dijous, 20 de desembre de 2007

"On el cel s'oblida de ser... horitzó" (II)

El Danubi, un dels rius més llegendaris d'Europa i protagonista de multitud de relats, de poemes i, fins i tot, d'algun vals pel meu gust massa popular, és també un indret idoni per gaudir de postes de Sol de llegenda. Poc menys de tres mil quilòmetres de recorregut des de la Selva Negra fins la desembocadura al Mar Negre, creuant tota mena de paratges naturals, pobles i ciutats imperials, per una de les conques fluvials més grans del continent (es pot comprovar aquí), tres mil quilòmetres on poder gaudir de de l'aigua (en ocasions massa contaminada) i del cel.

És l'agost de 2004 i el Raimon, l'Àngel i un servidor ens trobem a Budapest durant el nostre viatge amb Inter-rail per alguns països de l'est d'Europa. I, com cada tarda, arriba el moment en què al Sol li entra la mandra, el cel de mica en mica canvia de color i la Lluna surt a saludar. No, encara no és el moment del capvespre... però ja s'hi acosta!

Budapest, Hongria, agost 2004 - Fotografia analògica escanejada
(
clic aquí o sobre la imatge per ampliar)


Però un parell de dies abans sí que vam poder coincidir amb el moment en què el Danubi deia "fins demà" al rei dels astres. Això passava a Bratislava i va ser, sense cap mena de dubte, el que més em va agradar d'un dia avorridot en què la ciutat se'ns va fer de seguida petita. Però aquell cel va ser inmens!

Bratislava, Eslovàquia, agost 2004 - Fotografia analògica escanejada
(
clic aquí o sobre la imatge per ampliar)


A Martorell ja fa estona que el Sol ha dit adéu txà! Ara sóc jo qui m'autodesitjo bona nit!