Seguirem somniant...

Imatges que porten bons records...

... moments per seguir somniant.

Hi ha un home que ha marxat de casa
Que no ha acceptat la rendició
Un home en braços del seu àngel
Hi ha algú que ja ha vençut la por.
(...)
Seguirem somiant
Escoltarem la llum
Mentre el món és mou sense els teus ulls.

Propera estació... fantasma!

En una època plena de debats menys o més interessats i/o interessants respecte al futur de les insfrastructures ferroviàries i, en particular, les que travessen la ciutat de Barcelona pel subsòl, trobo que és interessant conèixer una mica la història de les diferents línies de metro i de tren que recorren sota els carrers de la capital catalana.

Obres del Gran Metropolità sota la Via Laietana (actual L4)

És per això que us convido a visitar un enllaç on es pot conèixer una mica d'història de línies i, el que és encara més interessant, descobrir quines són les estacions fantasma de Barcelona.

Algú coneix les parades de metro de Ferran, Correus o Gaudí? Algun cop heu pujat al comboi a les estacions de Travessera, Banc o La Bordeta o Santa Eulàlia? Sabieu que fa algunes dècades l'estació de Plaça Espanya no era on es troba ara? Són totes aquestes antigues estacions de les línies de Gran Metropolità (part de les actuals L3 i L4, d'ample internacional), del Ferrocarril Metropolità Transversal (actual L1, d'ample ibèric) i del Ferrocarril de Sarrià. Algunes d'elles van ser clausurades, d'altres mai s'han arribat a fer servir.

Per llegir l'article sencer feu CLIC AQUÍ (s'obrirà en una finestra nova). És realment interessant.

Els ramals del Gran Metropolità al seu pas per Ciutat Vella.
Algunes estacions han caigut en l'oblit col·lectiu.

P.D.: Fixeu-vos en les fotos de l'estació de Correus: qui havia de dir a l'empresa anunciant que els seus anuncis durarien tants i tants anys a les parets del metro?

Pauet Live: korg electribe mx1

Us ve de gust una petita dosi de música electrònica?

M'agrada més el seu sobrenom alemany: Kein Signal. Però en aquest cas, en Pauet ens ofereix via YouTube una composició electrònica amb el seu Korg Electribe MX1.

Pauet i Kein Signal són dos sobrenoms de'n Pablo, un dels meus amics més propers del meu Erasmus a Dresden. Quan penso en ell recordo el desordre a la seva cuina, la nit boja en que li van robar una bicicleta comprada feia unes hores, els sopars i les festes, les llargues converses, el lesió al peu a Hamburg, les rallades mentals veient com passava el temps i que el projecte no s'acabava mai... la llista de records és tan llarga! Ell és el creador de tres dels espais que tinc enllaçats en la columna dreta del bloc: Electronados, Trig Pauet i Pablu in Dresden. Evidentment és aquest darrer el que més m'agrada i el que més bons records em porta.

En Pablo és de Barcelona, però ja fa alguns mesos que està treballant a Londres d'on, de ben segur, tornarà carregat de noves idees i de grans experiències.

Queda pendent una trobada musical a Barcelona. Què passaria si el meu humil violí intentés introduir-se en l'univers electrònic del Kein Signal? Ell porta anys perseguint-me per inventar alguna cosa nova. Algun dia serà realitat.

El cel de Dresden des de casa de'n Pablo - La fotografia és una altra de les seves passions

Dresden sota l'espectacle del cel

Els que em coneixeu ja sabeu prou bé el lloc que ocupa la ciutat de Dresden dins meu. I aquest sentiment, lluny d'anar-se apagant, roman constant i, de tant en tant, els meus pensaments es traslladen cap a la capital de l'estat de Saxònia.

Així doncs, fa pocs dies vaig provar de buscar algunes fotos mitjançant el Glugluglugle i, a part de les ja àmpliament difoses imatges de la Frauenkirche, la vista panoràmica des de l'Elba, els angelets de la Madonna Sixtina de Rafaello o les tristíssimes imatges del bombardeig de la ciutat el febrer 1945, vaig poder trobar unes fotografies que realment em van sorprendre: l'Altstadt (ciutat "antiga") de Dresden sota l'arc de Sant Martí.

L'arc de Sant Martí sobre la Hofkirche, Dresden - Fotografia: Chris Pffaf
(clic aquí o sobre la imatge per ampliar)

Sobre la vista de Canaletto, Dresden - Fotografia: Chris Pffaf
(clic aquí o sobre la imatge per ampliar)

Sobre l'Altstadt, Dresden - Fotografia: Chris Pffaf
(clic aquí o sobre la imatge per ampliar)

Com ja he comentat i indicat al peu de cada imatge, aquestes fotografies no són meves. Les he trobat al bloc de'n Chris Pffaf i, com podeu comprovar, no he pogut resistir-me de compartir-les amb tu.

