-Yo Ma. Podeu veure els escrits del dia 22/01/08 (A classe amb l'Itzhak Pelman), del 28/01/08 (Astor Piazzola al cello de Yo-Yo Ma) i del 30/01/08 (Yo-Yo Ma amb el quartet de "Sesame Street"). En aquesta ocasió, acompanyats pel pianista i director Daniel Baremboim, us recomano la interpretació del primer temps (allegro) del Concert Triple per violí, violoncel i piano de L.v.Beethoven. De fet, crec recordar haver-ne fet ja algun comentari, però mai havia penjat cap vídeo (cada cop hi han més vídeos capats a YouTube).
Podriem dir que aquest és un concert poc simfònic, on els protagonistes dialoguen entre si en una lluita gairebé constant. Una obra molt agradable de sentir, amb uns intèrprets de luxe.
L.v.Beethoven - Triple Concerto - 1.Allegro
I.Perlman, Yo-Yo Ma, D.Baremboim.
Sí, la introducció de l'orquestra és llarga, però no us deixeu emportar tant ràpidament per la impaciència. Si t'agrada la música, no t'empenediràs d'aquests màgics "minuts d'espera".
Edito 12/04/08: Si voleu veure la continuació del concert, cliqueu els següents enllaços:
Una tarda de sensacions.La sensació de descobrir una part de la personalitat d'un pintor eslové a través dels seus dibuixos i pintures, documents de primera mà de la ment i el sentiment d'una persona que ha conviscut amb la mort de ben a prop. Zoran Mušič un exemple més dels milers de persones humanes que, tot i haver sobreviscut a la barbàrie nazi, mai no han pogut treure's de sobre els records d'uns mesos de les seves vides a l'infern dels camps d'extermini. Aquest article d'Anton Castro resumeix en poques línies els moments clau de la vida d'aquest pintor que desconeixia fins ahir.
La música és i serà sempre per mi una de les més grans sensacions. I si vé de la mà de Bach, l'èxit és assegurat. Emulant l'expressió d'un conegut anunci de televisió: "Compartir una ària de La Passió segons Sant Mateu de J.S.Bach davant d'una xocolata calenta no té preu".
Sé que cap d'aquests bons moments han estat la sensació més important de la tarda d'ahir. Però el que sí que tinc clar és que aquest ha estat un dia important. Tres horetes per compartir i per recordar. I les que queden per endavant.
Zoran Mušič - Cavallini, 1953
J.S.Bach - La Passió segons Sant Mateu: Ària "Erbarme dich"
Erbarme dich, mein Gott,
Um meiner Zähren willen.
Schaue hier,
Herz und Auge weinen vor dir bitterlich.
Erbarme dich!
Abans, però, una bona colla vam seguir la crida de la Laia per fer una excursioneta. A més de la monumental calçotada a El Pont d'Armentera, que tenint en compte la complicada digestió posterior podriem valorar com a "realista", vam poder portar a terme també un parell de visites que només podrien ser definides com a "surrealistes" o bé, com a mínim, curioses. En properes actualitzacions en faré algun comentari. Ara per ara, en donaré només una pista per cadascun dels llocs visitats: "Sakya Tashi Ling" i "¡puños fuera!".
Això sí, mentre duri l'espera, podeu gaudir d'algunes imatges de la pel·lícula El milagro de P.Tinto que és, segons la meva humil opinió, l'obra mestra de l'humor surrealista espanyol. Si encara no l'heu vist i voleu riure de valent sense caure en l'acudit fàcil, us la recomano. En particular, la seva banda sonora és realment divertida, versionant cançons que ronden el mig segle de vida d'una forma completament addient amb el desenvolupament de la història de la família P.Tinto. La cançó del següent vídeo és "Paseando con papá" i la vam poder escoltar al cotxe volvito de l'Aïda: música surrealista per una excursió surrealista. Tralarí, tralarí!
Ups... gairebé me n'oblidava de molts altres moments surrealistes del cap de setmana: l'ambient de Champions League al carrer Gènova de Madrid, el resultat del PSC a Catalunya (encara algú es frega els ulls), i també ell, el més gran...
el gran triomfador!
