dissabte, 9 de febrer de 2008

Cent anys del Palau de la Música Catalana


Avui es compleixen cent anys de l'inauguració del Palau de la Música Catalana.

Com és habitual, no és fins ara que els principals mitjans de comunicació del nostre país decideixen rescatar la sala de concerts més emblemàtica de Catalunya dels breus i amagats titulars de cultura per promocionar els actes d'un centenari amb propostes molt interessant (i amb d'altres que no tant). Els grans gurús de la comunicació hi van aquests dies a fer programes especials, enrecordant-se'n així per una estona del lloc que probablement ha estat el Centre Cultural (i sovint també polític i social) de la Catalunya dels darrer segle.

No penso fer cap biografia de Domènech i Montaner ni explicar la història de l'Orfeó Català. Tampoc penso comentar el que suposaren els Fets del Palau del 1960. L'aniversari del Palau em fa recordar moments molt macos, bons instants en que un jove estudiant de violí que té molt clar que no arribarà gaire lluny viu amb intensitat i il·lusió.

Hi va haver una època en que la necessitat de finançament del Palau de la Música afavoria els convenis amb administracions i empreses per realitzar-hi actes de tots tipus. Fruit d'un conveni entre l'Ajuntament de Martorell i el Palau vaig tenir l'oportunitat de tocar-hi en unes quantes ocasions. Recordo el primer cop, encara força petit, interpretant cançons populars (em ve a la memòria alguna polca) amb el Jordi i la Yolanda. No puc oblidar tampoc els concerts dobles de Vivaldi amb la Sara i el Carlos, la cançó rusa que vaig tocar l'Anna i la Gemma i, com no, la darrera vegada tocant Deux Interludes de Jacques Ibert amb la Gemma i la Mireia.


Malauradament el final de les obres d'ampliació del Palau va suposar l'encariment dels convenis i mai més s'han pogut tornar a fer Diumenges Musicals amb gent de Martorell. Potser algun dia la societat catalana s'acostarà encara més al Palau, i l'entitat recordarà els dies en que ajudava a complir els somnis de gent il·lusionada per la música, més enllà de les grans estrelles internacionals o dels artistes, catalans o no, que en cada moment cauen més simpàtics als mitjans de comunicació. Probablement és la millor manera de que els catalans sentim aquesta magnífica sala de concerts centenària com el nostre Palau.