(Ode) an die Arbeit: una oda al treball

Sí, ja s'acaben els dies de descans, de desconnexió. Ha estat aquest un altre cap de setmana ple de bons moments i de noves sensacions. Uns dies de bones companyies, de grans (potser masses) àpats, i condimentat amb uns tocs de passió. És avui un d'aquells diumenges en que és difícil aguantar el somriure quan penses en els darrers dies de festa.

Però demà és dilluns, i també n'hem d'estar contents. Tal com canten els Wir sind Helden a la seva cançó (Ode) an die Arbeit (disc Soundso, 2007): "sense feina la vida estaria buida, per això canto cansat la meva petita oda al treball". Sigui dit.

Sag mal - Du hast doch grade nichts zu tun
Erklär mir Arbeit -
Arbeit? Ja.
Arbeit mein Freund
- Das wird Arbeit

Na los

Na gut:
Also was das Schaf da mit dem Gras macht:
Keine Arbeit - Ach?
Was man später mit dem Schaf macht
Das ist Arbeit - Aha
Generell alles was Spaßl; macht:
Keine Arbeit - Och
Generell was man im Gras macht
Keine Arbeit - Ach so

Wir singen:
Ohne Arbeit wär das Leben öde
Also sing ich müde meine kleine Ode
An die Arbeit

La lletra segueix aquí.

Zoran Mušič i la música de Bach

Una tarda de sensacions.

La sensació de descobrir una part de la personalitat d'un pintor eslové a través dels seus dibuixos i pintures, documents de primera mà de la ment i el sentiment d'una persona que ha conviscut amb la mort de ben a prop. Zoran Mušič un exemple més dels milers de persones humanes que, tot i haver sobreviscut a la barbàrie nazi, mai no han pogut treure's de sobre els records d'uns mesos de les seves vides a l'infern dels camps d'extermini. Aquest article d'Anton Castro resumeix en poques línies els moments clau de la vida d'aquest pintor que desconeixia fins ahir.

La música és i serà sempre per mi una de les més grans sensacions. I si vé de la mà de Bach, l'èxit és assegurat. Emulant l'expressió d'un conegut anunci de televisió: "Compartir una ària de La Passió segons Sant Mateu de J.S.Bach davant d'una xocolata calenta no té preu".

Sé que cap d'aquests bons moments han estat la sensació més important de la tarda d'ahir. Però el que sí que tinc clar és que aquest ha estat un dia important. Tres horetes per compartir i per recordar. I les que queden per endavant.

Zoran Mušič - Cavallini, 1953

J.S.Bach - La Passió segons Sant Mateu: Ària "Erbarme dich"

Erbarme dich, mein Gott,
Um meiner Zähren willen.
Schaue hier,
Herz und Auge weinen vor dir bitterlich.
Erbarme dich!

I el termòmetre puja i puja... fins els 36 graus!

Sí, ja es veu a venir. No plou i els dies són cada cop més llargs i més assoleiats. Tot això ens afecta en el nostre estat d'ànim i mirem el dia amb uns altres ulls. Però no dubteu ni un segon que la primavera serà un altre cop ben curteta i, ben aviat, els nostres termòmetres pujaran... fins els 36 graus!

Ja, das ist vorzusehen! Es regnet nie und die Tagen werden immer noch länger und sonniger. Damit sehen wir den Tag mit besseren Augen. Aber der Frühling wird sicherlich sehr kurz sein, und bald wird die Temperatur steigern... bis zur 36 Grad!

2raumwohnung - 36 Grad

Guck mal was die Jungs da hinten tun
und sag ihnen das will ich auch
denn immer wieder wenn die Jungs das tun
dann weiß ich was ich brauch

ich geb dir ein Geschenk
mach es bitte auf
bestell mir ein Getränk
ich komm mal zu euch rauf
oder kommt ihr zu mir runter
ich will eure Zimmer sehen
wir liegen vor der Minibar
komm laß uns baden gehen

36 Grad
und es wird noch heißer
mach den Beat nie wieder leiser
36 Grad
kein Ventilator
das Leben kommt mir gar nicht hart vor
36 Grad

guck mal was die wieder da hinten tun
ich weiß nicht was das soll
aber ich finds gut
alle Jungs singen und tanzen hier
kommt Girls da sind wir
Schuhe aus
Bikini an
wir gehen raus
es fängt zu regnen an
wir tanzen und können schon
die Sonne wieder sehen
und dann der Regenbogen
wow-ist das schön

hier Jungs da girls
weiter weiter weiter
gebt alles und mehr als ihr könnt
keiner weiß was gleich passiert
doch jeder weiß hier das ist die Luft die brennt

Concurs: Videoclips paral·lels

Us proposo un petit concurs sense premi, o sí, ja veurem! Es tracta de trobar el "videoclip germà" al que avui us presento.

