L'abús de jazz no perjudica la salut

La frase que dóna títol a aquesta entrada del bloc és genial, però lamento confessar que no és meva. Em va comentar la Marina que prové d'un cartell penjat a la paret d'un bar parisenc. El fet és que tot comentant aquesta cita, hem arribat a fer-nos l'un a l'altre un parell de recomanacions jazzístiques, tot i que cap dels dos som experts en el tema.

Per la meva part vaig recomanar-li ahir l'emisora de música de jazz icatjazz que emet només per internet, mitjançant la web d'icatfm. Vaig poder descobrir-la fa poc arran d'un correu que em va enviar la Laia. Trobo aquesta sintonia ideal per tenir-la posada mentre es fa feina amb l'ordinador, mentre es llegeix un llibre o mentre escric alguna entrada d'aquest bloc.

La recomanació que, per la seva banda, m'ha fet avui la Marina és "en directe". El passat dia 20 d'octubre ha començat el 39è Festival Internacional de Jazz de Barcelona, que s'allargarà fins el proper 1 de desembre. Al programa hi destaquen figures consagrades com Bebo Valdés, Michel Camilo i Concha Buika, així com grups més recents com Robin McKelle. Per desgràcia la majoria de concerts cauen entre setmana, i el preu de les entrades no és menyspreable... però a petits problemes, grans solucions! El programa complet es pot consultar aquí.

Per anar fent boca, i per començar aquesta (per alguns curta) setmana amb energia, un fragment de la intervenció de Michel Camilo a la pel·lícula Calle 54. No us deixeu enganyar per la tranquilitat dels primers dos minuts de vídeo... l'aportació de ritme està assegurada més enllà dels instants inicials. Jazz amb un toc llatí... abuseu-ne!

Nota del 04/11/07: La Marina m'ha comentat que realment la frase original que dóna lloc al títol d'aquesta entrada del bloc és "L'abus de Jazz est recommandé pour la Santé", i prové del bar musical Le port de la Lune de Bordeus. De totes formes, tant a ella com a mi ens agrada més la frase de encapçala aquest escrit. Gràcies Marina!

Marinero en tierra

En una època mancada de referents poètics i on sovint es parla de memòria històrica, és sa retrobar-se de tant en tant amb creacions o fragments d'aquells poetes o escriptors que van veure truncada la seva obra o, si més no, influïda pels canvis polítics i per la persecució dels seus ideals. A la memòria queden noms com Miguel Hernández, Antonio Machado o Federico García Lorca. D'altres van poder sobreviure com van poder, com és el cas de Rafael Alberti, qui va haver d'exiliar-se per la seva afiliació al Partit Comunista, però que va poder retrobar la seva terra i viure-hi els darrers anys de la seva vida. Sí, és injust, molts altres milers de persones també han patit persecució per motius polítics i no són tant recordats. I desapareguts i exiliats hi han hagut habitualment a tots dos bàndols de les trinxeres que han dividit, i encara divideixen, les societats de totes les èpoques. D'hipòcrites seria amagar-ho.

Vuit anys fa ja de la pèrdua del poeta del Puerto de Santa María, Rafael Alberti. Àmpliament coneguda és l'obra Marinero en tierra (1924), on el poeta expressa la nostàlgia que sent en no poder gaudir del mar de la seva terra natal:

"El mar. La mar" - R.Alberti, Marinero en tierra.

Un altre poema molt conegut, en part per la interpretació cantada de Joan Manuel Serrat, és "La paloma", de l'obra Entre el clavel y la espada (1941), una de les primeres obres de la seva època a l'exili.

La inocència del vers crimilalitzada pel criminal.

Bolero a vuit mans

No sempre les coses són com semblen, no.

No sempre la música és previsible.
No sempre el violoncel es toca amb l'arquet.
No sempre el pizzicatto és independent de la corda rascada.
No sempre es compleix el binomi "un intèrpret, un instrument".
No sempre les coses són com semblen, no.

Si ni tant sols nosaltres som com aparentem ser,
per què ens esforcem a creure que el món és com sempre ens han dit que és?

