divendres, 14 de setembre de 2007

Posant pega i afinant el violí... tot escoltant Pink Martini

Dimecres passat vaig tenir la primera classe de violí d'aquest nou curs on, tot i no tocar ni una nota, vaig estar-m'hi força més d'una hora parlant amb la Yolanda: l'estiu, els preparatius del seu casament, la confirmació dels pocs cotilleos que es creen relacionats amb la meva persona... però també vam estar pensant en el nou curs i marcant-nos objectius tot fullejant llibres i llibres d'obres i estudis... aquests van ser els principals temes que vam tractar.

Com cada any, i ja en fan uns quants, començo el curs violinístic rovellat per haver estudiat poquíssim durant l'estiu, però amb ganes i empenta per millorar. Només cal que aquesta motivació es tradueixi en més i millor feina per intentar superar modestament els límits que sembla que aquest instrument del diable m'hagi imposat de per vida.

Desprès de la classe vaig trobar-me amb l'Eloi, a qui vaig recomenar el mateix grup que a la Yolanda: Pink Martini. Aquest conjunt de Portland (Oregon) fundat el 1994 ens porta melodies i ritmes de diferents parts del món per tal de crear quelcom nou i preciós. L'èxit que els va llançar a la fama a Europa és "Sympathique" (conegut també com a "Je ne veux pas travailler"), inclòs al seu disc d'idèntic nom. Posteriorment han tret els discos "Hang on little tomato" i darrerament "Hey Eugene". Podria destacar, sobretot, la multitud de llengües i cultures representades a les seves cançons i el gran nombre de magnífics músics que acompanyen la genial cantant China Forbes.

Em sento una mica privilegiat, ja que amb uns quants amics de Barcelona vaig tenir la sort d'assistir el passat 29 de maig a un concert d'aquesta banda a l'Auditori de Barcelona. Magnífic, genial... i un gran moment quan tota la sala es va aixecar a ballar al ritme de "Brazil", al final del concert. Us enrecordeu?

Aquí teniu un tast de Pink Martini, amb la seva cançó "Tempo Perdido":