Wir sind Helden és un dels grups alemanys que, per les raons que siguin, més he escoltat. Una de les seves cançons més populars és Nur ein Wort, matxacada constantment a les radiofòrmules durant la meva època a Dresden, l'any 2005.

Es pot trobar compilada dins de l'àlbum Von hier an blind, del mateix any. Al videoclip es poden observar els membres del grup tirant cartellets on apareixen escrites paraules i frases de la lletra de la cançó. Ara bé: a quin videoclip de quin grup es tiren també cartellets amb la lletra de la cançó?

Pistes: El videoclip en qüestió és de l'any 2004, és a dir, anterior al de Wir sind Helden. A més, el grup que el va fer és molt més proper i força conegut a les nostres terres.

Dono per obert el concurs. Deixeu les seves respostes a la zona de comentaris. Quan algú l'encerti (o quan em cansi d'esperar) tindreu la resposta. Mentrestant, visitants del bloc, aneu-vos-en en pau!

Ich sehe, dass du denkst
Ich denke dass du fühlst
Ich fühle dass du willst
aber ich hör dich nicht ich

hab mir ein Wörterbuch geliehen
dir A bis Z ins Ohr geschrieen
Ich stapel tausend wirre Worte auf
die dich am Ärmel ziehen

Und wo du hingehen willst
Ich häng an deinen Beinen
Wenn du schon auf den Mund fallen musst
Warum dann nicht auf meinen

Oh bitte gib mir nur ein Wort
Bitte gib mir nur ein Oh
Bitte gib mir nur ein
Bitte bitte gib mir nur ein Wort

Bach: després del silenci

Curiosa escena gravada al Metro de Barcelona, línia lila:

Aquesta interpretació multitudinària del Preludi de la Suite núm.1 per violoncel sol (BWV1007) de Johann Sebastian Bach és una de les escenes de la nova pel·lícula de Pere Portabella: Die Stille vor Bach (El silenci abans de Bach), que s'ha estrenat aquesta setmana passada i que ja he pogut veure als Cinemes Verdi.

La valoració no és senzilla. Crec que hi ha suficient amb dir que és una pel·lícula diferent, però interessant. La línia argumental és bastant pobra i, per tant, el film es fa una mica lent, però, en canvi, es comenten anècdotes interessants de la vida del geni de Leipzig i alguns detalls et fan sentir la pel·lícula més propera. Tot depèn de la relació que un tingui amb el que a la sala es es pot veure i sentir.

Algunes pinzellades:

• El silenci, veritable protagonista de la pel·lícula conjuntament amb la música,
• Dresden, es pot gaudir d'una passejada en vaixell pel riu Elba des de la ciutat vella fins a Pillnitz... ja sabeu dels meus lligams amb la capital de Saxònia i de l'emoció que això em produeix,
• la llegenda de les partitures de La Passió segons Sant Mateu, que va rescatar Fèlix Mendelssohn d'una carnisseria cinquanta anys després de la mort de Bach,
• Mendelssohn, personatge interpretat pel pianista Daniel Ligorio, resident a Martorell durant molts anys,
• l'harmònica interpretant Bach a la cabina d'un camió forrat amb imatges de Mares de Déu,
• la violoncelista, i qui vegi la pel·lícula entendrà perquè la destaco,
• la pianola, que tota soleta interpreta el que es proposi donant voltes sobre el seu propi eix
• ... i Bach.

Doncs bé. Ja sabeu que aquests dies no només teniu l'opció de veure les parides nadalenques que any rere any omplen les sales de "cinema", sinò que també podeu fer una inmersió en els salts temporals i musicals d'El Silenci abans de Bach.

Nächste Haltstelle: Dresden-Neustadt

Tres minuts per creuar el barri de Neustadt... acabo de tenir un nostàlgic dejà vu d'aquelles nits a Dresden, quan perdre el tramvia suposava sofrir cinquanta minuts d'espera, o bé una horeta de passeig.

