El pitjor dia de la meva vida (exagero, evidentment)

No fa gaire, poc més d'un mes, a mi també em va passar una cosa semblant a això...

... putu router!


P.D.: Sí, confessa! Pel simple fet d'estar perdent el temps mirant pàgines improductives a internet, tu també ets una mica Enjuto Mojamuto!

¡Borja, como te ajogues te mato!

Precisament no és aquesta la millor cançó de Joaquin Sabina, però s'ha de reconèixer que se li va anar una mica l'olla quan la va composar. Potser és per això que som molts a qui la lletra de Como te digo una "Co" te digo la "O" ens sembla una de les més divertides d'un cantautor espanyol.

I és que aquest monòleg de la mare del Borja a la platja és hil·larant!

Ven acá pacá, Borja, la toalla,
¿qué te has hecho en la frente?
¿Tú has visto qué cruz?
Bueno, Ana María
bésame a Vicente.
Carretera y manta,
lo que es otro día
nos traemos del súper las fantas.

Acaba de llegir la lletra fent clic aquí.

"Sultans of Swing"... amb guitarra acústica!

Voltant fa poc per internet vaig poder trobar aquesta actuació del guitarrista i compositor Pedro Javier González al Soave Guitar Festival de 2005.

No, no és cap ex-membre dels Dire Straits. Però no per això aquesta versió de Sultans of Swing amb guitarra espanyola acústica, bateria i baix elèctric no deixa de ser molt bona. I el solo de guitarra (a partir del minut 5:20), imprescindible.

Per cert, si tens la mala sort de no conèixer encara Sultans of Swing, ara tens una bona oportunitat per redimir els teus pecats musicals. Sort en tens de mi!

You step inside but you don't see too many faces
coming in out of the rain to hear the jazz go down...

Si em truqueu al mòbil, sonaran els acords d'aquesta cançó. M'encanta.

Kraljevi Ulice i 75Cent... per una Eurovisió diferent!

Ahir, com molts altres seguidors del moviment freak, vaig respondre a la crida de veure el Festival d'Eurovisió. Poques coses a remarcar: un guanyador realment lamentable (un personatge tirat al terra que no afinava ni una, un pringat fent veure que "tocava" el violí i un pavu amb "patins sobre gel però sense gel"), el fenòmen grec de Kalomira (molt guapa però jo no ballo gaire pitjor) i la cançó de la noruega Maria Hauskaas, que en èpoques no tant llunyanes hagués guanyat de carrer. Aquesta darrera actuació, tot i que menys innovadora, em va agradar força més. Però, sigui com sigui, totes elles segueixen un esquema semblant... i en anglès! I això fa perdre molt a un espectacle que podria ser molt interessant.

En canvi, la sensació que em va portar l'actuació de Croàcia era completament diferent. El que aparentment semblava una altra frikada-crítica d'Eurovisió no era ben bé així! Primer de tot va aparèixer un senyor, a qui ràpidament vaig batejar com a "Compay Segundo croata", dient coses impossibles d'entendre (senyal que no parlava en anglès!) i, de sobte comença a sonar un violí i un acordió posant en dubte si realment ens volien situar a la Plaça del Mercat de Zagreb o a un bar de Buenos Aires. Una cançó de format força tradicional... i en llengua pròpia! I cap al final, un altre moment original: un solo d'ampolles de vi... sí, i afinades cadascuna segons el contingut.

Aquests tres minuts de Kraljevi Ulice i 75Cent ("els reis del carrer") em van fer pensar en com desaprofiten aquesta plataforma teòricament musical els molts altres països que tenen la sort de poder ser-hi presents i que es neguen a mostrar a Europa res de la seva cultura arribant a amagar, fins i tot, la llengua. En canvi, considero que Croàcia es mereix els meus dotze punts!

Us recomano, però, el videoclip de la cançó que van cantar a Eurovisió: Romanca. No us perdeu en "Compay croat" fent de DJ cap al final del vídeo!

El veritable autor del "Txiki-txiki"

Estem immersos en una de les jornades més curioses que mai s'han viscut. El moviment friki espanyol tindrà aquesta nit els seus tres minuts de glòria en la final d'Eurovisió a Belgrad (Sèrbia).

Aconseguirà en Rodolfo Chikilicuatre el seu objectiu d'igualar la primera posició de que en el seu dia van aconseguir artistes com Remedios Amaya (1983) o Lydia (1999) (encara deu maldir qui va gosar obligar-la a vestir-se d'Agatha Ruiz de la Prada)? Evidentment, em refereixo a la primera posició... per la cua! Aquest és el veritable objectiu!

Sí, podem!

Però el document que ha obert la caixa dels trons és el que qüestiona l'autenticitat de l'autoria del Chiki-chiki. Tal i com el La-la-la de Massiel va ser composat originàriament en català per Joan Manuel Serrat (ho podeu comprovar aquí), sembla ser que el Chiki-chiki realment s'escriu Estaca-txiki i va ser composat pel un dels cantants més elogiats a aquest bloc: Lluís Llach.

Un altre gran resultat del periodisme d'investigació del programa Polònia de TV3.

Seguirem somniant...

Imatges que porten bons records...

... moments per seguir somniant.

Hi ha un home que ha marxat de casa
Que no ha acceptat la rendició
Un home en braços del seu àngel
Hi ha algú que ja ha vençut la por.
(...)
Seguirem somiant
Escoltarem la llum
Mentre el món és mou sense els teus ulls.

Campanades a morts

Què deu passar per la ment d'algú que es creu amb el poder de treure la vida a algú altre? El segrest, maltracte i assassinat de la pròpia família. No fer res davant la mort dels propis conciutadans sota la runa d'un terratrèmol o per la manca d'aliments deguda a un tifó. Imposar la guerra i la mort en nom de la llibertat i de la lluita contra el terrorisme. Matar en nom de l'amor.

Són contextos diferents al de la cançó de'n Lluís Llach, però aquestes paraules haurien de perseguir la consciència d'aquell qui mata:

Assassins de raons, de vides,
que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies
i que en la mort us persegueixin les nostres memòries.

Aquestes paraules haurien de ser, dia rere dia, la condemna eterna pel luxe de creure's amb el poder de decidir sobre la vida dels altres: assassins!

Campanades a morts
Lluís Llach (1977)

I

Campanades a morts
fan un crit per la guerra
dels tres fills que han perdut
les tres campanes negres.

I el poble es recull
quan el lament s'acosta,
ja són tres penes més
que hem de dur a la memòria.

Campanades a morts
per les tres boques closes,
ai d'aquell trobador
que oblidés les tres notes!

Qui ha tallat tot l'alè
d'aquests cossos tan joves,
sense cap més tresor
que la raó dels que ploren?

Assassins de raons, de vides,
que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies
i que en la mort us persegueixin les nostres memòries.

Campanades a morts
fan un crit per la guerra
dels tres fills que han perdut
les tres campanes negres.

