Nous camins, nous dubtes

Tot seguit us passo una història que m'han explicat:

Aquella sorollosa escala estava, com cada setmana, plena de gent que pujava i baixava: canalla que passava el temps corrent i jugant amunt i avall, jovenetes que somrients parlaven dels seus primers noviets, una nena d'uns sis anys que baixava mirant el seu pare amb els ulls il·luminats tot explicant-li el que havia fet aquell dia a classe... i ell, com cada setmana, també hi era intentant fer-se una mica d'espai per aconseguir arribar al segon pis.

Eren, però, els darrers quatre esglaons els que feien que aquella escala fos especial. I és que allà hi havia una finestra que donava a una petita habitació, on habitualment podia veure la mateixa noia estudiant o bé fent els seus exercicis. Ell no la coneixia gairebé de res, només d'haver-la vist uns breus instants un cop per setmana. De fet ni tant sols havia tingut l'oportunitat de parlar mai amb ella. Però això tant feia, la relació amb la noia de la finestra era especial, sempre amb un somriure i la insinuació d'un breu "hola" quan creuaven les seves mirades, com si es coneguessin de tota la vida, però en canvi no aconseguia trobar l'oportunitat d'establir una conversa que anés més enllà del que havia aconseguit durant els pocs mesos que havien coincidit. Ella era una coneguda desconeguda, una amiga encara per descobrir.

Les setmanes passaven, i el curs es trobava a punt d'arribar a la seva fi. Ell era conscient que arribat l'estiu els camins de tots dos es bifurcarien, i que més endavant la noia de la finestra no hi seria mai més allà. De sobte, un dels darrers dies, les mirades de tots dos es van tornar a creuar, aquest cop a un fosc però concorregut passadís. Aquesta vegada, però, ja no va ser una breu salutació, ja que tots dos sabien que probablement aquella seria una de les darreres oportunitats per anar més enllà d'un simple "hola", i en les seves respectives mirades així ho van notar. Ell no sabia què dir, però sabent que estava a punt de perdre l'últim tren que podia portar-lo a saber una mica més d'ella, va decidir interessar-se per com seria la seva vida un cop els seus camins se separessin. Així va ser com una curta conversa, a primer cop d'ull merament quotidiana i sense importància, va esdevenir la petita empenta que ell necessitava per conèixer, per fi, la noia de la finestra.

L'estiu va passar i ell es disposava a pujar novament per la sorollosa escala, com sempre plena de gent, de grans i de petits. Però una cosa feia que l'escala ja no fos especial: aquesta vegada, mentre superava els darrers quatre esglaons, es va poder adonar definitivament de que la noia de la finestra ja no hi seria mai més. Però un cop passats uns breus segons de tristesa, al seu rostre va tornar a aparèixer un somriure. Aquella tarda ella no hi era allà, però ara sí que podia afirmar que el mur invisible que els separava ja havia desaparegut. No en va, aquell mateix vespre tindria l'oportunitat de tornar a parlar amb ella.

A partir d'aquell dia és una altra cosa la que el preocupa: saber si podrà algun dia trobar resposta als dubtes que tot just ara sembla que comencen a aparèixer al seu interior.

(continuarà?)