Sé que només és un vídeo elaborat per uns estudiants de la Technische Universität Dresden, però aquests carrers, aquests edificis, aquests tramvies i aquestes carreres de fons em porten molts bons records a la ment.

I tu? Permetràs que el tramvia passi de llarg?

Neustadt in drei Minuten... ich habe mich gerade an Dresden erinnert, sowie an die Nächte und vepassene Straßenbahne, und die folgenden Wartezeiten und langen Spaziergängen.

Das ist nur ein Video, der an der TU Dresden gemacht wurde, aber alle Straßen, Gebäude, Straßenbahne und Rennen bringen mir viele gute Erinnerungen.

Was denkst du darüber? Willst du deine Straßenbahn verpassen?

La cantata del cafè: aromes de Bach

Oh! Què dolç que és el sabor del cafè,
més dolç que un miler de petons,
més suau que un bon moscatell.

Cafè, cafè he de prendre,
i si algú em vol enredar,
oh sí, una altra tassa de cafè m'heu de donar!

(traducció pròpia)

Ei! wie schmeckt der Coffee süße,
Lieblicher als tausend Küsse,
Milder als Muskatenwein.

Coffee, Coffee muß ich haben,
Und wenn jemand mich will laben,
Ach, so schenkt mir Coffee ein!

Poc a poc anem entrant en els mesos de fred i potser és ara quan ve més de gust un bon cafè ben calentet. I aquesta ària de la Cantata del cafè (Schweigt Stille, Plaudert Nicht - BWV 211) de Johann Sebastian Bach (1685-1750) ens pot ajudar a assaborir-lo i descansar al final de la jornada.

La Marina em parlava de Bach, Mozart i Beethoven com els tres grans arquitectes de la música. Doncs aquesta "tassa musical de cafè" ens la serveix el primer d'ells a una de les poques cantates no-religioses que va fer. No en va, es diu que va ser escrita entre els anys 1732 i 1734 a la cafeteria Zimmermann de Leipzig, Alemanya, i vol representar de forma satírica l'addicció al cafè que havia esdevingut un problema social a la ciutat durant el segle XVIII. No sé si és addicció, però a mi també m'agrada, i molt.

Ja sento l'oloreta! Vols prendre't una tassa amb mi?

Goethe i Schubert al violí de Hilary Hahn

"Qui cavalca tant tard a través de la nit i del vent?
És el pare amb el seu fill..."

Der Erlkönig, el Rei de les Fades, és una balada escrita per Johann Wolfgang von Goethe el 1782, la qual Franz Schubert va musicar i publicar el 1821. A la xarxa es poden escoltar la versió cantada per Anne Sofie von Otter i acompanyada per la Chamber Orchestra of Europe, dirigida per Claudio Abbado, així com també una versió més antiga de veu i piano cantada pel baríton Dietrich Fischer-Dieskau.

Però crec que no sorprendré a ningú recomanant la versió de violí sol interpretada per la Hilary Hahn. És la reducció de l'orquestra a un sol instrument. Totes les seccions i la veu concentrades sobre les quatre cordes per on desfila la ma esquerra i l'arquet d'una de les interprets amb més futur.

Der Erlkönig - Johann Wolfgang von Goethe

Wer reitet so spät durch Nacht und Wind?
Es ist der Vater mit seinem Kind;
er hat den Knaben wohl in dem Arm,
er fasst ihn sicher, er hält ihn warm.

"Mein Sohn, was birgst du so bang dein Gesicht?"
"Siehst, Vater, du den Erlkönig nicht?
Den Erlenkönig mit Kron' und Schweif?" -
"Mein Sohn, es ist ein Nebelstreif."

"Du liebes Kind, komm, geh mit mir!
Gar schöne Spiele spiel' ich mit dir;
manch' bunte Blumen sind an dem Strand;
meine Mutter hat manch' gülden Gewand."

"Mein Vater, mein Vater, und hörest du nicht,
was Erlenkönig mir leise verspricht?" -
Sei ruhig, bleibe ruhig, mein Kind!
In dürren Blättern säuselt der Wind."

"Willst, feiner Knabe, du mit mir gehn?
Meine Töchter sollen dich warten schön;
meine Töchter führen den nächtlichen Reih'n
und wiegen und tanzen und singen dich ein."