II

Obriu-me el ventre
pel seu repòs,
dels meus jardins
porteu les millors flors.

Per aquests homes
caveu-me fons,
i en el meu cos
hi graveu el seu nom.

Que cap oratge
desvetllí el son
d'aquells que han mort
sense tenir el cap cot.

III

Disset anys només
i tu tan vell;
gelós de la llum dels seus ulls,
has volgut tancar ses parpelles,
però no podràs, que tots guardem aquesta llum
i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres.

Disset anys només
i tu tan vell;
envejós de tan jove bellesa,
has volgut esquinçar els seus membres,
però no podràs, que del seu cos tenim record
i cada nit aprendrem a estimar-lo.

Disset anys només
i tu tan vell;
impotent per l'amor que ell tenia,
li has donat la mort per companya,
però no podràs, que per allò que ell va estimar,
el nostres cos sempre estarà en primavera.

Disset anys només
i tu tan vell;
envejós de tan jove bellesa,
has volgut esquinçar els seus membres,
però no podràs, que tots guardem aquesta llum
i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres.

IV

La misèria esdevingué poeta
i escrigué en els camps
en forma de trinxeres,
i els homes anaren cap a elles.
Cadascú fou un mot
del victoriós poema.

Concert per piano núm.1 de Txaikovski... a sac!

Sempre he trobat molt interessant la varietat de criteris a l'hora de transcriure un nom propi a una llengua amb alfabet diferent. I és que a quan he volgut posar títol a l'entrada d'avui he dubtat de com escriure el nom del famós músic rus Пётр Ильич Чайкóвский en el nostre alfabet. Serà Tchaikovsky? Potser queda més nostrat escriure Xaikòvski? Hi ha algun filòleg a la sala? Al final he optat en fer cas a la nostra (no sempre) amiga Vikipèdia i fer servir la transcripció Piotr Ilitx Txaikovski. I punt!

Tot i no ser habitual en mi, avui m´he fixat més en els concerts per piano i orquestra que en els de violí. Però és que fins fa poc no tenía notícia de que els famosos còmics britànics Monty Python sabessin tocar tant... a sac! Espero que gaudiu d'aquesta difícil interpretació del conegut fragment inicial del Concert per a piano núm. 1 de Txaikovski.

Després de veure el vídeo em permeto fer tres petites reflexions:

1. Primera: què grans que són els Monty Python!
2. Segona: si ets pianista, t'envio una abraçada. Jo també t'estimo!
3. Tercera: no us perdeu, ara sí, la interpretació d'aquest famosíssim concert per part de la prestigiosa pianista argentina Martha Argerich l'any 2001 al Japó: clic aquí. Probablement és millor que la dels Monty Python, però de ben segur que mai no gosarà tocar aquesta obra sortint d'un sac. That's why I love Python!

Violí a tota corda!

Chuan Yun Li: aquest és el nom d'un dels violinistes més curiosos i sorprenents dels que he trobat al YouTube.

Tot i que no es pot comparar a la majoria de musics que he anat recomenant a aquest bloc, és cert que desitjaria tocar la meitat de bé de com toca aquest violinista xinès. Feu sinò un cop d'ull a la seva interpretació de la Fantasia de Carmen de Pablo Sarasate.

Però el que el fa més especial són els seus bisos, que podriem situar en un terme mig entre el virtuosisme i el freakisme. Si mai no heu vist un violí tocat a quatre cordes alhora, ara teniu una bona oportunitat.

Encara no en teniu prou? Si t'agraden els instruments de corda, els freaks, o simplement enyores els videojocs de la teva infantesa, no et perdis la interpretació de Super Mario.

Ja torno a estar connectat amb el món!

Doncs sí, per fi Telefònica s'ha dignat a enviar el nou router que feia setmanes que esperavem. Així doncs, torno a estar connectat amb el món, amb tres propòsits:

• 1r propòsit: Reactivar aquest bloc.
• 2n propòsit: No perdre l'estona addicional de son que he guanyat aquestes darreres nits gràcies a la pèrdua de la connexió a internet.
• 3r propòsit: Navegar i somniar...

Moltes gràcies als que heu seguit entrant cosetes, frikades o anades d'olla noves. Això segueix!

"Esos locos que corren"

Darrerament estic sofrint un boicot de Telefònica a la connexió d'internet de casa, i això fa que no pugui actualitzar tranquilament el bloc. Però no vull perdre la oportunitat de recomenar-vos un text molt interessant que ens ha fet arribar en Jordi, un boig que corre.

Tot i que la meva relació amb l'esport és bastant deficient, trobo que m'ha agradat força aquest relat.

