dissabte, 24 de novembre de 2007

Silenci sense sorpreses

Sóc dels que crec que la música pot descriure qualsevol estat d'ànim: l'alegria, l'optimisme, la tristesa, l'enamorament, el desencís posterior, l'ideal polític, la pròpia espiritualitat, etcètera.

No totes les temàtiques em produeixen un sentiment empàtic amb un fragment musical. Puc trobar que una obra o una cançó són excel·lents sense combregar amb el que les seves estrofes o l'harmonia dels seus acords vulguin donar de pensar.

És la lletra de la famosa cançó No Surpises editada el 1997 al disc OK Computer de Radiohead, així com el seu anguniós videoclip, un cant a desaparèixer d'un món que ja no ens sorprèn. Un breu moment de pessimisme, de caiguda de braços, de rendició. Però no per això deixa de ser una de les millors cançons del rock alternatiu dels anys noranta.

Silenci...


A heart that's full up like a landfill,
a job that slowly kills you,
bruises that won't heal.
You look so tired-unhappy,
bring down the government,
they don't, they don't speak for us.

I'll take a quiet life,
a handshake of carbon monoxide,
with no alarms and no surprises,
no alarms and no surprises,
Silent silent.

This is my final fit,
my final bellyache,
with no alarms and no surprises,
no alarms and no surprises,
no alarms and no surprises please.

Such a pretty house and such a pretty garden.
No alarms and no surprises (get me outta here),
no alarms and no surprises, please.