Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Destins. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Destins. Mostrar tots els missatges

dijous, 20 de març del 2008

Passatgers amb destinació Irlanda... embarquin!

Ja falten poquetes hores! I jo encara he de fer la maleta... així que faré un darrer i ràpid cop d'ull a aquest bloc per desitjar-vos un bon cap de setmana llarg (hi ha qui en diu vacances de Setmana Santa) i que, sobretot, pogueu desconnectar de les preocupcions del dia a dia.




Música: Bothy Bandy - "Garráin Ghlasa na héireann"
(Green Groves Of Ireland)


Torno d'aquí quatre dies mal comptats, després de creuar l'illa de sud a nord. Parteixo de la convicció que serà un viatge fugaç, massa curt. Però estic convençut també de que més endavant ja hi haurà oportunitat de gaudir d'aquest país a amb el temps que, de ben segur, es mereix.

Enviaré un senyal als meus contactes irlandesos perquè vagin preparant la Guiness que farà les funcions de la cinta que s'acostuma a tallar a les innauguracions. Salut!

diumenge, 27 de gener del 2008

Dresden sota l'espectacle del cel

Els que em coneixeu ja sabeu prou bé el lloc que ocupa la ciutat de Dresden dins meu. I aquest sentiment, lluny d'anar-se apagant, roman constant i, de tant en tant, els meus pensaments es traslladen cap a la capital de l'estat de Saxònia.

Així doncs, fa pocs dies vaig provar de buscar algunes fotos mitjançant el Glugluglugle i, a part de les ja àmpliament difoses imatges de la Frauenkirche, la vista panoràmica des de l'Elba, els angelets de la Madonna Sixtina de Rafaello o les tristíssimes imatges del bombardeig de la ciutat el febrer 1945, vaig poder trobar unes fotografies que realment em van sorprendre: l'Altstadt (ciutat "antiga") de Dresden sota l'arc de Sant Martí.

L'arc de Sant Martí sobre la Hofkirche, Dresden - Fotografia: Chris Pffaf
(clic aquí o sobre la imatge per ampliar)


Sobre la vista de Canaletto, Dresden - Fotografia: Chris Pffaf
(clic aquí o sobre la imatge per ampliar)


Sobre l'Altstadt, Dresden - Fotografia: Chris Pffaf
(clic aquí o sobre la imatge per ampliar)



Com ja he comentat i indicat al peu de cada imatge, aquestes fotografies no són meves. Les he trobat al bloc de'n Chris Pffaf i, com podeu comprovar, no he pogut resistir-me de compartir-les amb tu.

Ah, per cert! Hi ha qui m'ha dit que l'herba de la llera del riu crea una sensació de necessitat d'estirar-te i de gaudir del sol de tarda. Doncs sí, ho corroboro: l'estiu de 2005 vaig tenir la sort de poder-ho comprovar en persona en nombroses ocasions! Quins records...

dimecres, 2 de gener del 2008

"On el cel s'oblida de ser... horitzó" (III) ... i bon any nou!

Records de l'Alhambra i dels reflexes del Sol en el màgic moment de dir bona nit a la ciutat de Granada. És aquesta una de les vistes panoràmiques més preuades d'Europa: muntanya, palaus i ciutat.

Mentre unes façanes comproven que les nits fredes han deixat empremta a Sierra Nevada i unes altres gaudeixen les vint-i-quatre hores del dia de la màgica vista sobre el barri de l'Albaicin, els murs i parets encarats cap a ponent tenyeixen de carbassa el seu color per dir adéu a l'astre rei. És el moment en que milers de càmeres enfoquen l'Alhambra, i la meva no es pot permetre ser una excepció.

Alhambra de Granada, desembre 2007 (clic aquí o sobre la imatge per ampliar)


I què tal si observem també nosaltres mateixos que és el que succeeix en aquests preuats instants sobre la ciutat de Granada?