Ah, per cert! Hi ha qui m'ha dit que l'herba de la llera del riu crea una sensació de necessitat d'estirar-te i de gaudir del sol de tarda. Doncs sí, ho corroboro: l'estiu de 2005 vaig tenir la sort de poder-ho comprovar en persona en nombroses ocasions! Quins records...

"On el cel s'oblida de ser... horitzó" (IV) ... des del tren!

Molts dels que estareu llegint això sabeu de la meva afició a emprendre viatges en tren, ja sigui amb bitllet d'Inter-rail, o bé com una etapa més d'alguna ruta per Europa. Sovint aquests trajectes han hagut de ser nocturns i són, sense cap mena de dubte, els que més oportunitats per conèixer gent i més moments per patir o per no parar de riure ens han donat.

Recordo aquella noia polonesa amb excés de vodka al seu cos com ens explicava que a Bielorússia la gent es tirava a sobre dels cotxes amb matrícula del seu país per robar menjar, el doble del Papa Joan Pau II dormint a la llitera de sota, o bé la nena polonesa (li dèiem Anita) que havia d'entrar al nostre compartiment amb la seva mare (li dèiem Tía Alicia) a les 2 de la matinada tot plorant per tal de mostrar la seva disconformitat.

No podrem mai oblidar (o millor sí) els Chicago Bulls (tres americans de Chigago que feien olor a Bull), el nen que vomitava la papilla de "pollo al curri" mentre la seva mare no deixava de cridar en alguna llengua africana que -evidentment- desconeixiem, o bé el amico rumano que sí o sí volia ajudar-nos a que no ens timessin a la nostra arribada a l'estació de tren de Braşov. Menció especial es mereixen tots aquells capaços de la proesa de roncar més fort que el soroll del txacatxa del tren.

Però com passa tots i cadascun dels vespres, abans de la nit el Sol ens crida la nostra atenció i ens diu "fins demà". I aquest cop, en canvi, els habituals reflexes no tenen perquè tenir lloc en rius o mars: poden, simplement, indicar el camí a seguir sobre els rails.

Aachen, Alemanya, juliol 2007
(clic aquí o sobre la imatge per ampliar)

Colònia, Alemanya, agost 2004 - Fotografia analògica escanejada
(clic aquí o sobre la imatge per ampliar)

I què passa quan la ciutat és lluny, el Sol cada cop és més baix i les nostres mirades es perden buscant l'horitzó? És quan ens adonem del que el cel s'oblida de ser...

Algun lloc al camí entre Bucarest i Sofia, Romania, agost 2007
(clic aquí o sobre la imatge per ampliar)

Algun lloc entre Sibiu i Braşov, Romania, agost 2004 - Fotografia analògica escanejada
(clic aquí o sobre la imatge per ampliar)

Però vigileu! No us embadaliu amb l'espectacle del cel! Mai se sap si alguna colla de nens aficionats a tirar pedres al cavall de ferro us pot despertar i retornar-vos ràpidament a la realitat del món terrenal. Sort que aquells maleïts tenien mala punteria...

"On el cel s'oblida de ser... horitzó" (III) ... i bon any nou!

Records de l'Alhambra i dels reflexes del Sol en el màgic moment de dir bona nit a la ciutat de Granada. És aquesta una de les vistes panoràmiques més preuades d'Europa: muntanya, palaus i ciutat.

Mentre unes façanes comproven que les nits fredes han deixat empremta a Sierra Nevada i unes altres gaudeixen les vint-i-quatre hores del dia de la màgica vista sobre el barri de l'Albaicin, els murs i parets encarats cap a ponent tenyeixen de carbassa el seu color per dir adéu a l'astre rei. És el moment en que milers de càmeres enfoquen l'Alhambra, i la meva no es pot permetre ser una excepció.

Alhambra de Granada, desembre 2007 (clic aquí o sobre la imatge per ampliar)

I què tal si observem també nosaltres mateixos que és el que succeeix en aquests preuats instants sobre la ciutat de Granada?

Granada, desembre 2007 (clic aquí o sobre la imatge per ampliar)

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

Gairebé me n'oblido, però com no pot ser d'una altra forma, espero que tinguis tu, la propera persona que entri aquí, la que t'ha precedit, jo mateix i tothom un molt bon any 2008!

"On el cel s'oblida de ser... horitzó" (II)

El Danubi, un dels rius més llegendaris d'Europa i protagonista de multitud de relats, de poemes i, fins i tot, d'algun vals pel meu gust massa popular, és també un indret idoni per gaudir de postes de Sol de llegenda. Poc menys de tres mil quilòmetres de recorregut des de la Selva Negra fins la desembocadura al Mar Negre, creuant tota mena de paratges naturals, pobles i ciutats imperials, per una de les conques fluvials més grans del continent (es pot comprovar aquí), tres mil quilòmetres on poder gaudir de de l'aigua (en ocasions massa contaminada) i del cel.