Maurice Ravel - Bolero / Violoncel tocat a vuit mans

Un jardí d'hivern

Un jardí d'hivern, un lloc on m'agradaria viure.
Un lloc fet de tots els meus bons records, de tot el que m'agrada.
Un Sol ben verd, uns tapets brodats, unes fotos, una tetera...
i tu, en el meu jardí d'hivern.
Anna Roig - L'ombre de ton chien

Ma robe à fleur
Sous la pluie de novembre
Tes mains qui courent
Je n'en peux plus de t'attendre
Les années passent
Qu'il est loin l'âge tendre
Nul ne peut nous entendre.

Rose Rouge Live

Mesdames et messieurs, estiguin preparats per la injecció d'energia necessària per fer front a les jornades que queden abans no tornem a gaudir del respir d'un nou cap de setmana.

Una proposta: la fusió entre jazz i house, entre el directe i els samples, entre acústic i electrònic. Aquesta versió en directe del Rose Rouge de St.Germain (Ludovic Navarre) és millor que qualsevol vitamina per veure la setmana amb un puntet més d'optimisme.

Res

De vegades les tonteries són més productives que els actes més planificats. Sovint allò que creiem que no és res es pot convertir en la petita llavors d'un nou somriure. Somriures que tu els saps lluir i fer lluir. Com els teus ulls.

Parlo.
Pels descosits i cuso paraules. Per les rondalles mai contades.
Per recordar que encara ets viu. Remeno instants que estan inerts al temps.
Que pesen perquè triga l’hora del petó. El temps. Temps humit i boig, i tou.

Joies brillants… grises… fosques… negres ! La nit arriba. Abans que el bes.
Abans que tu. Abans que tot. Arriba i no se’n va i sents cent cels d’estels salats… gust de mar… als teus llavis. Sal dolça, nuesa vestida d’ànim, de somriures… d’intents de curvar els llavis… pels teus llavis… pel teu cos. Pel teu món llunyà i meu. Pel sentit d’aquest poema i per la cruesa del demà, per l’ahir, pel que som... per l’espasa clavada al mot.

Anònim amb nom

El proper dia serà la cistella qui et somriurà a tu! Però avui, per deixar-me gaudir de l'ombra del teu riure, sóc jo el que et dic danko!

Guarnierius... ben a prop!

Canvi sobtat de plans. Avui no escriuré sobre el que tenia previst... i és que navegar al YouTube de vegades et porta sorpreses!

Ahir vaig llegir a un diari digital que el passat dia 12 d'octubre van subhastar a Christie's, a Nova York, un violí "Guarnieri del Gesù" construït l'any 1690 per 937.000 dòlars (uns 660.000 euros), comprat per un anònim. Aquesta anècdota m'havia fet "encendre la bombeta" i vaig començar a buscar informació i algún vídeo referent a la família de violins de d'Andrea Guarnieri, probablement els millors exemplars del món juntament amb els Stradivarius i els Amatti.

Amb tot, vaig acabar trobant el vídeo que tot seguit us enllaço: la interpretació del Concert per violí i orquestra de Mendelssohn que la Maria Florea va portar a terme a un concert a Lorgues, França, amb un Guanieri de 1739 anomenat "Grumiaux". Aquesta dada és la primera que em sorprèn (quina sort!), però encara hi ha més. El fet de tocar aquest magnífic concert de la manera que ho fa amb només tretze anys és impressionant... fins on podrà arribar a progressar?

Dit això, ara venen les anècdotes. Per qui no sàpiga de qui parlo, la Maria és de ben a prop, de la vila d'Esparreguera, cosa que fa que algun cop hagi vingut a "passar l'estona" (o directament "perdre el temps") a l'Orquestra de la Passió. Fins i tot he coincidit algun cop compartint faristol amb ella. Us imagineu qui dels dos era el que passava vergonya tocant al costat de l'altre? Sincerament, des del primer dia que la vaig sentir sempre he pensat que aquesta jove violinista arribarà amunt, fins i tot que serà una gran professional. Però després de veure i sentir aquestes gravacions... qui sap si ens sorprendrà encara més del que esperàvem?

Maria, si algun dia llegeixes aquesta entrada del meu bloc, espero que no et molesti que hagi enllaçat els teus vídeos sense permís. Com a aficionat del violí t'expresso la meva admiració i et desitjo molta sort en el camí d'èxits que t'espera!

Si voleu veure la continuació d'aquest vídeo, aquí teniu la segona i la tercera part.

