Pauet Live: korg electribe mx1

Us ve de gust una petita dosi de música electrònica?

M'agrada més el seu sobrenom alemany: Kein Signal. Però en aquest cas, en Pauet ens ofereix via YouTube una composició electrònica amb el seu Korg Electribe MX1.

Pauet i Kein Signal són dos sobrenoms de'n Pablo, un dels meus amics més propers del meu Erasmus a Dresden. Quan penso en ell recordo el desordre a la seva cuina, la nit boja en que li van robar una bicicleta comprada feia unes hores, els sopars i les festes, les llargues converses, el lesió al peu a Hamburg, les rallades mentals veient com passava el temps i que el projecte no s'acabava mai... la llista de records és tan llarga! Ell és el creador de tres dels espais que tinc enllaçats en la columna dreta del bloc: Electronados, Trig Pauet i Pablu in Dresden. Evidentment és aquest darrer el que més m'agrada i el que més bons records em porta.

En Pablo és de Barcelona, però ja fa alguns mesos que està treballant a Londres d'on, de ben segur, tornarà carregat de noves idees i de grans experiències.

Queda pendent una trobada musical a Barcelona. Què passaria si el meu humil violí intentés introduir-se en l'univers electrònic del Kein Signal? Ell porta anys perseguint-me per inventar alguna cosa nova. Algun dia serà realitat.

El cel de Dresden des de casa de'n Pablo - La fotografia és una altra de les seves passions

Dresden sota l'espectacle del cel

Els que em coneixeu ja sabeu prou bé el lloc que ocupa la ciutat de Dresden dins meu. I aquest sentiment, lluny d'anar-se apagant, roman constant i, de tant en tant, els meus pensaments es traslladen cap a la capital de l'estat de Saxònia.

Així doncs, fa pocs dies vaig provar de buscar algunes fotos mitjançant el Glugluglugle i, a part de les ja àmpliament difoses imatges de la Frauenkirche, la vista panoràmica des de l'Elba, els angelets de la Madonna Sixtina de Rafaello o les tristíssimes imatges del bombardeig de la ciutat el febrer 1945, vaig poder trobar unes fotografies que realment em van sorprendre: l'Altstadt (ciutat "antiga") de Dresden sota l'arc de Sant Martí.

L'arc de Sant Martí sobre la Hofkirche, Dresden - Fotografia: Chris Pffaf
(clic aquí o sobre la imatge per ampliar)

Sobre la vista de Canaletto, Dresden - Fotografia: Chris Pffaf
(clic aquí o sobre la imatge per ampliar)

Sobre l'Altstadt, Dresden - Fotografia: Chris Pffaf
(clic aquí o sobre la imatge per ampliar)

Com ja he comentat i indicat al peu de cada imatge, aquestes fotografies no són meves. Les he trobat al bloc de'n Chris Pffaf i, com podeu comprovar, no he pogut resistir-me de compartir-les amb tu.

Ah, per cert! Hi ha qui m'ha dit que l'herba de la llera del riu crea una sensació de necessitat d'estirar-te i de gaudir del sol de tarda. Doncs sí, ho corroboro: l'estiu de 2005 vaig tenir la sort de poder-ho comprovar en persona en nombroses ocasions! Quins records...

Una trista història d'amor dins una nevera

Avui parlarem d'una trista història d'amor, la història del iogurt de maduixa que es va enamorar de les natilles del pis de dalt del frigorífic. Però, a qui no li ha passat mai que qui més t'agrada marxi amb un putu biodesnatat?

Érase unha vez un iogur de fresa namorado dunhas natillas de vainilla que vivían na neveira, un pouco máis arriba, arriba da súa cabeza…

O iogur de fresa intentaba cada día achegarse ás natillas para explicarlle o que sentía, pero cada vez que as vía tremía coma un flan...

-¿Que podo facer para que se fixe en min?- preguntoulle a un vaso de leite con nesquick- Dáme un consello, sei que en ti mollan madalenas, cornflakes e máis galletas.

