dijous, 29 de novembre del 2007

Caminant per un món boig

Cares sense expressió però que et són familiars, llàgrimes que s'amaguen darrere les ulleres, abaixant el cap tot caminant en cercles. Sense destí, sense demà, per aquest món boig.


All around me are familiar faces
Worn out places, worn out faces
Bright and early for their daily races
Going nowhere, going nowhere
Their tears are filling up their glasses
No expression, no expression
Hide my head I want to drown my sorrow
No tomorrow, no tomorrow

Cançó: Mad World
Intèrpret: Gary Jules (cover de Tears for Fears)

dimarts, 27 de novembre del 2007

La cantata del cafè: aromes de Bach

Oh! Què dolç que és el sabor del cafè,
més dolç que un miler de petons,
més suau que un bon moscatell.

Cafè, cafè he de prendre,
i si algú em vol enredar,
oh sí, una altra tassa de cafè m'heu de donar!

(traducció pròpia)


Ei! wie schmeckt der Coffee süße,
Lieblicher als tausend Küsse,
Milder als Muskatenwein.

Coffee, Coffee muß ich haben,
Und wenn jemand mich will laben,
Ach, so schenkt mir Coffee ein!


Poc a poc anem entrant en els mesos de fred i potser és ara quan ve més de gust un bon cafè ben calentet. I aquesta ària de la Cantata del cafè (Schweigt Stille, Plaudert Nicht - BWV 211) de Johann Sebastian Bach (1685-1750) ens pot ajudar a assaborir-lo i descansar al final de la jornada.

La Marina em parlava de Bach, Mozart i Beethoven com els tres grans arquitectes de la música. Doncs aquesta "tassa musical de cafè" ens la serveix el primer d'ells a una de les poques cantates no-religioses que va fer. No en va, es diu que va ser escrita entre els anys 1732 i 1734 a la cafeteria Zimmermann de Leipzig, Alemanya, i vol representar de forma satírica l'addicció al cafè que havia esdevingut un problema social a la ciutat durant el segle XVIII. No sé si és addicció, però a mi també m'agrada, i molt.

Ja sento l'oloreta! Vols prendre't una tassa amb mi?

diumenge, 25 de novembre del 2007

Arriba el fred, a Dresden també

(fer click sobre la foto per ampliar)

Potser en algun moment algú de vosaltres s'ha preguntat quina és la ciutat de la imatge que apareix a la capçalera del meu bloc, sota les lletres del títol. La majoria em coneixeu personalment i no haureu dubtat ni un moment en assegurar que la magnífica fotografia panoràmica és de Dresden en ple hivern, captada sobre el riu Elba des del Carola Brücke, que em va enviar la Paulina.

La capital de Saxònia, a l'est d'Alemanya i a mig camí entre Berlín i Praga, és menys coneguda a les nostres terres del que crec que es mereix. Una ciutat aixecada de les cendres del bombardeig de la nit del 13 de febrer de 1945 i que, tot i patir alguna aberració arquitectònica deguda a la dèria per la funcionalitat de les construccions comunistes, ha sabut anar restaurant els principals símbols de mica en mica però amb molt bon gust. Fins la reinauguració de la Frauenkirche l'octubre de 2005. Un petit exemple de la bellesa de la ciutat representa el panorama sobre el riu Elba de la imatge superior. Una de les postals més maques d'Alemanya. Per mi, la millor.

No només és una ciutat maca, àmplia, i perfecta per a llargues passejades a peu, en bicicleta o en tramvia. La vida cultural i festiva és d'allò més rica. No en va, el fet de tenir un dels principals teatres d'òpera d'Europa, i tresors i galeries amb obres de gran importància, posen fonament a la meva afirmació. Per altra banda, el moviment que produeix una ciutat on més del 10% de la població és universitària, no fa més que afavorir a la promoció de nous esdeveniments culturals, de festivals de tots tipus de músiques i a que els carrers i parcs respirin contínuament un ambient jove.

El meu fons d'escriptori ha canviat d'estació, però no de ciutat. Ha passat del verd de la gespa de la riba del riu Elba a l'estiu, a la imatge que encapçala aquest escrit, amb l'Altstadt, ciutat vella de Dresden, coberta del blanc mantell dels hiverns centreeuropeus.