Tu i jo som nou milions

This is the closest thing to crazy I have ever been... aquesta podria ser una breu descripció del que he sentit durant aquests tres darrers dies fullejant durant les meves estones lliures la guia del ferrocarril transsiberià i navegant per blocs de viatgers d'arreu del món. Cada cop tinc més clar que no serà gens fàcil arribar a emprendre cami per les estepes ruses i mongoles, però crec de debò que l'empenta i la bona feina poden amb tot.

I si, com diu Katie Melua, aquesta idea és the closest thing to crazy que mai se m'ha passat pel cap, i probablement tingui raó, per què no podem arribar al final de la bogeria comprovant amb els nostres propis ulls la inmensitat de la capital xinesa i l'encara més gran moviment de bicicletes que batega al seu interior?

There are nine million bicycles in Beijing,
that's a fact,
it's a thing we can't deny,
like the fact that I will love you till I die.

Més lluny, hem d'anar més lluny...

Per fi ha arribat! La setena edició de la guia del ferrocarril Transiberià (Bryn Thomas, Trans-Siberian Handbook - 7th edition 2007, Trailblazer Publications) ja és a les nostres mans! I amb ella com a punt central de la bibliografia recomenada, podem donar el tret de sortida als nostres somnis orientals. Mirant l'Est, molt més enllà d'on surt el Sol... més lluny!

La ruta del transsiberià és, sense cap mena de dubte, la línia de ferrocarril més llarga i famosa del món. Diuen que a tot bon viatger li passa algun cop a la vida pel cap la idea de travessar Àsia des de Moscú fins l'Est més llunyà en alguna de les seves tres variants: la transsiberiana (Moscú-Vladivostok), la transmanxuriana (Moscú-Pekin via Manxúria) o la transmongoliana (Moscú-Mongòlia-Pekin). Més de 8.000km d'estepes, frondosos boscos de Taigà, tot travessant els Monts Urals i els grans rius siberians, poblets amb cases de fusta, grans ciutats amb aire soviètic decadent, vorejar l'inmens Llac Baikal, sentir el silenci del desert del Gobi a la terra de Genguis Kahn, els campaments de gers mongols, la Gran Muralla xinesa, la Ciutat Prohibida... i, sobretot, la convivència amb gent d'arreu i el retrobament amb un mateix.

Molts dubtes i moltes sensacions dins nostre. Però també hi ha molta feina a fer, i tots sabem que la societat on vivim no sempre facilita la realització de fites com aquesta. Som a punt d'obrir la gran porta a l'Est. Seran aquests somnis algun dia realitat?

Tingues sempre al cor la idea d'Itaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.

Un gran mapa on es poden veure les tres variants del transsiberià: clic aquí

Què he de celebrar?

Avui no ha sonat el despertador. Tot i així, després de l'esforç d'obrir els ulls comprovo que avui és divendres. Vaja! I per què no ha sonat a les sis?

Em llevo i intento pensar en els motius que fan que el dia d'avui no sigui un divendres qualsevol. Malalt no estic... serà aquest, doncs, un dia festiu? Sembla ser que sí, però ara bé: què he de celebrar?

Pel carrer no hi passa gaire gent... és aquesta una festa familiar? La vigília del dia d'avui no s'ha emès per televisió cap missatge institucional de monarques ni presidents desitjant la felicitat familiar, tot i que alguns diuen que un home amb barba sí que n'ha fet un, erigint-se com el salvador de tots els mals que amenacen la bona gent. Veient que per casa no hi ha ningú i que aquest senyor del vídeo no ens desperta gaires simpaties, descarto la possibilitat de gaudir d'una jornada especial envoltat de família. Un altre dia serà...

Què passa avui doncs? Em sembla ara recordar que l'Ana, una companya de la feina, em deia que eren les festes patronals a la seva ciutat i que passaria aquests propers tres dies amb la família i amics. Però tenint en compte que ella és de Saragossa, segueixo sense entendre els motius que fan que avui no haguem anat a treballar.

Vaja, ara em començo a sentir música, però em sobta l'aire militar que desprèn. Trec el cap pel balcó i sembla que el so prové de la caserna de la Guàrdia Civil. No tinc cap relació amb el cos, ni tampoc em ve gaire de gust tenir-ne. A més, recordo aquella frase de Groucho Marx que deia "la justícia militar és a la justícia, el que la música militar és a la música". Segueixo, doncs, dubtant del que representa aquest dia per mi.