Mein Vater, mein Vater, und siehst du nicht dort,
Erlkönigs Töchter am düstern Ort?" -
"Mein Sohn, mein Sohn, ich seh' es genau:
es scheinen die alten Weiden so grau."

"Ich liebe dich, mich reizt deine schöne Gestalt;
Und bist du nicht willig, so brauch' ich Gewalt." -
"Mein Vater, mein Vater, jetzt fasst er mich an!
Erlkönig hat mir ein Leids getan!" -

Dem Vater grauset's, er reitet geschwind,
er hält in Armen das ächzende Kind,
erreicht den Hof mit Müh und Not;
in seinen Armen das Kind war tot.

August auf dem Weg

Wie fast jedes Jahr sind wir (Àngel, Raimon, Héctor und David) ins Ausland gefahren. Leider haben wir nur im August genug Zeit, um weitere Reisezielen zu schaffen, und deswegen sind wir durch Bulgarien, Griechenland und Istanbul gefahren.

Genauso wie tausende Reisenden hatten wir Probleme am Flughafen, weil der Handlingbetrieb zu wenig Personal vorhanden hatte. Deshalb wurden unsere Ruckpacke während einer Verbindung verloren, und wir müssten 24 Stunden noch in Bucarest bleiben. Vielleicht wegen unsere Kopfschmerzen konnten wir nicht die Hauptstadt Römaniens genießen.

Ab dem dritten Tag waren wir endlich mit Ruckpacken in Bulgarien. Nach einer Nacht im Zug mieteten wir ein Auto und fingen wir unseren Weg nach Koprivshtitsa an, nicht ohne Probleme, weil wegen unsere geringere Kenntnisse des kyrillischen Alphabets waren wir in einer Umgehungsstraße in Sofia verloren gegangen. Fast vier Stunden später könnten wir Koprivshtitsa besuchen und in der Nacht waren wir schon in Veliko Tarnovo. In den folgenden Tagen konnten wir auch zwei wichtige Klöster (Trojan und Rila) besuchen und die wunderschöne aber unsicheren bulgarischen Straßen fahren. Ebenso wanderten wir auf der Vitosha Berg.

Von Sofia nach Thessaloniki hatten wir auch ein Nachtzug gebucht, aber wegen einem Unfall müssten wir eine Strecke mittels Bus durchfahren. Immer Probleme dabei, die danach zum Glück als Anekdote erinnert werden.

Mit einem neuen gemieteten Auto führten wir nach Pelion, einer sehr schönen Halbinsel, wo wir am Strand liegen, die beliebte Gastronomie genießen und sogar könnte Raimon Sirtaki „tanzen“ könnten. Zwei Tage später besuchten wir die bekannten Klöster von Meteora, die auf der Spitze höher Bergen stehen. Etwa 40ºC warm und ziemlich touristisch, aber ein Besuch lohnt sich auf jeden Fall!

Die letzten vier Tagen verbrachten wir in Istanbul, wie immer nach einer letzten Nacht im Zug. Die Großartigkeit der Moscheen und Agia Sophia verliebt jeder, und auch eine Schiffreise durch dem Bosforus reicht. Außerdem hatten wir genug Mut, die Türkische Bäder zu besuchen. Da fand wir alles sehr komisch, aber am Ende fühlten wir uns wie Neugeborene.

Und nach Istanbul, die Rückfahrt. Zwei Wochen und viele verschiedenen Orte: jetzt sind alle gute Erinnerungen, Gefühle und Kraft, um neue Reiseziele zu erreichen.

Bilderklärung:
1. Bild - Rila Kloster (Bulgarien)
2. Bild - Milina (Pelion, Griechenland)
3. Bild - Meteora (Griechenland)
4. Bild - Istanbul (Turkei)

Dazwischen

Cada dia milers de persones i families es troben amb l'obligació d'emigrar, i als seus cors neixen noves sensacions, entre la il·lusió i la por, entre el propi origen i el futur... allà, entremig.

Jeden Tag müssen tausenden Personen und Familien auswandern, und in ihrer Herzen wachsen neue Gefühle, zwischen Lust und Angst, zwischen Heimat und Zukunft... dazwischen.

Dazwischen - Rafaela Eulberg

Jeden Tag packe ich den Koffer
ein und dann wieder aus.

Morgens, wenn ich aufwache,
plane ich meine Rückkehr,
aber bis Mittag gewöhne ich mich mehr
an Deutschland.