És l'agost de 2004 i el Raimon, l'Àngel i un servidor ens trobem a Budapest durant el nostre viatge amb Inter-rail per alguns països de l'est d'Europa. I, com cada tarda, arriba el moment en què al Sol li entra la mandra, el cel de mica en mica canvia de color i la Lluna surt a saludar. No, encara no és el moment del capvespre... però ja s'hi acosta!

Budapest, Hongria, agost 2004 - Fotografia analògica escanejada
(clic aquí o sobre la imatge per ampliar)

Però un parell de dies abans sí que vam poder coincidir amb el moment en què el Danubi deia "fins demà" al rei dels astres. Això passava a Bratislava i va ser, sense cap mena de dubte, el que més em va agradar d'un dia avorridot en què la ciutat se'ns va fer de seguida petita. Però aquell cel va ser inmens!

Bratislava, Eslovàquia, agost 2004 - Fotografia analògica escanejada
(clic aquí o sobre la imatge per ampliar)

A Martorell ja fa estona que el Sol ha dit adéu txà! Ara sóc jo qui m'autodesitjo bona nit!

La mirada de la Ghulam

La Ghulam és una de les cares del dia. Una de les mirades que han impactat el món les darreres hores. I és que aquesta noia afganesa d'onze anyets s'acaba de casar... però això no és motiu de celebració.

(clic sobre la imatge per ampliar)

Aquesta imatge de la fotògrafa americana Stephanie Sinclair ha estat escollida com a foto de l'any per la Unicef. Ràpidament es pot comprovar que el que sent la Ghulam pel seu marit de quaranta anys no és ben bé amor. Què deu passar per la ment i quins deuen ser els sentiments d'una nena tant jove en una situació tant injusta? La mirada de desconfiança és l'evidència de la falsedat d'un compromís de vergonya.

És cert: la desafortunada Ghulam no té cap culpa de ser un dels centres informatius del dia. També és cert que potser d'aquí un parell de dies ningú no s'enrecordarà de la seva cara. És un exemple més de la gran injustícia humana que suposen els matrimonis forçats a molts països, majoritàriament amb motivació econòmica deguda a les situacions de pobresa que s'hi pateixen. Però la seva preciosa però trista mirada té a aquest bloc un petit racó. És potser l'únic que puc fer davant la impotència de saber que m'és impossible fer que la seva cara esclati en el somriure que es mereix.

Podeu veure altres imatges finalistes del premi d'Unicef fent clic aquí, exemples de sis crues realitats de d'infants d'arreu del món. Pel que fa a cas de la Ghulam, el diari The New York Times ja en va fer un reportatge sobre el mateix cas el 9 de juny de 2006: The Bride Price.

Avui la mirada que presideix aquesta entrada del bloc ha tornat als diaris i als telenotícies, gràcies (o per culpa) d'Unicef. Des de lluny li envio una més dels milions d'abraçades que a través de l'aire i els pensaments deu haver rebut d'arreu del món. Llàstima que la seva societat més propera sigui la que menys li somriu.

"On el cel s'oblida de ser... horitzó" (I)

Quantes coses no s'han escrit ja del màgic moment del capvespre? És el moment en què el cel es vesteix de gal·la per rebre els convidats de la nit. Uns pocs minuts de colors blaus, vermells i ataronjats entre núvols de totes formes i volums. Instants de reflexes i ombres, que provoquen que els vidres dels edificis es converteixin en focus enlluernadors i que els mars i rius esdevinguin el mirall en què l'astre rei apareix més afavorit.

I què passa quan un es troba davant d'un espectacle com aquest amb una càmera de fotos? La resposta és tant evident que l'evitaré per redundant.

A partir d'ara i amb una freqüència indefinida, bàsicament quan em vingui de gust, penjaré en posts sota el nom "On el cel s'oblida de ser... horitzó" algunes fotos pròpies de postes de Sol que he tingut la sort de veure, viure i fotografiar per diferents països. El títol l'ha cedit una de les meves poetesses preferides, la Marina. Un cop més, moltes gràcies!

Trajecte entre Dubrovnik i Orebić, Croàcia, agost 2006 (clic per ampliar)

Aquesta és la foto amb la que dono per inaugurada aquesta sèrie intermitent de fotografia dedicada a les postes de Sol. Va ser captada a la carretera que va de Dubrovnik cap al nord, fent camí cap a Orebić, durant el viatge per Bòsnia-Hercegovina, Montenegro i Croàcia de l'agost de 2006. En primer pla, un guardarails assassí. En segon pla, el mar Adriàtic i l'arxipèlag de les illes Elafit: Jakljan, Kolocep, Lopud, Sipan i Lokrum.

Faré un breu comentari de la tècnica emprada en la foto: 1. Obrir finestreta del cotxe. 2. Treure la mà amb la càmera, amb el risc que un camió s'endugui el braç i l'aparell. 3. Apretar botó. Però és que amb costes com la croata no cal ser un gran expert per treure fotos així de maques.

Tornaré, amb més fotos, però prometo també amb menys rotllos. Però ara és el moment de tornar a somniar en Croàcia.