Em proposo, per últim, mirar què fan a la televisió... i la petita pantalla m'acaba de treure els pocs dubtes que em quedaven. Aquesta festa no va amb mi. I tinc la consciència tranquila: prou que he intentat trobar-ne significat, però res no m'ha convençut.

Per últim... sabeu què passa quan s'escolta l'himne d'Espanya a l'inrevés?

Dazwischen

Cada dia milers de persones i families es troben amb l'obligació d'emigrar, i als seus cors neixen noves sensacions, entre la il·lusió i la por, entre el propi origen i el futur... allà, entremig.

Jeden Tag müssen tausenden Personen und Familien auswandern, und in ihrer Herzen wachsen neue Gefühle, zwischen Lust und Angst, zwischen Heimat und Zukunft... dazwischen.

Dazwischen - Rafaela Eulberg

Jeden Tag packe ich den Koffer
ein und dann wieder aus.

Morgens, wenn ich aufwache,
plane ich meine Rückkehr,
aber bis Mittag gewöhne ich mich mehr
an Deutschland.

Ich ändere mich
und bleibe doch gleich
und weiß nicht mehr,
wer ich bin.

Jeder Tag ist das Heimweh
unwiderstehlicher,
aber die neue Heimat hält mich fest
Tag für Tag noch stärker.

Und jeden Tag fahre ich
zweitausend Kilometer
in einem imaginären Zug
hin und her,
unentschlossen zwischen
dem Kleiderschrank
und dem Koffer,
und dazwischen ist meine Welt.

El carnaval de Saint-Saëns: llums i ombres

Tal dia com avui, el 9 d'octubre de 1835, va néixer a París el director d'orquestra, pianista i compositor Camille Saint-Saëns. Aprofitant aquesta efemèride he volgut buscar una mica el que va representar a nivell humà i artístic, i puc afirmar que m'he sorprés d'algunes de les coses que he pogut llegir, ja sigui del Saint-Saëns músic com de la vida personal del parisenc Camille.

Aquest músic es va caracteritzar per la seva funció acadèmica, amb alumnes destacats com Fauré i Massager, i per ser un dels impulsors de la renovació de la música francesa. Tot i les seves amistats, odiava en canvi altres grans músics com Debussy o Massenet, el que deixa entreveure la peculiar personalitat de Camille Saint-Saëns.

Ens trobem davant del que se sol considerar un geni. No en va, es va dedicar des de molt jove a l'estudi de la geologia, l'arqueologia, la botànica i l'entomologia. A més, era considerat un gran matemàtic i un expert en acústica i astronomia (es comenta que programava els concerts en funció dels eclipsis i d'altres fenòmens astronòmics).

El seu comportament en l'àmbit familiar, en canvi, deixa molt que desitjar. Tot i que avui dia encara és un tema no del tot normalitzat, el fet de ser homosexual durant el segle XIX era considerat poc més que una malaltia i, en el cas de Saint-Saëns, va provocar una trista experiència familiar. Tot i no estar gaire entusiasmat pel tema matrimonial, als quaranta anys es va casar amb una jove de dinou, amb qui no va arribar a fer viatge de noces degut a que estava "massa ocupat". Tot i així, i amb l'agreujant de no viure amb la seva muller, van tenir dos fills, el primer dels quals va morir als dos anys en caure per una finestra i el segon també va desaparèixer en mans de la malària. Camille Saint-Saëns va aprofitar les desgràcies per culpar de les morts a la seva dona i viure sense cap mena de contacte separats fins la mort del genial compositor (i desgraciat en la vida personal) en 1921. Es comenta que, tot i així, la vídua va assistir als funerals del seu marit (mai no es van divorciar) amagada rere un vel.

Tornant a l'àmbit musical, l'extensa obra de Saint-Saëns ens ha deixat perles com l'òpera Samsó i Dalila (1877), la Simfonia núm.3 (1886) i El carnaval dels animals (divertimento del 1886 que inclou la popular Mort del cigne). Poc després, el 1888, la seva mare va morir i en una profunda depressió va marxar de França, va viatjar a Argèlia i Egipte i va viure a les Illes Canàries sota el pseudònim de Sannois. No va deixar de viatjar fins la seva mort.