Ich ändere mich
und bleibe doch gleich
und weiß nicht mehr,
wer ich bin.

Jeder Tag ist das Heimweh
unwiderstehlicher,
aber die neue Heimat hält mich fest
Tag für Tag noch stärker.

Und jeden Tag fahre ich
zweitausend Kilometer
in einem imaginären Zug
hin und her,
unentschlossen zwischen
dem Kleiderschrank
und dem Koffer,
und dazwischen ist meine Welt.

3.Oktober - "Tag der deutschen Einheit" (Dia de la Reunificació Alemanya)

El 3 d'octubre de 1990 va desaparèixer oficialment la que podríem considerar la frontera més simbòlica de l'Europa del segle XX. I és que tal dia com avui la República Federal Alemanya va annexionar-se els 6 Länder de l'antiga República Democràtica Alemanya (Brandemburg, Berlin, Mecklenburg-Vorpommern, Sachsen, Thüringen i Sachsen-Anhalt), passant-se a denominar aquests territoris per part de la societat alemanya com els "nous estats", en contraposició amb els "vells estats" de l'oest. No va ser, per tant, una unió de dos països tal com aquí ens han volgut vendre, sinó una annexió. Fins i tot el nom de la "nova" República Federal és exactament el mateix que el de la "vella" Alemanya occidental: Bundesrepublik Deutschland. Sovint es considera aquesta data com el final "real", o si més no simbòlic, de la Segona Guerra Mundial.

17 anys després encara no ha arribat un sentiment d'unitat a Alemanya. La població segueix dividida psicològicament, ja sigui per motius reals o per simples tòpics, entre ossies (d'Ost, Est en alemany) i wessies (de West, Oest en alemany). Els wessies critiquen principalment el desgreuge comparatiu en matèria econòmica (fiscal i d'inversió pública) en favor dels "nous estats", mentre que els ossies, tot i l'augment de llibertats individuals i col·lectives, han sofert un augment de l'atur realment preocupant i una entrada molt accidentada a l'economia de mercat, patint la pitjor cara de dues realitats desconegudes per les societats "socialistes" de l'època: la privatització i l'augment del preu de la vivenda, apareixent el fins llavors "desconegut" fenomen de l'Obdachlosigkeit (els "sense sostre").

Així doncs, va ser bona la reunificació de les "dues Alemanyes"? Ningú ho té clar, ja que hi han opinions i justificacions cap els dos sentits. Realment altres solucions a la "vergonya del mur" eren possibles, però fins aquí els ha portat la història i els toca ara mirar el futur.

Plena de tòpics però molt interessant alhora és la pel·lícula Good Bye, Lenin (Wolfgang Becker, 2003, veure tràiler), i més seriosa i realment bona és també Das Leben der Anderen (La vida de los otros, Florian Henckel Von Donnersmarck, 2006, veure tràiler). Dues pel·lícules alemanyes molt diferents entre elles, però ambdues mereixedores d'un gran èxit a nivell mundial i que ens porten a l'època en la que el mur europeu de la vergonya va començar a trontollar. Si no les heu vist, us les recomano.

Per últim, us convido a escoltar la cançó Von Deutschland nach Deutschland ("D'Alemanya a Alemanya") de Bettina Wegner, que vam poder escoltar a classe d'alemany a Dresden el març de 2005 (com passa el temps!). Aquesta cantautora nascuda al Berlin occidental però crescuda a l'Est degut a les conviccions comunistes dels seus pares, va protestar davant la manca de llibertats a l'antiga DDR a la universitat, políticament i mitjançant la cançó. Jo, per la meva part, continuaré currant cada dia 3 d'octubre a una empresa filial d'un grup alemany, tot i que a la "metròpoli" sigui la festa nacional i ningú m'agafi el telèfon.

Zwei Namen fuer ehemals gleiches Land
die Grenze geht mitten durchs Ich
verschiedene Fahnen, nur farblich verwandt
im Muster verwirren sie sich...

Dos noms pels que en el seu dia van ser un sol país
la frontera m'atravessa,
diferents banderes, sols unides pel color
es confonen en el seu patró...

La Plaça de les Germanes Maestre

Per molts és conegut que un gran problema de Martorell, així com de la majoria de ciutats mitjanes i grans del nostre país, és l'aparcament. Especialment a zones comercials com les Bòbiles, o cascs antics com La Vila. Per tant, més d'un cop haurem pogut sentir diàlegs com aquest:

- L'aparcament a La Vila és una puta merda!