Esos locos que corren
Marciano Durán, escritor uruguayo

Yo los conozco.
Los he visto muchas veces.
Son raros.
Algunos salen temprano a la mañana y se empeñan en ganarle al sol.
Otros se insolan al mediodía, se cansan a la tarde o intentan que no los atropelle un camión por la noche.
Están locos.
En verano corren, trotan, transpiran, se deshidratan y finalmente se cansan... sólo para disfrutar del descanso.
En invierno se tapan, se abrigan, se quejan, se enfrían, se resfrían y dejan que la lluvia les moje la cara.
Yo los he visto.
Pasan rápido por la rambla, despacio entre los árboles, serpentean caminos de tierra, trepan cuestas empedradas, trotan en la banquina de una carretera perdida, esquivan olas en la playa, cruzan puentes de madera, pisan hojas secas, suben cerros, saltan charcos, atraviesan parques, se molestan con los autos que no frenan, disparan de un perro y corren, corren y corren.
Escuchan música que acompaña el ritmo de sus piernas, escuchan a los horneros y a las gaviotas, escuchan sus latidos y su propia respiración, miran hacia delante, miran sus pies, huelen el viento que pasó por los eucaliptos, la brisa que salió de los naranjos, respiran el aire que llega de los pinos y entreparan cuando pasan frente a los jazmines.
Yo los he visto.
No están bien de la cabeza.
Usan championes con aire y zapatillas de marca, corren descalzos o gastan calzados.
Traspiran camisetas, calzan gorras y miden una y otra vez su propio tiempo. Están tratando de ganarle a alguien.
Trotan con el cuerpo flojo, pasan a la del perro blanco, pican después de la columna, buscan una canilla para refrescarse... y siguen.
Se inscriben en todas las carreras... pero no ganan ninguna.
Empiezan a correrla en la noche anterior, sueñan que trotan y a la mañana se levantan como niños en Día de Reyes.
Han preparado la ropa que descansa sobre una silla, como lo hacían en su infancia en víspera de vacaciones.
El día antes de la carrera comen pastas y no toman alcohol, pero se premian con descaro y con asado apenas termina la competencia.
Nunca pude calcularles la edad pero seguramente tienen entre 15 y 85 años. Son hombres y mujeres.
No están bien.
Se anotan en carreras de ocho o diez kilómetros y antes de empezar saben que no podrán ganar aunque falten todos los demás.
Estrenan ansiedad en cada salida y unos minutos antes de la largada necesitan ir al baño.
Ajustan su cronómetro y tratan de ubicar a los cuatro o cinco a los que hay que ganarles.
Son sus referencias de carrera: "Cinco que corren parecido a mí". Ganarle a uno solo de ellos será suficiente para dormir a la noche con una sonrisa.
Disfrutan cuando pasan a otro corredor... pero lo alientan, le dicen que falta poco y le piden que no afloje.
Preguntan por el puesto de hidratación y se enojan porque no aparece.
Están locos, ellos saben que en sus casas tienen el agua que quieran, sin esperar que se la entregue un niño que levanta un vaso cuando pasan.
Se quejan del sol que los mata o de la lluvia que no los deja ver.
Están mal, ellos saben que allí cerca está la sombra de un sauce o el resguardo de un alero.
No las preparan... pero tienen todas las excusas para el momento en que llegan a la meta.
No las preparan...son parte de ellos.
El viento en contra, no corría una gota de aire, el calzado nuevo, el circuito mal medido, los que largan caminando adelante y no te dejan pasar, el cumpleaños que fuimos anoche, la llaga en el pie derecho de la costura de la media nueva, la rodilla que me volvió a traicionar, arranqué demasiado rápido, no dieron agua, al llegar iba a picar pero no quise.
Disfrutan al largar, disfrutan al correr y cuando llegan disfrutan de levantar los brazos porque dicen que lo han conseguido.
¡Qué ganaron una vez más! No se dieron cuenta de que apenas si perdieron con un centenar o un millar de personas... pero insisten con que volvieron a ganar. Son raros. Se inventan una meta en cada carrera.
Se ganan a sí mismos, a los que insisten en mirarlos desde la vereda, a los que los miran por televisión y a los que ni siquiera saben que hay locos que corren.
Les tiemblan las manos cuando se pinchan la ropa al colocarse el número, simplemente por que no están bien. Los he visto pasar.
Les duelen las piernas, se acalambran, les cuesta respirar, tienen puntadas en el costado... pero siguen.
A medida que avanzan en la carrera los músculos sufren más y más, la cara se les desfigura, la transpiración corre por sus caras, las puntadas empiezan a repetirse y dos kilómetros antes de la llegada comienzan a preguntarse que están haciendo allí.
¿Por qué no ser uno de los cuerdos que aplauden desde la vereda?
Están locos.
Yo los conozco bien.
Cuando llegan se abrazan de su mujer o de su esposo que disimulan a puro amor la transpiración en su cara y en su cuerpo.
Los esperan sus hijos y hasta algún nieto o algún abuelo les pega un grito solidario cuando atraviesan la meta.
Llevan un cartel en la frente que apaga y prende que dice "Llegué -Tarea Cumplida".
Apenas llegan toman agua y se mojan la cabeza, se tiran en el pasto a reponerse pero se paran enseguida porque lo saludan los que llegaron antes.
Se vuelven a tirar y otra vez se paran porque van a saludar a los que llegan después que ellos. Intentan tirar una pared con las dos manos, suben su pierna desde el tobillo, abrazan a otro loco que llega más transpirado que ellos.
Los he visto muchas veces.
Están mal de la cabeza.
Miran con cariño y sin lástima al que llega diez minutos después, respetan al último y al penúltimo porque dicen que son respetados por el primero y por el segundo.
Disfrutan de los aplausos aunque vengan cerrando la marcha ganándole solamente a la ambulancia o al tipo de la moto.
Se agrupan por equipos y viajan 200 kilómetros para correr 10. Compran todas las fotos que les sacan y no advierten que son iguales a las de la carrera anterior.
Cuelgan sus medallas en lugares de la casa en que la visita pueda verlas y tengan que preguntar.
Están mal. -Esta es del mes pasado- dicen tratando de usar su tono más humilde. -Esta es la primera que gané- dicen omitiendo informar que esa se la entregaban a todos, incluyendo al que llegaba último y al inspector de tránsito.
Dos días después de la carrera ya están tempranito saltando charcos, subiendo cordones, braceando rítmicamente, saludando ciclistas, golpeando las palmas de las manos de los colegas que se cruzan.
Dicen que pocas personas por estos tiempos son capaces de estar solos -consigo mismo- una hora por día.
Dicen que los pescadores, los nadadores y algunos más.
Dicen que la gente no se banca tanto silencio.
Dicen que ellos lo disfrutan.
Dicen que proyectan y hacen balances, que se arrepienten y se congratulan, se cuestionan, preparan sus días mientras corren y conversan sin miedos con ellos mismos.
Dicen que el resto busca excusas para estar siempre acompañado.
Están mal de la cabeza.
Yo los he visto.
Algunos solo caminan... pero un día... cuando nadie los mira, se animan y trotan un poquito.
En unos meses empezarán a transformarse y quedarán tan locos como ellos.
Estiran, se miran, giran, respiran, suspiran y se tiran.
Pican, frenan y vuelven a picar.
Me parece que quieren ganarle a la muerte.
Ellos dicen que quieren ganarle a la vida.
Están completamente locos.

Alguna cosa millor que riure? ... i 100!!!

Aquí teniu en Godoy explicant cosetes d'animals...

Teníamos un perro. Un perro listo, inteligente. Un perro al que tu le decías: "¡Qué! ¿Vienes o no vienes?". ¡Y el perro venía, o no venía!

Alguns acudits són massa fàcils. Però també n'hi han de més treballats, surrealistes o, senzillament, intel·ligents. Ara bé, crec que hi ha una cosa millor que riure amb una comèdia o un monòleg d'humor: veure com algú més riu i somriu amb tu.

Per cert, ja he arribat a les 100 entrades a aquest bloc Canvi de posició. Un recull de cosetes, músiques, sentiments o simplement anades d'olla que he volgut compartir amb tots els que per aquest racó d'internet us heu anat passant. Moltes gràcies!

Katie Melua - Thank you, stars (Piece by Piece)

Gràcies!

A la llera del riu Elba

Encara sovint recordo les tardes i nit que ja fa tres anyets vaig poder gaudir amb bona companyia a la llera del riu Elba, a Dresden. Estones per xerrar, pero beure una Radeberger, per fer barbacoes o, senzillament, per vaguejar en temps d'Erasmus.

I és que la gran superfície d'herba i el magnífic paissatge conviden a passar-hi les estones de Sol i les nits temperades de la primavera i l'estiu. Ja vaig comentar el passat 27/01/08 unes fotos molt maques que em van portar uns grans records. Fotos de l'indret que per a molts alemanys (i per molts no-alemanys com jo) és potser la "postal" més bonica del seu país.

Per això tinc la següent foto com a fons d'escriptori al portàtil amb el que us estic escrivint:

Foto pròpia - Dresden, juliol 2005.