Altres obres cèlebres són la Dansa Macabra (1874) i els diferents concerts per instrument solista (piano, violí o violoncel, per exemple) i orquestra. A més, per la "xarxa" he pogut trobar la interpretació per part de Jacqueline du Pre de l'Allegro appassionato en si menor, op.43 per violoncel (veure vídeo) i la següent Introducció i Rondo Capricioso per violí i orquestra, interpretat per Isaac Stern:

L'Havanera de Carmen, "a la cítrica"

Senyores i senyors, des de l'Horta de València (o potser era del Barri Sèsam?) rebem amb tot honor la nova estrella del panorama operístic del món cítric. Si fa uns dies vam poder veure l'excel·lent interpretació d'enciams i cogombres a La Guerra de les Verdures, avui és el torn de gaudir amb un fragment de l'ària Havanera de l'òpera Carmen de Georges Bizet, de la mà de la mezzo-taronja més musical que mai hom recordarà.

L'amour est un oiseau rebelle
que nul ne peut apprivoiser,
et c'est bien en vain qu'on l'appelle,
s'il lui convient de refuser.
L'amour! l'amour!
l'amour! l'amour!
si tu ne m'aimes pas, je t'aime:
si je t'aime, prends garde à toi!

Les veritats de'n Groucho

Fa ja alguns dies vaig penjar en aquest bloc alguna cosa referent als germans Marx, tot acabant amb la promesa de que algun dia penjaria alguna de les millors frases de'n Groucho. Sé que és un recurs fàcil fet servir bastant sovint a multitud de blocs, però tant em fa. He fet, doncs, una petita cerca per internet i aquí us en deixo una selecció de les que, al meu parer, són les grans veritats de'n Groucho Marx i que, evidentment, moltes però no totes comparteixo:

Groucho i la visió d'ell mateix:

• No penso pertànyer a cap club que m'accepti com a soci.
• Aquests són els meus principis, si a vostè no li agraden, en tinc d'altres.
• El secret de la vida és l'honestedat i el joc net... si pots simular això, ho has aconseguit.
• He de confessar que vaig néixer a una edat molt prematura. Quan em vaig adonar ja havien passat quatre anys i mig.
• Citeu-me dient que m'heu citat malament.
• Dubto que cap càmera pugui captar la meva bellesa interior.
• Partint del no-res vaig aconseguir arribar als cims més alts de la misèria.

Groucho i la visió del món:

• La intel·ligència militar és una contradicció en els termes.
• Atureu el món que baixo.
• La política és l'art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar després els remeis equivocats.
• La justícia militar és a la justícia el que la música militar és a la música.
• La televisió ha fet meravelles per la meva cultura. Tant bon punt algú encén el televisor, me'n vaig a la biblioteca i llegeixo un bon llibre.

Groucho i els negocis:

• Hi ha tantes coses més importants que els diners! Però costen tant!
• Pagar el compte?... Quin costum tan absurd!
• Fill meu, la felicitat està feta de petites coses: un petit iot, una petita mansió, una petita fortuna...
• S'accepten propines? Té cinc dòlars?... Doncs guardi-se'ls perquè potser més tard els hi demanaré.
• Si volgués un centau, trencaria la guardiola del meu fill -si tingués un fill-.
• Que li donin el deu per cent de les meves cendres al meu promotor artístic.

Groucho espontani:

• Servei d'habitacions? Enviïn-me una habitació més gran.
• Ell pot semblar un idiota i actuar com un idiota. Però no es deixin enganyar. És realment un idiota.
• He gaudit molt amb aquesta obra de teatre, especialment en el descans.
• Fins i tot un nen de cinc anys seria capaç d'entendre-ho. Ràpid! Busqui un nen de cinc anys!
• A qui creurà vostè? A mi o als seus propis ulls?