Granada, desembre 2007 (clic aquí o sobre la imatge per ampliar)

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

Gairebé me n'oblido, però com no pot ser d'una altra forma, espero que tinguis tu, la propera persona que entri aquí, la que t'ha precedit, jo mateix i tothom un molt bon any 2008!

dijous, 20 de desembre del 2007

"On el cel s'oblida de ser... horitzó" (II)

El Danubi, un dels rius més llegendaris d'Europa i protagonista de multitud de relats, de poemes i, fins i tot, d'algun vals pel meu gust massa popular, és també un indret idoni per gaudir de postes de Sol de llegenda. Poc menys de tres mil quilòmetres de recorregut des de la Selva Negra fins la desembocadura al Mar Negre, creuant tota mena de paratges naturals, pobles i ciutats imperials, per una de les conques fluvials més grans del continent (es pot comprovar aquí), tres mil quilòmetres on poder gaudir de de l'aigua (en ocasions massa contaminada) i del cel.

És l'agost de 2004 i el Raimon, l'Àngel i un servidor ens trobem a Budapest durant el nostre viatge amb Inter-rail per alguns països de l'est d'Europa. I, com cada tarda, arriba el moment en què al Sol li entra la mandra, el cel de mica en mica canvia de color i la Lluna surt a saludar. No, encara no és el moment del capvespre... però ja s'hi acosta!

Budapest, Hongria, agost 2004 - Fotografia analògica escanejada
(
clic aquí o sobre la imatge per ampliar)


Però un parell de dies abans sí que vam poder coincidir amb el moment en què el Danubi deia "fins demà" al rei dels astres. Això passava a Bratislava i va ser, sense cap mena de dubte, el que més em va agradar d'un dia avorridot en què la ciutat se'ns va fer de seguida petita. Però aquell cel va ser inmens!

Bratislava, Eslovàquia, agost 2004 - Fotografia analògica escanejada
(
clic aquí o sobre la imatge per ampliar)


A Martorell ja fa estona que el Sol ha dit adéu txà! Ara sóc jo qui m'autodesitjo bona nit!

diumenge, 16 de desembre del 2007

"On el cel s'oblida de ser... horitzó" (I)

Quantes coses no s'han escrit ja del màgic moment del capvespre? És el moment en què el cel es vesteix de gal·la per rebre els convidats de la nit. Uns pocs minuts de colors blaus, vermells i ataronjats entre núvols de totes formes i volums. Instants de reflexes i ombres, que provoquen que els vidres dels edificis es converteixin en focus enlluernadors i que els mars i rius esdevinguin el mirall en què l'astre rei apareix més afavorit.

I què passa quan un es troba davant d'un espectacle com aquest amb una càmera de fotos? La resposta és tant evident que l'evitaré per redundant.

A partir d'ara i amb una freqüència indefinida, bàsicament quan em vingui de gust, penjaré en posts sota el nom "On el cel s'oblida de ser... horitzó" algunes fotos pròpies de postes de Sol que he tingut la sort de veure, viure i fotografiar per diferents països. El títol l'ha cedit una de les meves poetesses preferides, la Marina. Un cop més, moltes gràcies!

Trajecte entre Dubrovnik i Orebić, Croàcia, agost 2006 (clic per ampliar)

Aquesta és la foto amb la que dono per inaugurada aquesta sèrie intermitent de fotografia dedicada a les postes de Sol. Va ser captada a la carretera que va de Dubrovnik cap al nord, fent camí cap a Orebić, durant el viatge per Bòsnia-Hercegovina, Montenegro i Croàcia de l'agost de 2006. En primer pla, un guardarails assassí. En segon pla, el mar Adriàtic i l'arxipèlag de les illes Elafit: Jakljan, Kolocep, Lopud, Sipan i Lokrum.

Faré un breu comentari de la tècnica emprada en la foto: 1. Obrir finestreta del cotxe. 2. Treure la mà amb la càmera, amb el risc que un camió s'endugui el braç i l'aparell. 3. Apretar botó. Però és que amb costes com la croata no cal ser un gran expert per treure fotos així de maques.

Tornaré, amb més fotos, però prometo també amb menys rotllos. Però ara és el moment de tornar a somniar en Croàcia.

dilluns, 10 de desembre del 2007

Nächste Haltstelle: Dresden-Neustadt

Tres minuts per creuar el barri de Neustadt... acabo de tenir un nostàlgic dejà vu d'aquelles nits a Dresden, quan perdre el tramvia suposava sofrir cinquanta minuts d'espera, o bé una horeta de passeig.