M'agrada més el seu sobrenom alemany: Kein Signal. Però en aquest cas, en Pauet ens ofereix via YouTube una composició electrònica amb el seu Korg Electribe MX1.
En Pablo és de Barcelona, però ja fa alguns mesos que està treballant a Londres d'on, de ben segur, tornarà carregat de noves idees i de grans experiències.
Queda pendent una trobada musical a Barcelona. Què passaria si el meu humil violí intentés introduir-se en l'univers electrònic del Kein Signal? Ell porta anys perseguint-me per inventar alguna cosa nova. Algun dia serà realitat.
Com és habitual, no és fins ara que els principals mitjans de comunicació del nostre país decideixen rescatar la sala de concerts més emblemàtica de Catalunya dels breus i amagats titulars de cultura per promocionar els actes d'un centenari amb propostes molt interessant (i amb d'altres que no tant). Els grans gurús de la comunicació hi van aquests dies a fer programes especials, enrecordant-se'n així per una estona del lloc que probablement ha estat el Centre Cultural (i sovint també polític i social) de la Catalunya dels darrer segle.
No penso fer cap biografia de Domènech i Montaner ni explicar la història de l'Orfeó Català. Tampoc penso comentar el que suposaren els Fets del Palau del 1960. L'aniversari del Palau em fa recordar moments molt macos, bons instants en que un jove estudiant de violí que té molt clar que no arribarà gaire lluny viu amb intensitat i il·lusió.
Hi va haver una època en que la necessitat de finançament del Palau de la Música afavoria els convenis amb administracions i empreses per realitzar-hi actes de tots tipus. Fruit d'un conveni entre l'Ajuntament de Martorell i el Palau vaig tenir l'oportunitat de tocar-hi en unes quantes ocasions. Recordo el primer cop, encara força petit, interpretant cançons populars (em ve a la memòria alguna polca) amb el Jordi i la Yolanda. No puc oblidar tampoc els concerts dobles de Vivaldi amb la Sara i el Carlos, la cançó rusa que vaig tocar l'Anna i la Gemma i, com no, la darrera vegada tocant Deux Interludes de Jacques Ibert amb la Gemma i la Mireia.
Malauradament el final de les obres d'ampliació del Palau va suposar l'encariment dels convenis i mai més s'han pogut tornar a fer Diumenges Musicals amb gent de Martorell. Potser algun dia la societat catalana s'acostarà encara més al Palau, i l'entitat recordarà els dies en que ajudava a complir els somnis de gent il·lusionada per la música, més enllà de les grans estrelles internacionals o dels artistes, catalans o no, que en cada moment cauen més simpàtics als mitjans de comunicació. Probablement és la millor manera de que els catalans sentim aquesta magnífica sala de concerts centenària com el nostre Palau.
Recordo aquella noia polonesa amb excés de vodka al seu cos com ens explicava que a Bielorússia la gent es tirava a sobre dels cotxes amb matrícula del seu país per robar menjar, el doble del Papa Joan Pau II dormint a la llitera de sota, o bé la nena polonesa (li dèiem Anita) que havia d'entrar al nostre compartiment amb la seva mare (li dèiem Tía Alicia) a les 2 de la matinada tot plorant per tal de mostrar la seva disconformitat.
No podrem mai oblidar (o millor sí) els Chicago Bulls (tres americans de Chigago que feien olor a Bull), el nen que vomitava la papilla de "pollo al curri" mentre la seva mare no deixava de cridar en alguna llengua africana que -evidentment- desconeixiem, o bé el amico rumano que sí o sí volia ajudar-nos a que no ens timessin a la nostra arribada a l'estació de tren de Braşov. Menció especial es mereixen tots aquells capaços de la proesa de roncar més fort que el soroll del txacatxa del tren.
Però com passa tots i cadascun dels vespres, abans de la nit el Sol ens crida la nostra atenció i ens diu "fins demà". I aquest cop, en canvi, els habituals reflexes no tenen perquè tenir lloc en rius o mars: poden, simplement, indicar el camí a seguir sobre els rails.