- Calla, calla, que he hagut de fotre el cotxe sota el pont de la nacional. Caminant hauria arribat abans, però feia un pal...

- Doncs jo no he trobat puestu fins les germanes mestres!

De converses com aquesta se'n poden desprendre, com a mínim, tres conclusions. Primer de tot, que som uns "putus" malparlats, i crec que el 99% de la població no ens salvem. Segon, hem d'anar més a peu: la distància entre La Vila i "els barris" és ridícula, però la frontera psicològica del riu Anoia ens fa abusar del cotxe. I tercer, la majoria de martorellenques i martorellencs sofrim d'un gran desconeixement del lloc on vivim, del seu patrimoni, de la seva història i de la seva toponímia.

Deixem de dir "germanes mestre" o "germans mestres" o expressions per l'estil quan parlem de la Plaça de les Germanes Maestre. Que aixequin el ratolí totes i tots els que hagin dit algun cop alguna burrada per l'estil!

Situada a mig camí entre la Plaça de la Vila i el Pont del Diable de Martorell, la Plaça de les Germanes Maestre és la cruïlla entre el carrer d'Anselm Clavé, el Revall, el carrer de la Cambreta i el carrer de Pere Puig. Durant el segle XV era aquest l'extrem emmurallat de la vila per la banda de llevant, l'anomenat Portal de la Font dels Badals, font que fou canviada de costat de carrer a finals del segle XIX. És per això que fins el 1963 es va anomenar Plaça de les Fonts.

El canvi de nom es va succeir arran de les greus inundacions de l'any 1962, en què el desbordament dels rius Llobregat i Anoia va provocar l'ensorrament de diversos edificis de Martorell. A la cantonada entre els carrers Pere Puig i de la Cambreta, on actualment podem trobar una font, es van esfondrar tres cases, a l'interior de les quals hi havia quatre persones que no van poder sobreviure. Dues d'elles eren les petites germanes Matilde i Marina Maestre, de 9 i 4 anys respectivament, les vides de les quals van ser homenatjades mitjançant el canvi de nom de la plaça que no va aconseguir acabar de veure-les créixer.

Fem, per tant, un petit esforç i diguem correctament el nom dels nostres carrers i places. No és gaire complicat i faríem honor a gent que (la majoria, però no tots) s'ho mereixen.

És aquest un exemple més dels molts espais degradats del casc antic de Martorell, oblidats i menyspreats durant molts anys per governs i, no ho oblidem, pels propis habitants de La Vila, molts d'ells experts en polititzar i boicotejar qualsevol iniciativa que intenti millorar l'entorn i la convivència, fent servir en comptades ocasions la crítica constructiva que tota societat moderna requereix. Sobre la taula està el Projecte d'Intervenció Integral al barri de La Vila, que va aconseguir una subvenció de 6 milions d'euros a la tercera convocatòria de la Llei de Barris de la Generalitat de Catalunya (veure resum aquí), però amb el gran dubte del que farà el nou govern de dretes que, presidit per Salvador Esteve (CiU) i amb la majoria absoluta que el recolza (regidor pepero inclòs), semblen decidits a esborrar qualsevol rastre dels quatre anys de govern tripartit (PSC-ERC-ICV), tant dels encerts com dels errors.

Temps al temps... però cada dia que passa queda menys per executar el projecte, abans no la Generalitat ens retiri els diners concedits. Serà veritat que els flamants vencedors de les eleccions de maig de 2007 "estimen Martorell"? O serà tant sols una més de les seves ensarronades? Estaran els grups de l'oposició a l'alçada i defensaran els seus projectes? Com que jo ja no em crec res del que em diguin, i tot alhora, de moment la meva resposta és un contundent "?".

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

Ah, per cert, una curiositat relacionada amb el tema d'avui: Aquest vespre tinc sopar amb els companys de classe d'alemany: l'Alberto, la Marta, la Maite, l'Alvaro, el Josep Maria i la nostra professora, la Yolanda. Un d'ells, el Josep Maria, s'anomena de cognom Maestre. És d'Olesa, però em va comentar un dia que és família de les dues germanes que van donar nom a la plaça. Malauradament, però, mai les va poder arribar a conèixer.