I a què ve aquest rotllo tant repetitiu per part meva? Doncs m'ha tornat a venir de gust tornar a recordar bons moments després de trobar un vídeo al YouTube, en el que els nens del Kreutzchor de Dresden (un dels cors de veus blanques més importants d'Europa) canten in situ les bondats d'aquest racó de món. Un homenatge merescut.

Dresdner Kreuzchor - "Im schönsten Wiesengrunde", Elbwiesen 2006

Im schönsten Wiesengrunde
Ist meiner Heimat Haus,
Da zog ich manche Stunde
Ins Tal hinaus.
Dich mein stilles Tal
Grüß ich tausendmal!
Da zog ich manche Stunde
Ins Tal hinaus.

Concert triple de Beethoven: una bona entrada als 27

Em ve de gust un petit caprici musical. I, veient que la data d'avui coincideix amb la data que apareix a la meva presentació de la part dreta d'aquest bloc, me l'autoregalaré! Algun dia hauriem de parlar dels autoregals: què bé que senten! I és que sempre t'agraden!

En més d'una ocasió ja he escrit sobre el violinista Itzahk Perlman i el violoncelista Yo-Yo Ma. Podeu veure els escrits del dia 22/01/08 (A classe amb l'Itzhak Pelman), del 28/01/08 (Astor Piazzola al cello de Yo-Yo Ma) i del 30/01/08 (Yo-Yo Ma amb el quartet de "Sesame Street"). En aquesta ocasió, acompanyats pel pianista i director Daniel Baremboim, us recomano la interpretació del primer temps (allegro) del Concert Triple per violí, violoncel i piano de L.v.Beethoven. De fet, crec recordar haver-ne fet ja algun comentari, però mai havia penjat cap vídeo (cada cop hi han més vídeos capats a YouTube).

Podriem dir que aquest és un concert poc simfònic, on els protagonistes dialoguen entre si en una lluita gairebé constant. Una obra molt agradable de sentir, amb uns intèrprets de luxe.

L.v.Beethoven - Triple Concerto - 1.Allegro
I.Perlman, Yo-Yo Ma, D.Baremboim.

Sí, la introducció de l'orquestra és llarga, però no us deixeu emportar tant ràpidament per la impaciència. Si t'agrada la música, no t'empenediràs d'aquests màgics "minuts d'espera".

Edito 12/04/08: Si voleu veure la continuació del concert, cliqueu els següents enllaços:

• 2n temps - Adagio
• 3r temps - Rondo alla polacca: fragments 1/3, 2/3 i 3/3.

(Ode) an die Arbeit: una oda al treball

Sí, ja s'acaben els dies de descans, de desconnexió. Ha estat aquest un altre cap de setmana ple de bons moments i de noves sensacions. Uns dies de bones companyies, de grans (potser masses) àpats, i condimentat amb uns tocs de passió. És avui un d'aquells diumenges en que és difícil aguantar el somriure quan penses en els darrers dies de festa.

Però demà és dilluns, i també n'hem d'estar contents. Tal com canten els Wir sind Helden a la seva cançó (Ode) an die Arbeit (disc Soundso, 2007): "sense feina la vida estaria buida, per això canto cansat la meva petita oda al treball". Sigui dit.

Sag mal - Du hast doch grade nichts zu tun
Erklär mir Arbeit -
Arbeit? Ja.
Arbeit mein Freund
- Das wird Arbeit

Na los

Na gut:
Also was das Schaf da mit dem Gras macht:
Keine Arbeit - Ach?
Was man später mit dem Schaf macht
Das ist Arbeit - Aha
Generell alles was Spaßl; macht:
Keine Arbeit - Och
Generell was man im Gras macht
Keine Arbeit - Ach so

Wir singen:
Ohne Arbeit wär das Leben öde
Also sing ich müde meine kleine Ode
An die Arbeit

La lletra segueix aquí.

Aquest estiu... aigua del Volga!

Font: Ferreres - El Periódico de Catalunya (04/04/2008)

Ja el tenim aquí... Ibiza 2008

No és un cotxe més. És un model molt important, pel que representa i perquè sense ell, la primera empresa industrial de Catalunya, així com tota l'activitat productiva que genera al seu voltant, no serien el que són.

Ja el tenim de nou entre nosaltres. Renovat, més agressiu i amb previsió d'èxit. Llarga vida al Nou Seat Ibiza!

Alguns pensareu que faig propaganda. Però... a qui no li agrada parlar dels projectes en què ha participat quan surten a la llum?

Zoran Mušič i la música de Bach

Una tarda de sensacions.

La sensació de descobrir una part de la personalitat d'un pintor eslové a través dels seus dibuixos i pintures, documents de primera mà de la ment i el sentiment d'una persona que ha conviscut amb la mort de ben a prop. Zoran Mušič un exemple més dels milers de persones humanes que, tot i haver sobreviscut a la barbàrie nazi, mai no han pogut treure's de sobre els records d'uns mesos de les seves vides a l'infern dels camps d'extermini. Aquest article d'Anton Castro resumeix en poques línies els moments clau de la vida d'aquest pintor que desconeixia fins ahir.

La música és i serà sempre per mi una de les més grans sensacions. I si vé de la mà de Bach, l'èxit és assegurat. Emulant l'expressió d'un conegut anunci de televisió: "Compartir una ària de La Passió segons Sant Mateu de J.S.Bach davant d'una xocolata calenta no té preu".

Sé que cap d'aquests bons moments han estat la sensació més important de la tarda d'ahir. Però el que sí que tinc clar és que aquest ha estat un dia important. Tres horetes per compartir i per recordar. I les que queden per endavant.

Zoran Mušič - Cavallini, 1953

J.S.Bach - La Passió segons Sant Mateu: Ària "Erbarme dich"

Erbarme dich, mein Gott,
Um meiner Zähren willen.
Schaue hier,
Herz und Auge weinen vor dir bitterlich.
Erbarme dich!

Les bromes massives d'"Improv Everywhere"

Tot just aquesta tarda he arribat de la breu ruta per terres irlandeses i una de les poques coses que he fet ha estat sortir a prendre un cafè. He aprofitat per fullejar El Periódico i, a part dels titulars del dia i de les seves habituals notícies groguenques, hi he trobat un petit reportage que m'ha encuriosit: les bromes d'Improve Everywhere.

Tots hem vist a la televisió programes de càmera oculta, però de ben segur que mai amb bromes tan sofisticades i amb tants actors en escena com les d'aquesta gent. Us recomano que feu un cop d'ull a aquest curiós article (clic aquí) i que veieu el següent resum de la que probablement sigui la broma més celebrada d'aquest grup. La sensació de veure com s'atura el temps a una gran estació de trens ha de ser difícil de descriure. A Catalunya també passa això... però els actors són trens (l'acudit era fàcil, ho sé!).

Encara en voleu més? Feu una ullada a la seva llista de missions portades a terme fins a data d'avui.