Groucho romàntic:

• El matrimoni és la principal causa de divorci.
• Mai oblido una cara, però en el seu cas faré una excepció.
• Bec per a fer interessants les altres persones.
• No és la política el que crea mals companys de llit, sinó el matrimoni.
• Fa temps vaig conviure dos anys amb una dona, fins que vaig descobrir que els seus gustos eren exactament iguals als meus: els dos ens deliem per les dones.
• Es vol casar vostè amb mi? És vostè rica? Contesti primer la segona pregunta.
• Fins després bonica... Renoi!, el compte del sopar és caríssim!... És un escàndol!... Jo de tu no el pagaria!
• Està boja per mi. Quina dona no ho està? Sé que ara em preguntarà quin és el meu secret... Què en sou d'agosarat! El secret és no donar-les a entendre que les estima. No anar mai darrere seu. Que vagin elles darrere vostre. S'ha d'avivar el foc de l'amor amb el ventall de la indiferència.
• És vostè la dona més bella que he vist en la meva vida... la qual cosa no diu gaire al meu favor.
• Que per què estava jo amb aquella dona? Perquè em recorda a tu. De fet, em recorda a tu més que tu mateixa.
• En aquesta indústria, tots sabem que darrere un bon guionista hi ha sempre una gran dona, i que darrere d'aquesta hi ha la seva muller.
• El veritable amor es presenta tant sols un cop a la vida... i després ja no hi ha qui se'l tregui de sobre.
• Em vaig casar a un jutjat. Hagués hagut de demanar un jurat.
• És vostè vídua i multimilionària? No se n'adona de que estic intentant dir-li que l'estimo?
• He passat una magnífica nit. Però no ha estat aquesta.

Sympathique

Si ahir aquest bloc es va desplaçar fins Alemanya en ocasió del Dia de la Reunificació, avui viatgem cap a França. D'aquest país era originària Edith Piaf, una de les cantants franceses més conegudes i una de les principals referències musicals de Pink Martini, grup del que ja vaig comentar alguna cosa el passat dia 14 de setembre.

En nombrosos llocs d'internet es pot llegir que la cançó Sympathique, una de les més conegudes del grup americà i que dóna nom al seu primer àlbum, era una adaptació d'una cançó de Piaf anomenada Je ne veux pas travailler. Sembla ser, però, que realment no és així. Sympathique va ser escrita i musicada per Pink Martini tot assumint, això sí, la gran influència que la popular cantant francesa els ha deixat. De fet la versió de l'àlbum ja desprèn aquest aire de chanson française...

Si us agrada la cançó, no us perdeu aquesta versió d'estudi on només hi apareixen el piano de Thomas Lauderdale i la veu de China Forbes. Genial el "solo de trompeta" que amb la veu imita la genial cantant.

Je ne suis pas fière de ça
vie qui veut me tuer.
C'est magnifique
etre sympathique
mais je ne le connais jamais.

3.Oktober - "Tag der deutschen Einheit" (Dia de la Reunificació Alemanya)

El 3 d'octubre de 1990 va desaparèixer oficialment la que podríem considerar la frontera més simbòlica de l'Europa del segle XX. I és que tal dia com avui la República Federal Alemanya va annexionar-se els 6 Länder de l'antiga República Democràtica Alemanya (Brandemburg, Berlin, Mecklenburg-Vorpommern, Sachsen, Thüringen i Sachsen-Anhalt), passant-se a denominar aquests territoris per part de la societat alemanya com els "nous estats", en contraposició amb els "vells estats" de l'oest. No va ser, per tant, una unió de dos països tal com aquí ens han volgut vendre, sinó una annexió. Fins i tot el nom de la "nova" República Federal és exactament el mateix que el de la "vella" Alemanya occidental: Bundesrepublik Deutschland. Sovint es considera aquesta data com el final "real", o si més no simbòlic, de la Segona Guerra Mundial.

17 anys després encara no ha arribat un sentiment d'unitat a Alemanya. La població segueix dividida psicològicament, ja sigui per motius reals o per simples tòpics, entre ossies (d'Ost, Est en alemany) i wessies (de West, Oest en alemany). Els wessies critiquen principalment el desgreuge comparatiu en matèria econòmica (fiscal i d'inversió pública) en favor dels "nous estats", mentre que els ossies, tot i l'augment de llibertats individuals i col·lectives, han sofert un augment de l'atur realment preocupant i una entrada molt accidentada a l'economia de mercat, patint la pitjor cara de dues realitats desconegudes per les societats "socialistes" de l'època: la privatització i l'augment del preu de la vivenda, apareixent el fins llavors "desconegut" fenomen de l'Obdachlosigkeit (els "sense sostre").