- Mira iogur de fresa o que che podo dicir é que axunta dela vas a ter que subir.

-¡Ai, vaso de leite, non sei por onde ir!

-Pois apura, que mañá caducas.

O iogur de fresa armado de valor, botoulle un par de conservantes, así se arriscou ata que chegou arriba axunta do seu amor:

-¡Cariño, xa estou contigo!

-¡Pero como se atreve, pedazo descarado! ¿non ve que estou casada cun bio desnatado que non precisa frío durante tres meses e non coma vostede?

Dixo o iogur de fresa: -De todo isto aprendín, non quero un corpo danone e un cerebro petisuíiiiii...

Markinhos Drinkin - Iogur de fresa

Aquesta frikada gallega me la va recomenar en Bieito, un dels millors amics de la meva època a Dresden i una gran persona. Aquests dies de festa ens haviem de veure, però al final no ha estat possible. Però... mai és tard!

Concurs: Videoclips paral·lels

Us proposo un petit concurs sense premi, o sí, ja veurem! Es tracta de trobar el "videoclip germà" al que avui us presento.

Wir sind Helden és un dels grups alemanys que, per les raons que siguin, més he escoltat. Una de les seves cançons més populars és Nur ein Wort, matxacada constantment a les radiofòrmules durant la meva època a Dresden, l'any 2005.

Es pot trobar compilada dins de l'àlbum Von hier an blind, del mateix any. Al videoclip es poden observar els membres del grup tirant cartellets on apareixen escrites paraules i frases de la lletra de la cançó. Ara bé: a quin videoclip de quin grup es tiren també cartellets amb la lletra de la cançó?

Pistes: El videoclip en qüestió és de l'any 2004, és a dir, anterior al de Wir sind Helden. A més, el grup que el va fer és molt més proper i força conegut a les nostres terres.

Dono per obert el concurs. Deixeu les seves respostes a la zona de comentaris. Quan algú l'encerti (o quan em cansi d'esperar) tindreu la resposta. Mentrestant, visitants del bloc, aneu-vos-en en pau!

Ich sehe, dass du denkst
Ich denke dass du fühlst
Ich fühle dass du willst
aber ich hör dich nicht ich

hab mir ein Wörterbuch geliehen
dir A bis Z ins Ohr geschrieen
Ich stapel tausend wirre Worte auf
die dich am Ärmel ziehen

Und wo du hingehen willst
Ich häng an deinen Beinen
Wenn du schon auf den Mund fallen musst
Warum dann nicht auf meinen

Oh bitte gib mir nur ein Wort
Bitte gib mir nur ein Oh
Bitte gib mir nur ein
Bitte bitte gib mir nur ein Wort

Bach: després del silenci

Curiosa escena gravada al Metro de Barcelona, línia lila:

Aquesta interpretació multitudinària del Preludi de la Suite núm.1 per violoncel sol (BWV1007) de Johann Sebastian Bach és una de les escenes de la nova pel·lícula de Pere Portabella: Die Stille vor Bach (El silenci abans de Bach), que s'ha estrenat aquesta setmana passada i que ja he pogut veure als Cinemes Verdi.

La valoració no és senzilla. Crec que hi ha suficient amb dir que és una pel·lícula diferent, però interessant. La línia argumental és bastant pobra i, per tant, el film es fa una mica lent, però, en canvi, es comenten anècdotes interessants de la vida del geni de Leipzig i alguns detalls et fan sentir la pel·lícula més propera. Tot depèn de la relació que un tingui amb el que a la sala es es pot veure i sentir.