Demà em sona el espertador a les sis. Espero que poguem reprendre la vostra vida quotidiana amb la màxima energia possible... entre tots ho aconseguirem!

Passatgers amb destinació Irlanda... embarquin!

Ja falten poquetes hores! I jo encara he de fer la maleta... així que faré un darrer i ràpid cop d'ull a aquest bloc per desitjar-vos un bon cap de setmana llarg (hi ha qui en diu vacances de Setmana Santa) i que, sobretot, pogueu desconnectar de les preocupcions del dia a dia.

Música: Bothy Bandy - "Garráin Ghlasa na héireann"
(Green Groves Of Ireland)

Torno d'aquí quatre dies mal comptats, després de creuar l'illa de sud a nord. Parteixo de la convicció que serà un viatge fugaç, massa curt. Però estic convençut també de que més endavant ja hi haurà oportunitat de gaudir d'aquest país a amb el temps que, de ben segur, es mereix.

Enviaré un senyal als meus contactes irlandesos perquè vagin preparant la Guiness que farà les funcions de la cinta que s'acostuma a tallar a les innauguracions. Salut!

Erasoul... by Eloi & Co.

Actualització de luxe! Avui és un d'aquells dies en què les entrades del bloc m'arriben fetes... aquesta vegada de la mà de l'Eloi que, mitjançant la resposta a un mail, ens proposa el següent vídeo musical.

Com que encara no he vist ni escoltat res més que aquesta gravació, robaré la presentació que fa al seu bloc el bateria d'aquest grup anomenat Erasoul:

Expressar-nos, riure, divertir-nos, compartir... fer música en definitiva és el que volem aquest trio que em creat recentment, encara que ja portem un llarg bagatge junts, tocant i fent cervecetes al bar de la cantonada. Aquí teniu una petita demo d’un medley que vam gravar i que espero que us agradi. Això és el més light que tenim, estem arranjant tot tipus de temes de Ray Charles, Stevie Wonder, Nirvana, etc…tenim moltes sorpresetes que oferir-vos. Esperem fer-ho ben aviat!

Anirem penjant els temes al nostre myspace: http://www.myspace.com/erasoultrio

Components d'Erasoul Trio:
J.A. Hernández: Veu i Guitarra elèctrica
J.J. Caro: Teclats
Eloi López-Oltra: Bateria

Doncs fins aquí una altra actualització gentilesa de la sempre admirada funció copy+paste. Espero que aquesta gent segueixi passant-s'ho bé fent música i a veure si algun dia em deixo caure per algun bolo. De moment, l'únic contacte que he tingut amb aquest trio (no malpenseu) és corroborant el comentari de les cervesetes dels bars (ara sí que podeu malpensar). Quan farem la propera?

Jo (tampoc) estic boig

Juanjo Sáez - Cosas de artistas
Font: El Periódico de Catalunya - 16/3/2008 (enllaç aquí)

P.D.: "Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica" by Salvador Dalí... clic aquí.

Facebook... ¡a lo loco!

Ja estic fitxat! Després d'alguns intents per part de tres o quatre amics perquè m'introduís a la seva secta, puc confessar que ja hi he caigut de quatre potes... m'he registrat al Facebook.

Encara no sé que em reportarà aquesta xarxa de contactes, però el que sí que de moment puc assegurar és que la velocitat amb la que et trobes gent que fa anys que no veus és realment sorprenent. Tot just fa un dia que hi sóc i ja m'he trobat amb una vintena de coneguts... i això va pujant i ja tinc alguns missatges pendents de resposta.

Evidentment, sou lliures d'agregar-me. Tant sols heu de buscar el meu nom al buscador, o bé fer clic aquí.

Encara és d'hora per valorar la seva utilitat, però començo a passar-m'ho bé quan llegeixo comentaris com aquest:

Qué pasa nen! Vaya tela, eres mi vecino y te tengo que ver por aquí... Un abrazo!

Qui ho havia de dir que la Web 2.0 ens portaria cap a situacions surrealistes com aquesta...

Ups! He dit surrealista? Vaja, això em torna a portar bons records d'El milagro de P.Tinto. I és que no hi ha cap mena de dubte... ¡a lo loco se vive mejor!

Cap de setmana surrealista... "paseando con papá"

Aquest ha estat un cap de setmana força complet. A més de la representació de La Passió i de les eleccions generals, han tigut lloc els aniversaris de la Núria i el Dani, així com la celebració dels 72... ai no, dels 27 anys del Raimon, l'"abuelo" que accedeix a que pugui aconseguir els meus capricis sempre que hem voltat per Europa (tot i que a aquesta edat ja "chochea"). No cal dir que a tots ells els desitjo el millor.

Abans, però, una bona colla vam seguir la crida de la Laia per fer una excursioneta. A més de la monumental calçotada a El Pont d'Armentera, que tenint en compte la complicada digestió posterior podriem valorar com a "realista", vam poder portar a terme també un parell de visites que només podrien ser definides com a "surrealistes" o bé, com a mínim, curioses. En properes actualitzacions en faré algun comentari. Ara per ara, en donaré només una pista per cadascun dels llocs visitats: "Sakya Tashi Ling" i "¡puños fuera!".

Això sí, mentre duri l'espera, podeu gaudir d'algunes imatges de la pel·lícula El milagro de P.Tinto que és, segons la meva humil opinió, l'obra mestra de l'humor surrealista espanyol. Si encara no l'heu vist i voleu riure de valent sense caure en l'acudit fàcil, us la recomano. En particular, la seva banda sonora és realment divertida, versionant cançons que ronden el mig segle de vida d'una forma completament addient amb el desenvolupament de la història de la família P.Tinto. La cançó del següent vídeo és "Paseando con papá" i la vam poder escoltar al cotxe volvito de l'Aïda: música surrealista per una excursió surrealista. Tralarí, tralarí!

Ups... gairebé me n'oblidava de molts altres moments surrealistes del cap de setmana: l'ambient de Champions League al carrer Gènova de Madrid, el resultat del PSC a Catalunya (encara algú es frega els ulls), i també ell, el més gran...

el gran triomfador!

Bei mir bist du schön

Podria dir-te "bella", o fins i tot dir-te meravellosa. Cada llengua només ajuda a dir-te com n'ets de gran. He intentat dir-te que per mi ets bonica, així que fes-me un petó i prova d'entendre'm.

Sota el títol original en Jiddisch בייַ מיר ביסט דו שיין, però més coneguda en versió anglesa però sota el títol alemany Bei mir bist du schön, moltíssims artistes d'arreu del món han versionat aquesta cançó que vaig poder descobrir recentment interpretada per Robin McKelle. De la versió original de Scholom Secunda (veure història de la cançó aquí) a la d'aquesta artista de Boston ha plogut molt, però la setantena d'hiverns que ens separen d'aquells tristos i, alhora, trascendentals anys trenta i quaranta no evita que les músiques d'aquells temps deixin de ser versionades pels nous intèrprets del segle XXI.