Sé que només és un vídeo elaborat per uns estudiants de la Technische Universität Dresden, però aquests carrers, aquests edificis, aquests tramvies i aquestes carreres de fons em porten molts bons records a la ment.

I tu? Permetràs que el tramvia passi de llarg?

Neustadt in drei Minuten... ich habe mich gerade an Dresden erinnert, sowie an die Nächte und vepassene Straßenbahne, und die folgenden Wartezeiten und langen Spaziergängen.

Das ist nur ein Video, der an der TU Dresden gemacht wurde, aber alle Straßen, Gebäude, Straßenbahne und Rennen bringen mir viele gute Erinnerungen.

Was denkst du darüber? Willst du deine Straßenbahn verpassen?

diumenge, 25 de novembre del 2007

Arriba el fred, a Dresden també

(fer click sobre la foto per ampliar)

Potser en algun moment algú de vosaltres s'ha preguntat quina és la ciutat de la imatge que apareix a la capçalera del meu bloc, sota les lletres del títol. La majoria em coneixeu personalment i no haureu dubtat ni un moment en assegurar que la magnífica fotografia panoràmica és de Dresden en ple hivern, captada sobre el riu Elba des del Carola Brücke, que em va enviar la Paulina.

La capital de Saxònia, a l'est d'Alemanya i a mig camí entre Berlín i Praga, és menys coneguda a les nostres terres del que crec que es mereix. Una ciutat aixecada de les cendres del bombardeig de la nit del 13 de febrer de 1945 i que, tot i patir alguna aberració arquitectònica deguda a la dèria per la funcionalitat de les construccions comunistes, ha sabut anar restaurant els principals símbols de mica en mica però amb molt bon gust. Fins la reinauguració de la Frauenkirche l'octubre de 2005. Un petit exemple de la bellesa de la ciutat representa el panorama sobre el riu Elba de la imatge superior. Una de les postals més maques d'Alemanya. Per mi, la millor.

No només és una ciutat maca, àmplia, i perfecta per a llargues passejades a peu, en bicicleta o en tramvia. La vida cultural i festiva és d'allò més rica. No en va, el fet de tenir un dels principals teatres d'òpera d'Europa, i tresors i galeries amb obres de gran importància, posen fonament a la meva afirmació. Per altra banda, el moviment que produeix una ciutat on més del 10% de la població és universitària, no fa més que afavorir a la promoció de nous esdeveniments culturals, de festivals de tots tipus de músiques i a que els carrers i parcs respirin contínuament un ambient jove.

El meu fons d'escriptori ha canviat d'estació, però no de ciutat. Ha passat del verd de la gespa de la riba del riu Elba a l'estiu, a la imatge que encapçala aquest escrit, amb l'Altstadt, ciutat vella de Dresden, coberta del blanc mantell dels hiverns centreeuropeus.

Nova imatge al meu escriptori. Una única ciutat. Dresden.

I aquests dos personatges també n'estan d'acord.

dijous, 1 de novembre del 2007

August auf dem Weg

Wie fast jedes Jahr sind wir (Àngel, Raimon, Héctor und David) ins Ausland gefahren. Leider haben wir nur im August genug Zeit, um weitere Reisezielen zu schaffen, und deswegen sind wir durch Bulgarien, Griechenland und Istanbul gefahren.

Genauso wie tausende Reisenden hatten wir Probleme am Flughafen, weil der Handlingbetrieb zu wenig Personal vorhanden hatte. Deshalb wurden unsere Ruckpacke während einer Verbindung verloren, und wir müssten 24 Stunden noch in Bucarest bleiben. Vielleicht wegen unsere Kopfschmerzen konnten wir nicht die Hauptstadt Römaniens genießen.

Ab dem dritten Tag waren wir endlich mit Ruckpacken in Bulgarien. Nach einer Nacht im Zug mieteten wir ein Auto und fingen wir unseren Weg nach Koprivshtitsa an, nicht ohne Probleme, weil wegen unsere geringere Kenntnisse des kyrillischen Alphabets waren wir in einer Umgehungsstraße in Sofia verloren gegangen. Fast vier Stunden später könnten wir Koprivshtitsa besuchen und in der Nacht waren wir schon in Veliko Tarnovo. In den folgenden Tagen konnten wir auch zwei wichtige Klöster (Trojan und Rila) besuchen und die wunderschöne aber unsicheren bulgarischen Straßen fahren. Ebenso wanderten wir auf der Vitosha Berg.