Algunes pinzellades:

• El silenci, veritable protagonista de la pel·lícula conjuntament amb la música,
• Dresden, es pot gaudir d'una passejada en vaixell pel riu Elba des de la ciutat vella fins a Pillnitz... ja sabeu dels meus lligams amb la capital de Saxònia i de l'emoció que això em produeix,
• la llegenda de les partitures de La Passió segons Sant Mateu, que va rescatar Fèlix Mendelssohn d'una carnisseria cinquanta anys després de la mort de Bach,
• Mendelssohn, personatge interpretat pel pianista Daniel Ligorio, resident a Martorell durant molts anys,
• l'harmònica interpretant Bach a la cabina d'un camió forrat amb imatges de Mares de Déu,
• la violoncelista, i qui vegi la pel·lícula entendrà perquè la destaco,
• la pianola, que tota soleta interpreta el que es proposi donant voltes sobre el seu propi eix
• ... i Bach.

Doncs bé. Ja sabeu que aquests dies no només teniu l'opció de veure les parides nadalenques que any rere any omplen les sales de "cinema", sinò que també podeu fer una inmersió en els salts temporals i musicals d'El Silenci abans de Bach.

Nächste Haltstelle: Dresden-Neustadt

Tres minuts per creuar el barri de Neustadt... acabo de tenir un nostàlgic dejà vu d'aquelles nits a Dresden, quan perdre el tramvia suposava sofrir cinquanta minuts d'espera, o bé una horeta de passeig.

Sé que només és un vídeo elaborat per uns estudiants de la Technische Universität Dresden, però aquests carrers, aquests edificis, aquests tramvies i aquestes carreres de fons em porten molts bons records a la ment.

I tu? Permetràs que el tramvia passi de llarg?

Neustadt in drei Minuten... ich habe mich gerade an Dresden erinnert, sowie an die Nächte und vepassene Straßenbahne, und die folgenden Wartezeiten und langen Spaziergängen.

Das ist nur ein Video, der an der TU Dresden gemacht wurde, aber alle Straßen, Gebäude, Straßenbahne und Rennen bringen mir viele gute Erinnerungen.

Was denkst du darüber? Willst du deine Straßenbahn verpassen?

Arriba el fred, a Dresden també

(fer click sobre la foto per ampliar)

Potser en algun moment algú de vosaltres s'ha preguntat quina és la ciutat de la imatge que apareix a la capçalera del meu bloc, sota les lletres del títol. La majoria em coneixeu personalment i no haureu dubtat ni un moment en assegurar que la magnífica fotografia panoràmica és de Dresden en ple hivern, captada sobre el riu Elba des del Carola Brücke, que em va enviar la Paulina.

La capital de Saxònia, a l'est d'Alemanya i a mig camí entre Berlín i Praga, és menys coneguda a les nostres terres del que crec que es mereix. Una ciutat aixecada de les cendres del bombardeig de la nit del 13 de febrer de 1945 i que, tot i patir alguna aberració arquitectònica deguda a la dèria per la funcionalitat de les construccions comunistes, ha sabut anar restaurant els principals símbols de mica en mica però amb molt bon gust. Fins la reinauguració de la Frauenkirche l'octubre de 2005. Un petit exemple de la bellesa de la ciutat representa el panorama sobre el riu Elba de la imatge superior. Una de les postals més maques d'Alemanya. Per mi, la millor.

No només és una ciutat maca, àmplia, i perfecta per a llargues passejades a peu, en bicicleta o en tramvia. La vida cultural i festiva és d'allò més rica. No en va, el fet de tenir un dels principals teatres d'òpera d'Europa, i tresors i galeries amb obres de gran importància, posen fonament a la meva afirmació. Per altra banda, el moviment que produeix una ciutat on més del 10% de la població és universitària, no fa més que afavorir a la promoció de nous esdeveniments culturals, de festivals de tots tipus de músiques i a que els carrers i parcs respirin contínuament un ambient jove.

El meu fons d'escriptori ha canviat d'estació, però no de ciutat. Ha passat del verd de la gespa de la riba del riu Elba a l'estiu, a la imatge que encapçala aquest escrit, amb l'Altstadt, ciutat vella de Dresden, coberta del blanc mantell dels hiverns centreeuropeus.

Nova imatge al meu escriptori. Una única ciutat. Dresden.

I aquests dos personatges també n'estan d'acord.