I could say "Bella, bella", even say "Wunderbar".
Each language only helps me tell you how grand you are.
I've tried to explain "Bei Mir Bist Du Schön".
So kiss me and say you understand.

P.D.: Si has trobat a faltar la versió de les Andrew Sisters, fes clic aquí. Si més aviat prefereixes la versió francesa de Leo Marjane és aquí on has d'entrar. O bé potser vols donar una altra volta a la cançó i escoltar-la com s'escoltava als seus inicis: des del gramòfon!

Reconstrucció del rostre de Bach

Curiosa notícia la que acabo de trobar voltant per la xarxa abans d'anar a dormir: l'antropòlega escocesa Caroline Wilkinson ha reconstruït el rostre del compositor alemany Johann Sebastian Bach mitjançant diverses tècniques forenses i digitals. El treball ha estat realitzat a petició de la Casa Museu de Bach a Eisenach (Alemanya), conjugant les dades obtingudes de retrats, medicions del crani i de la màscara mortuoria del mestre de Leipzig.

Sembla ser que, a més, la Casa Museu té previst inaugurar el proper 21 de març l'exposició "Bach en el mirall de la medicina", on s'exposarà, entre d'altres, un bust de cera amb el rostre reconstruït del que per a molts és el músic més influent de la història.

Ara bé, intentem comprovar la semblança de la reconstrucció facial que encapçala aquesta entrada del bloc amb el retrat més famós d'aquest gran geni?

Doncs sí, probablement sí que s'hi assembli una mica. Molt em temo que aquest retrat ha tingut molt a veure en els resultats finals...

Sigui com sigui, sempre ens quedarà la música...

Podeu llegir la notícia fent clic aquí.

Anne-Sophie Mutter: entrevista al suplement Babelia

És valorada internacionalment com una de les més grans. Fins i tot el suplement cultural Babelia del diari El País gosa afirmar que es tracta de la millor violinista del món. No em veig amb cor de corroborar aquesta valoració, però el que sí que és cert és que pel que fa a qualitat de so i a expressió musical ben pocs violinistes famosos es troben al mateix nivell que Anne-Sophie Mutter.

Dissabte passat, l'esmentat suplement d'arts i cultura del diari més venut a Espanya va publicar una entrevista a aquesta magnífica violinista alemanya. Podeu llegir-la fent...

clic aquí
(l'article s'obrirà en una finestra nova)

Evidentment segur que cap de vosaltres dubta a aquestes alçades que, després de llegir l'entrevista, un viciat del YouTube com jo no ha dubtat ni un moment en buscar el que aquesta inmensa plataforma de vídeos ens ofereix sobre Anne-Sophie Mutter. La meva elecció no és casual: l'obra que interpreta acompanyada de piano ja la vaig tocar amb l'Anna fa un parell d'anys a l'Auditori de l'Escola Municipal de Música de Martorell. Es tracta d'un fragment de la Sonata núm.5 per violí i piano, op.24, Frühlingssonate (Sonata Primavera) de Ludwig van Beethoven. Crec que serà bona idea no remarcar les diferències entre la interpretació del vídeo i la d'un servidor...

No hay pasado ni futuro, hay una fuerza del presente en la música que es un espejo del tiempo en que se hace.

I el termòmetre puja i puja... fins els 36 graus!

Sí, ja es veu a venir. No plou i els dies són cada cop més llargs i més assoleiats. Tot això ens afecta en el nostre estat d'ànim i mirem el dia amb uns altres ulls. Però no dubteu ni un segon que la primavera serà un altre cop ben curteta i, ben aviat, els nostres termòmetres pujaran... fins els 36 graus!

Ja, das ist vorzusehen! Es regnet nie und die Tagen werden immer noch länger und sonniger. Damit sehen wir den Tag mit besseren Augen. Aber der Frühling wird sicherlich sehr kurz sein, und bald wird die Temperatur steigern... bis zur 36 Grad!

2raumwohnung - 36 Grad

Guck mal was die Jungs da hinten tun
und sag ihnen das will ich auch
denn immer wieder wenn die Jungs das tun
dann weiß ich was ich brauch

ich geb dir ein Geschenk
mach es bitte auf
bestell mir ein Getränk
ich komm mal zu euch rauf
oder kommt ihr zu mir runter
ich will eure Zimmer sehen
wir liegen vor der Minibar
komm laß uns baden gehen

36 Grad
und es wird noch heißer
mach den Beat nie wieder leiser
36 Grad
kein Ventilator
das Leben kommt mir gar nicht hart vor
36 Grad

guck mal was die wieder da hinten tun
ich weiß nicht was das soll
aber ich finds gut
alle Jungs singen und tanzen hier
kommt Girls da sind wir
Schuhe aus
Bikini an
wir gehen raus
es fängt zu regnen an
wir tanzen und können schon
die Sonne wieder sehen
und dann der Regenbogen
wow-ist das schön

hier Jungs da girls
weiter weiter weiter
gebt alles und mehr als ihr könnt
keiner weiß was gleich passiert
doch jeder weiß hier das ist die Luft die brennt

Propera estació... fantasma!

En una època plena de debats menys o més interessats i/o interessants respecte al futur de les insfrastructures ferroviàries i, en particular, les que travessen la ciutat de Barcelona pel subsòl, trobo que és interessant conèixer una mica la història de les diferents línies de metro i de tren que recorren sota els carrers de la capital catalana.

Obres del Gran Metropolità sota la Via Laietana (actual L4)

És per això que us convido a visitar un enllaç on es pot conèixer una mica d'història de línies i, el que és encara més interessant, descobrir quines són les estacions fantasma de Barcelona.

Algú coneix les parades de metro de Ferran, Correus o Gaudí? Algun cop heu pujat al comboi a les estacions de Travessera, Banc o La Bordeta o Santa Eulàlia? Sabieu que fa algunes dècades l'estació de Plaça Espanya no era on es troba ara? Són totes aquestes antigues estacions de les línies de Gran Metropolità (part de les actuals L3 i L4, d'ample internacional), del Ferrocarril Metropolità Transversal (actual L1, d'ample ibèric) i del Ferrocarril de Sarrià. Algunes d'elles van ser clausurades, d'altres mai s'han arribat a fer servir.

Per llegir l'article sencer feu CLIC AQUÍ (s'obrirà en una finestra nova). És realment interessant.

Els ramals del Gran Metropolità al seu pas per Ciutat Vella.
Algunes estacions han caigut en l'oblit col·lectiu.

P.D.: Fixeu-vos en les fotos de l'estació de Correus: qui havia de dir a l'empresa anunciant que els seus anuncis durarien tants i tants anys a les parets del metro?

Pauet Live: korg electribe mx1

Us ve de gust una petita dosi de música electrònica?