Aachen, Alemanya, juliol 2007
(clic aquí o sobre la imatge per ampliar)
Colònia, Alemanya, agost 2004 - Fotografia analògica escanejada
(clic aquí o sobre la imatge per ampliar)
I què passa quan la ciutat és lluny, el Sol cada cop és més baix i les nostres mirades es perden buscant l'horitzó? És quan ens adonem del que el cel s'oblida de ser...
Algun lloc al camí entre Bucarest i Sofia, Romania, agost 2007
(clic aquí o sobre la imatge per ampliar)
Algun lloc entre Sibiu i Braşov, Romania, agost 2004 - Fotografia analògica escanejada
(clic aquí o sobre la imatge per ampliar)
Però vigileu! No us embadaliu amb l'espectacle del cel! Mai se sap si alguna colla de nens aficionats a tirar pedres al cavall de ferro us pot despertar i retornar-vos ràpidament a la realitat del món terrenal. Sort que aquells maleïts tenien mala punteria...
I és que avui divendres tindrà lloc la meva primera classe de violí de l'any 2008, i les sensacions són les habituals: tinc moltes ganes, tot i que no ho sembli degut a la poca feina que faig. Provaré sort, entre d'altres obres, amb el Concert per violí núm.1 en la menor (1868) del violinista belga Jean-Baptiste Accolay. Es pot trobar enregistrat al disc "Concertos from My Childhood" d'Itzhak Perlman. "Concerts de la meva infantesa", diu en Perlman. Però en el meu cas més aviat seria "Concerts que destrossa un jove no massa jove". És un clàssic concert per estudiants de grau mig de violí, però el trobo força interessant. No és l'obra més difícil que he tocat, però tot i això, doncs no: els saltillos del minut 1:43 no em surten!
Avui em tiraré a la piscina i renunciaré als meus complexes! Fa temps vaig penjar un gravació meva a internet ballant sensualment i treient-me la roba, però per timidesa mai no l'he passat a coneguts.
Ha arribat el dia. Dimiteixo de la condició de tímid. Espero que us agradi i que sapigueu valorar el vídeo sense condicionaments morals, sinò només com una simple diversió i alliberament de la intimitat física.
Striptease martorellenc
Avui és el dia de Nadal. Una jornada de sentiments contradictoris, on no tothom pot fer seu el somriure que la societat sembla que et vulgui fer encomenar. Però bé, això no treu que jo sigui un més dels que us desitgen que estigueu passant un molt bon dia. I des de Santa Fe (Granada), on enguany celebro el Nadal amb la meva família, us envio un petit regalet: una composició que em va recomenar fa temps la Marina i que trobo ben addient pel dia d'avui (més aviat diria jo que per la nit d'ahir): el Concert de Nadal d'Arcangelo Corelli. Espero que gaudiu d'aquest breu salt en el temps en un dia especial.
Relacionat amb els motius típics i tòpics del Nadal, sense que faltin les clàssiques boletes de porex fent el paper de pressumpta neu nadalenca, vaig trobar ja fa unes setmanes un el videoclip Christmas Eve Sarajevo de la Trans-Siberian Orchestra. És clar que el neguit per les festes nadalenques ja no és el mateix que de ben petit, però que aixequi la ma (o millor que escrigui algun comentari) qui quan agafa vacances no se sent una mica com la nena que apareix al vídeo que us recomano avui i amb el que us desitjo unes BONES FESTES DE NADAL.
Trans-Siberian Orchestra - Christmas Eve Sarajevo
As He flew over the countryside
He was still listening
When from a little church below
He heard a voice begin to sing.
Sí, el vídeo és del 1996... i què? Llavors també existia el porex i de vegades, pel que sembla, també cobria les tecles dels pianos.
A tots i cadascun de vosaltres una abraçada i... que tinguem sort!
I així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, a poc a poc, escrius per a demà.
Què demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.
(Lluís Llach - Que tinguem sort)