Von Sofia nach Thessaloniki hatten wir auch ein Nachtzug gebucht, aber wegen einem Unfall müssten wir eine Strecke mittels Bus durchfahren. Immer Probleme dabei, die danach zum Glück als Anekdote erinnert werden.

Mit einem neuen gemieteten Auto führten wir nach Pelion, einer sehr schönen Halbinsel, wo wir am Strand liegen, die beliebte Gastronomie genießen und sogar könnte Raimon Sirtaki „tanzen“ könnten. Zwei Tage später besuchten wir die bekannten Klöster von Meteora, die auf der Spitze höher Bergen stehen. Etwa 40ºC warm und ziemlich touristisch, aber ein Besuch lohnt sich auf jeden Fall!

Die letzten vier Tagen verbrachten wir in Istanbul, wie immer nach einer letzten Nacht im Zug. Die Großartigkeit der Moscheen und Agia Sophia verliebt jeder, und auch eine Schiffreise durch dem Bosforus reicht. Außerdem hatten wir genug Mut, die Türkische Bäder zu besuchen. Da fand wir alles sehr komisch, aber am Ende fühlten wir uns wie Neugeborene.

Und nach Istanbul, die Rückfahrt. Zwei Wochen und viele verschiedenen Orte: jetzt sind alle gute Erinnerungen, Gefühle und Kraft, um neue Reiseziele zu erreichen.


Bilderklärung:
1. Bild - Rila Kloster (Bulgarien)
2. Bild - Milina (Pelion, Griechenland)
3. Bild - Meteora (Griechenland)
4. Bild - Istanbul (Turkei)

dimarts, 16 d’octubre del 2007

Tu i jo som nou milions

This is the closest thing to crazy I have ever been... aquesta podria ser una breu descripció del que he sentit durant aquests tres darrers dies fullejant durant les meves estones lliures la guia del ferrocarril transsiberià i navegant per blocs de viatgers d'arreu del món. Cada cop tinc més clar que no serà gens fàcil arribar a emprendre cami per les estepes ruses i mongoles, però crec de debò que l'empenta i la bona feina poden amb tot.

I si, com diu Katie Melua, aquesta idea és the closest thing to crazy que mai se m'ha passat pel cap, i probablement tingui raó, per què no podem arribar al final de la bogeria comprovant amb els nostres propis ulls la inmensitat de la capital xinesa i l'encara més gran moviment de bicicletes que batega al seu interior?


There are nine million bicycles in Beijing,
that's a fact,
it's a thing we can't deny,
like the fact that I will love you till I die.

diumenge, 14 d’octubre del 2007

Més lluny, hem d'anar més lluny...

Per fi ha arribat! La setena edició de la guia del ferrocarril Transiberià (Bryn Thomas, Trans-Siberian Handbook - 7th edition 2007, Trailblazer Publications) ja és a les nostres mans! I amb ella com a punt central de la bibliografia recomenada, podem donar el tret de sortida als nostres somnis orientals. Mirant l'Est, molt més enllà d'on surt el Sol... més lluny!

La ruta del transsiberià és, sense cap mena de dubte, la línia de ferrocarril més llarga i famosa del món. Diuen que a tot bon viatger li passa algun cop a la vida pel cap la idea de travessar Àsia des de Moscú fins l'Est més llunyà en alguna de les seves tres variants: la transsiberiana (Moscú-Vladivostok), la transmanxuriana (Moscú-Pekin via Manxúria) o la transmongoliana (Moscú-Mongòlia-Pekin). Més de 8.000km d'estepes, frondosos boscos de Taigà, tot travessant els Monts Urals i els grans rius siberians, poblets amb cases de fusta, grans ciutats amb aire soviètic decadent, vorejar l'inmens Llac Baikal, sentir el silenci del desert del Gobi a la terra de Genguis Kahn, els campaments de gers mongols, la Gran Muralla xinesa, la Ciutat Prohibida... i, sobretot, la convivència amb gent d'arreu i el retrobament amb un mateix.