M'agrada més el seu sobrenom alemany: Kein Signal. Però en aquest cas, en Pauet ens ofereix via YouTube una composició electrònica amb el seu Korg Electribe MX1.

Pauet i Kein Signal són dos sobrenoms de'n Pablo, un dels meus amics més propers del meu Erasmus a Dresden. Quan penso en ell recordo el desordre a la seva cuina, la nit boja en que li van robar una bicicleta comprada feia unes hores, els sopars i les festes, les llargues converses, el lesió al peu a Hamburg, les rallades mentals veient com passava el temps i que el projecte no s'acabava mai... la llista de records és tan llarga! Ell és el creador de tres dels espais que tinc enllaçats en la columna dreta del bloc: Electronados, Trig Pauet i Pablu in Dresden. Evidentment és aquest darrer el que més m'agrada i el que més bons records em porta.

En Pablo és de Barcelona, però ja fa alguns mesos que està treballant a Londres d'on, de ben segur, tornarà carregat de noves idees i de grans experiències.

Queda pendent una trobada musical a Barcelona. Què passaria si el meu humil violí intentés introduir-se en l'univers electrònic del Kein Signal? Ell porta anys perseguint-me per inventar alguna cosa nova. Algun dia serà realitat.

El cel de Dresden des de casa de'n Pablo - La fotografia és una altra de les seves passions

Harder, better, faster, stronger...

Avui aquest bloc patirà un augment considerable dels seus indicadors de frikisme i d'anada d'olla. I és que el vídeo de YouTube amb el que començo la setmana no és per menys.

Us presento una coreografia del "Harder, better, faster, stronger", publicat a l'àlbum Discovery (2001) del dúo francès de música electrònica Daft Punk. El ball us permetrà seguir la lletra en tot moment, de forma que a més de lloar el nivell s'absurditat del vídeo, podreu repassar com es formen els comparatius en llengua anglesa.

Crec que el personal comença a estar greument avorrit, però... i com ens ho passem de bé? Si us plau, no m'ho tingueu en compte!

"Work It
Make It
Do It
Makes Us
Harder
Better
Faster
Stronger
More Than
Hour
Our
Never
Ever
After
Work is
Over, over.

Work It Harder Make It Better
Do It Faster, Makes Us stronger
More Than Ever Hour After
Our Work Is Never Over"

P.D.: Si tot i així encara no en teniu prou, us recomano a veure el vídeo de les Daft Hands fent clic aquí (el vídeo s'obrirà a una finestra nova). The hands are getting harder, better, faster and stronger too!

Cent anys del Palau de la Música Catalana

Avui es compleixen cent anys de l'inauguració del Palau de la Música Catalana.

Com és habitual, no és fins ara que els principals mitjans de comunicació del nostre país decideixen rescatar la sala de concerts més emblemàtica de Catalunya dels breus i amagats titulars de cultura per promocionar els actes d'un centenari amb propostes molt interessant (i amb d'altres que no tant). Els grans gurús de la comunicació hi van aquests dies a fer programes especials, enrecordant-se'n així per una estona del lloc que probablement ha estat el Centre Cultural (i sovint també polític i social) de la Catalunya dels darrer segle.

No penso fer cap biografia de Domènech i Montaner ni explicar la història de l'Orfeó Català. Tampoc penso comentar el que suposaren els Fets del Palau del 1960. L'aniversari del Palau em fa recordar moments molt macos, bons instants en que un jove estudiant de violí que té molt clar que no arribarà gaire lluny viu amb intensitat i il·lusió.

Hi va haver una època en que la necessitat de finançament del Palau de la Música afavoria els convenis amb administracions i empreses per realitzar-hi actes de tots tipus. Fruit d'un conveni entre l'Ajuntament de Martorell i el Palau vaig tenir l'oportunitat de tocar-hi en unes quantes ocasions. Recordo el primer cop, encara força petit, interpretant cançons populars (em ve a la memòria alguna polca) amb el Jordi i la Yolanda. No puc oblidar tampoc els concerts dobles de Vivaldi amb la Sara i el Carlos, la cançó rusa que vaig tocar l'Anna i la Gemma i, com no, la darrera vegada tocant Deux Interludes de Jacques Ibert amb la Gemma i la Mireia.

Malauradament el final de les obres d'ampliació del Palau va suposar l'encariment dels convenis i mai més s'han pogut tornar a fer Diumenges Musicals amb gent de Martorell. Potser algun dia la societat catalana s'acostarà encara més al Palau, i l'entitat recordarà els dies en que ajudava a complir els somnis de gent il·lusionada per la música, més enllà de les grans estrelles internacionals o dels artistes, catalans o no, que en cada moment cauen més simpàtics als mitjans de comunicació. Probablement és la millor manera de que els catalans sentim aquesta magnífica sala de concerts centenària com el nostre Palau.

La petita reina del món

Mapa de Ptolomeu (Κλαύδιος Πτολεμαίος; ca.85-ca.165)
(clic aquí per ampliar )

La petita Lilly s'ha convertit, amb només dos anys d'edat, en una de les moltes estrelles del YouTube. I és que, després de 2.332.426 de visites (05/02/08-22:59), s'ha convertit en la World Map Master. Asseguren que és capaç d'encertar l'ubicació d'una vuitantena de païssos sobre el mapa sense equivocar-se. De ben segur que ens treuria els colors a més d'un... (jo ja els tinc fora de naixement...).

I tu, estàs a punt per una lliçó de geografia política?

Es veu, però, que amb divuit mesos ja apuntava ben alt. Ho podeu comprovar a aquesta altra gravació: clic aquí (el vídeo s'obrirà a una finestra nova).

Apa! A què espereu? Tothom a estudiar!

Gotan Project (o l'evolució del tango)

Dilluns passat vaig voler començar la setmana amb el Libertango d'Astor Piazzola interpretat per Yo-Yo Ma. Avui, però, també vull dir bona nit amb un tango, aquest cop la versió del Milonga de amor de Gotan Project. Es tracta d'una evolució del tango cap a l'electrònica jazzística portada a terme per aquest grup composat pel DJ francès Philippe Cohen, el músic suís Christoph H. Müller i en bandeonista i guitarrista argentí Eduardo Makaroff.

La música no deixa d'evolucionar, de viure fussions dels seus diferents gèneres i de sorprendre'ns dia rere dia. A mi m'agrada. I a vosaltres?

Aquesta versió del Milonga de amor de Gotan Project va aparèixer també a la pel·lícula Bailemos ("Shall we dance?") a una escena interpretada per Jennifer López i Richard Gere. Si us pica la curiositat, podeu veure-la fent clic aquí (el vídeo s'obrirà a una finestra nova). Però el videoclip que us proposo avui, tot i que no sé si és l'original, trobo que és molt millor.

Què vol dir reenviar amistat?