Així doncs, va ser bona la reunificació de les "dues Alemanyes"? Ningú ho té clar, ja que hi han opinions i justificacions cap els dos sentits. Realment altres solucions a la "vergonya del mur" eren possibles, però fins aquí els ha portat la història i els toca ara mirar el futur.

Plena de tòpics però molt interessant alhora és la pel·lícula Good Bye, Lenin (Wolfgang Becker, 2003, veure tràiler), i més seriosa i realment bona és també Das Leben der Anderen (La vida de los otros, Florian Henckel Von Donnersmarck, 2006, veure tràiler). Dues pel·lícules alemanyes molt diferents entre elles, però ambdues mereixedores d'un gran èxit a nivell mundial i que ens porten a l'època en la que el mur europeu de la vergonya va començar a trontollar. Si no les heu vist, us les recomano.

Per últim, us convido a escoltar la cançó Von Deutschland nach Deutschland ("D'Alemanya a Alemanya") de Bettina Wegner, que vam poder escoltar a classe d'alemany a Dresden el març de 2005 (com passa el temps!). Aquesta cantautora nascuda al Berlin occidental però crescuda a l'Est degut a les conviccions comunistes dels seus pares, va protestar davant la manca de llibertats a l'antiga DDR a la universitat, políticament i mitjançant la cançó. Jo, per la meva part, continuaré currant cada dia 3 d'octubre a una empresa filial d'un grup alemany, tot i que a la "metròpoli" sigui la festa nacional i ningú m'agafi el telèfon.

Zwei Namen fuer ehemals gleiches Land
die Grenze geht mitten durchs Ich
verschiedene Fahnen, nur farblich verwandt
im Muster verwirren sie sich...

Dos noms pels que en el seu dia van ser un sol país
la frontera m'atravessa,
diferents banderes, sols unides pel color
es confonen en el seu patró...

“Estos son mis principios. Si no le gustan tengo otros”

Amb aquesta brillant frase de Groucho Marx ens dóna la benvinguda l'Eloi al seu bloc. I és que les pel·lícules d'aquest genial quartet de germans es troben farcides de frases realment fantàstiques.

Chico, Harpo, Groucho i Zeppo (Gummo, el cinquè germà, no va actuar a cap pel·lícula) van aprofitar el seu talent musical per emprendre el seu camí artístic en espectacles de vodevil. Harpo, el germà "mut" (que realment no ho era), sabia tocar multitud d'instruments, però és conegut per les seves interpretacions a l'arpa en algunes de les pel·lícules, mentre que Chico es dedicava al piano i Zeppo a la veu. Per la seva part, Groucho era aficionat a la guitarra i al cant.

D'origen alemany i residents als Estats Units, els germans Marx van haver d'ocultar el seu origen durant la Primera Guerra Mundial. Harpo va canviar el seu veritable nom d'Adolph a Arthur i Groucho es va veure obligat a deixar de banda els personatges "alemanys" que li havien atorgat els seus primers èxits als escenaris.

A partir dels anys 20 van anar creant els seus coneguts personatges: va aparèixer el bigoti a la cara de Groucho, la perruca i la botzina de Harpo, etc. Cal remarcar que Zeppo, el germà seriós, era el més divertit fora dels escenaris i era capaç d'imitar a la perfecció i substituir en cas necessari qualsevol germà en les seves actuacions. Eren, sens dubte, un dels grups de teatre favorits del públic nord americà, famosos per les seves sàtires de l'alta societat i de la hipocresia humana.

Amb l'arribada del cinema sonor van fer el salt a la gran pantalla. Començant per "Els quatre cocos" (1929) i "El conflicte dels Marx" (1930) i acabant amb "Amor en conserva"(1946), destacaria les tres que he tingut oportunitat de veure: "Una nit a l'òpera" (1935), "Un dia a les carreres" (1937) i "Els germans Marx a l'oest" (1940)... però sobretot les grans frases que contínuament surten de la boca d'aquests genials personatges.

Un altre dia citaré algunes de les frases més conegudes de Groucho. Ara us convido a que compartim la magnífica escena de la cabina de la pel·lícula "Una nit a l'òpera"... en castellà, el famós "camarote de los hermanos Marx":

- ¿Quiere usted las uñas largas o cortas?
- Déjemelas cortas, porque aquí ya va faltando sitio.