Molts dubtes i moltes sensacions dins nostre. Però també hi ha molta feina a fer, i tots sabem que la societat on vivim no sempre facilita la realització de fites com aquesta. Som a punt d'obrir la gran porta a l'Est. Seran aquests somnis algun dia realitat?

Tingues sempre al cor la idea d'Itaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.


Un gran mapa on es poden veure les tres variants del transsiberià: clic aquí

diumenge, 16 de setembre del 2007

Tu, pel fet d'estar llegint això, ets un/a privilegiat/da

No, no se m'han pujat els fums. No crec que aquest blog que tot just acaba de nèixer sigui una gran obra per l'espècie humana, ni tampoc crec que els meus escrits es mereixin guanyar mai cap premi. El títol del día d'avui és només una petita reflexió desprès dels moments viscuts durant aquest cap de setmana.


He tingut l'oportunitat de poder visitar el 19è Festival Internacional de Fotoperiodisme "Visa pour l'Image" de Perpinyà amb la Marta, l'Hèctor, l'Àngel i l'Aïda. A més de la sempre destacable bona companyia i de les llargues xerrades i inevitables bromes, el que sí que és excepcionalment remarcable és el que ens hem trobat a les exposicions. Inicialment anava a Perpinyà a veure fotografies de professionals, conscient de que la majoria tractarien temàtiques molt dures patides per gent anònima. Però el que m'emporto és un sèrie de sentiments respecte a una sèrie de persones, un conjunt de vides, un munt de mirades, sofriments i actituds que t'arribaven més dins del que en un principi pensava. Vull anomenar alguns d'aquests moments:
  • un dels molts nens venuts per la seva família a Ghana per ser esclavitzats per pescadors, treballant al costat d'una barca amb l'inscripció "no time to play",
  • la mare xinesa que ensenyava una foto del seu fill executat, per qui van haver de pagar el cinc dòlars que costava la bala mortal,
  • els joves exclosos d'una societat del primer món (Líberté? Égalité? Fraternité?), passant el temps com poden al barri parisenc La Forestière, marginats, a vint quilòmetres de la Torre Eiffel,
  • la mirada freda, totalitària, napoleònica i fins i tot boja i assassina de Vladimir Putin,
  • la sensació de vides perdudes de nens empresonats en cel·les superpoblades (101 presos per cada 35m2 a Cambotja), acusats d'haver robat menjar en països on impera la misèria i la desnutrició,
  • els fills dels mingongs (mà d'obra barata i explotada, desplaçada, sense protecció social i sense permisos a la Xina), llegint escrits de Mao i poemes invocant l'èxit d'uns Jocs Olímpics Pekin 2008 que no els importen ni de bon tros,
  • mingongs pintant caps de Ken i Barbie per un euro al dia durant jornades de dotze hores,
  • la família que vivia en condicions infrahumanes completament ennegrits pels fums mortals dels plàstics que havien de cremar per no morir de fred, a Armènia,
  • els innocents nens moribunds covardment assassinats per l'exècit israelià al Líban l'estiu passat,
  • la jove malalta tot just haver donat a llum, dos dies abans de la seva pròpia mort,
  • la mirada d'un nen de dos anys que amenaçada amb una joguina a un guardià de la presó on estava condemnat a viure amb la seva mare,

... i moltes històries més.

Els mitjans de comunicació ens presenten alguns dels conflictes que es produeixen el món, però hi han infinitat de vides que no tenen la sort de viure com vivim nosaltres i que mai podrem conèixer. Gent innocent, amb la desgràcia d'haver conegut la misèria, la guerra, l'odi i la manca d'educació i de cultura. És molt difícil poder fer alguna cosa per evitar que tot això passi. És molt còmode escriure sobre desgràcies alienes havent vist solament unes fotos. Sé que és molt hipòcrita tot això que estic escrivint. Però crec que dies com aquests són els que ens han de fer relativitzar la inmensa majoria dels "problemes" que tenim.

Per últim... i "per trencar el gel", una foto curiosa: David vs. Putin... dissabte se'm va aparèixer un dels pitjors fantasmes del món:

Web de Visa pour l'Image: www.visapourlimage.com/catalan