No sóc d'aquelles persones que reenvien tot el que reben per correu electrònic. Ni bons desitjos xinesos ni moltes de les conyes, acudits i altres temàtiques que, dia sí i dia també, arriben a les bústies de mig món. Molt bo ha de ser com per que decideixi fer perdre temps a amics i coneguts.

Avui, però, la Montserrat ens ha fet arribar una presentació de PowerPoint que parlava sobre l'amistat, ambientada amb música i amb dibuixos de l'obra d'Antoine Saint-Exupéry coneguda mundialment i anomenada Petit Príncep. Tot just llegir qui era la remitent, he vist que podia estar segur de que no em trobaria amb qualsevol cosa. És un escrit ple de tòpics, però probablement un dels que més s'ajusten al meu concepte de l'amistat.

Les amistats estan fetes de trossets

Trossets del temps que vivim amb cada persona. El que importa no és la quantitat de temps que passem amb cada amic, sinó la seva qualitat. Cinc minuts poden tenir més importància que un dia sencer.

Algunes amistats estan fetes de riures i plors compartits; altres, d’hores d’escola; altres, de sortides, cine, diversions; i n’hi ha que neixen sense que sapiguem ben bé com ni per què... Avui dia,n’hi ha que estan fetes sols de correus electrònics, i no per això són menys importants. Diferents, però no menys importants.

Aprenem a estimar les persones sense poder-les judicar per la seva aparença, sense que les puguem etiquetar conscientment. Hi ha amistats profundes que han nascut així.

Saint-Exupéry diu: “El temps que vas perdre per la teva rosa és el que la fa tan important”. El temps que “perdem” amb cada amic fa que cada amic sigui tant important. Perquè el temps “perdut” amb amics és temps guanyat, aprofitat i viscut.

Són records per a cinc minuts després, per a dins d’un any o per a sempre. Un amic es torna important per a nosaltres -i nosaltres per a ell- quan en la seva absència som capaços de riure o plorar, de sentir nostàlgia, pena o alegria i, en aquell instant, sentir-lo ben a prop nostre.

L’important és saber aprofitar al màxim cada moment viscut i atresorar-lo en el bagul dels records, per poder estar amb els nostres amics, encara que estiguin lluny dels nostres ulls.

Guardo cada dia aquests trossets ben dins del meu cor. Són el meu tresor. Quan estic sol, en trec els amics que m’acompanyen...
Gràcies pel trosset que m’has regalat!

(Pots veure la presentació sencera fent clic aquí)

A aquesta definició d'amistat vull afegir als que, periòdicament o de forma puntual, heu entrat a aquest racó d'internet, on el personatge que us escriu vol compartir coses que li agraden o que, senzillament, troba curioses i interessants. Gràcies!

Yo-Yo Ma amb el quartet de "Sesame Street"

Si llegiu l'entrada del passat dilluns a aquest mateix bloc, comprovareu que ja vaig deixar anar la intenció de presentar l'escena de Sesame Street on el cellista Yo-Yo Ma interpreta el Quartet per dos Honkers, Dinger i violoncel de Beethoven... de Murray Beethoven, el famós Honker!

Doncs bé, les meves amenaces de vegades esdevenen realitats. Espero que gaudiu d'aquest fragment d'un programa infantil d'una època en que la televisió de la tarda era feta pels infants, i on sovint podien aprendre moltes coses interessants. Buff... rellegeixo el que escric i penso: m'estaré fent gran?

Si sou una mica frikis (com el que us escriu) i encara no en teniu prou, us recomano una altra aparició del mateix músic a un altre capítol de Sesame Street. Mireu-lo després de fer clic aquí (l'enllaç s'obrirà a una finestra nova). Gaudireu, o més ben dit patireu, la primera classe de violí d'Elmo. Però tingueu una mica de paciència: els que algun dia vam començar a tocar un instrument de corda sabem posar-nos en el seu lloc.

Ara bé, qui serà el proper artista convidat?

Astor Piazzola al cello de Yo-Yo Ma

Què us sembla començar la setmana amb un viatge musical cap al Río de la Plata? Com no, em refereixo a la dansa més representativa de ciutats com Buenos Aires, Montevideo o Rosario: el tango.

En aquest cas us recomano la interpretació del Libertango d'Astor Piazzola, bandoneonista i compositor argentí considerat un dels mestres del tango de la segona meitat del segle XX. El que fa la veu de solista amb el violoncel és el nord-americà d'origen xinès Yo-Yo Ma, conegut ja sigui com a intèrpret clàssic o modern, guanyador de premis Grammy en nombroses ocasions i valorat per establir vincles entre les arts d'Orient i Occident amb el seu projecte Ruta de la Seda.

D'acord, seré sincer. M'heu pillat. Jo tampoc sabia fins avui que l'instrument de la familia dels acordions amb el que s'interpreta el tango es diu bandoneó. Però bé, diuen que cada dia s'aprèn alguna cosa nova, oi? Sigui com sigui, espero que us agradi el video tant com a mi.

Una darrera curiositat: sabieu que en Yo-Yo Ma va ser fa anys artista convidat a la versió americana de Barri Sèsam, Sesame Street? Molt em temo que no serà aquest el darrer dia que escriuré sobre Yo-Yo Ma a aquest bloc...

Dresden sota l'espectacle del cel

Els que em coneixeu ja sabeu prou bé el lloc que ocupa la ciutat de Dresden dins meu. I aquest sentiment, lluny d'anar-se apagant, roman constant i, de tant en tant, els meus pensaments es traslladen cap a la capital de l'estat de Saxònia.

Així doncs, fa pocs dies vaig provar de buscar algunes fotos mitjançant el Glugluglugle i, a part de les ja àmpliament difoses imatges de la Frauenkirche, la vista panoràmica des de l'Elba, els angelets de la Madonna Sixtina de Rafaello o les tristíssimes imatges del bombardeig de la ciutat el febrer 1945, vaig poder trobar unes fotografies que realment em van sorprendre: l'Altstadt (ciutat "antiga") de Dresden sota l'arc de Sant Martí.

L'arc de Sant Martí sobre la Hofkirche, Dresden - Fotografia: Chris Pffaf
(clic aquí o sobre la imatge per ampliar)

Sobre la vista de Canaletto, Dresden - Fotografia: Chris Pffaf
(clic aquí o sobre la imatge per ampliar)

Sobre l'Altstadt, Dresden - Fotografia: Chris Pffaf
(clic aquí o sobre la imatge per ampliar)

Com ja he comentat i indicat al peu de cada imatge, aquestes fotografies no són meves. Les he trobat al bloc de'n Chris Pffaf i, com podeu comprovar, no he pogut resistir-me de compartir-les amb tu.

Ah, per cert! Hi ha qui m'ha dit que l'herba de la llera del riu crea una sensació de necessitat d'estirar-te i de gaudir del sol de tarda. Doncs sí, ho corroboro: l'estiu de 2005 vaig tenir la sort de poder-ho comprovar en persona en nombroses ocasions! Quins records...