Nova imatge al meu escriptori. Una única ciutat. Dresden.

I aquests dos personatges també n'estan d'acord.

dissabte, 24 de novembre del 2007

Silenci sense sorpreses

Sóc dels que crec que la música pot descriure qualsevol estat d'ànim: l'alegria, l'optimisme, la tristesa, l'enamorament, el desencís posterior, l'ideal polític, la pròpia espiritualitat, etcètera.

No totes les temàtiques em produeixen un sentiment empàtic amb un fragment musical. Puc trobar que una obra o una cançó són excel·lents sense combregar amb el que les seves estrofes o l'harmonia dels seus acords vulguin donar de pensar.

És la lletra de la famosa cançó No Surpises editada el 1997 al disc OK Computer de Radiohead, així com el seu anguniós videoclip, un cant a desaparèixer d'un món que ja no ens sorprèn. Un breu moment de pessimisme, de caiguda de braços, de rendició. Però no per això deixa de ser una de les millors cançons del rock alternatiu dels anys noranta.

Silenci...


A heart that's full up like a landfill,
a job that slowly kills you,
bruises that won't heal.
You look so tired-unhappy,
bring down the government,
they don't, they don't speak for us.

I'll take a quiet life,
a handshake of carbon monoxide,
with no alarms and no surprises,
no alarms and no surprises,
Silent silent.

This is my final fit,
my final bellyache,
with no alarms and no surprises,
no alarms and no surprises,
no alarms and no surprises please.

Such a pretty house and such a pretty garden.
No alarms and no surprises (get me outta here),
no alarms and no surprises, please.

dimecres, 21 de novembre del 2007

Scary Mary, als millor cinemes

Es rumoreja que és a punt d'arribar als cinemes la pel·lícula de la minyona més malèfica de tots els temps. El tràiler realment posa els pèls de punta.

Tremoleu, que Scary Mary ja comença a baixar del cel!


Evidentment aquest vídeo és una conya força ben feta que he trobat al YouTube. El muntatge va ser fet per Chris Rule amb l'ajuda de Nick Eckert, fent servir la composició musical A Violent Attack de Caine Davidson i diferents talls de Mary Poppins. Un petita excusa per pintar un somriure tot just passat l'equador de la setmana.

Però sincerament crec que el tema podria arribar a acollonir qualsevol... i és que ja deia la cançó allò de...
Con un poco de azufre esa píldora que os dan,
la píldora que os dan sentará fatal.

dissabte, 17 de novembre del 2007

Goethe i Schubert al violí de Hilary Hahn

"Qui cavalca tant tard a través de la nit i del vent?
És el pare amb el seu fill..."

Der Erlkönig, el Rei de les Fades, és una balada escrita per Johann Wolfgang von Goethe el 1782, la qual Franz Schubert va musicar i publicar el 1821. A la xarxa es poden escoltar la versió cantada per Anne Sofie von Otter i acompanyada per la Chamber Orchestra of Europe, dirigida per Claudio Abbado, així com també una versió més antiga de veu i piano cantada pel baríton Dietrich Fischer-Dieskau.

Però crec que no sorprendré a ningú recomanant la versió de violí sol interpretada per la Hilary Hahn. És la reducció de l'orquestra a un sol instrument. Totes les seccions i la veu concentrades sobre les quatre cordes per on desfila la ma esquerra i l'arquet d'una de les interprets amb més futur.



Der Erlkönig - Johann Wolfgang von Goethe

Wer reitet so spät durch Nacht und Wind?
Es ist der Vater mit seinem Kind;
er hat den Knaben wohl in dem Arm,
er fasst ihn sicher, er hält ihn warm.

"Mein Sohn, was birgst du so bang dein Gesicht?"
"Siehst, Vater, du den Erlkönig nicht?
Den Erlenkönig mit Kron' und Schweif?" -
"Mein Sohn, es ist ein Nebelstreif."

"Du liebes Kind, komm, geh mit mir!
Gar schöne Spiele spiel' ich mit dir;
manch' bunte Blumen sind an dem Strand;
meine Mutter hat manch' gülden Gewand."

"Mein Vater, mein Vater, und hörest du nicht,
was Erlenkönig mir leise verspricht?" -
Sei ruhig, bleibe ruhig, mein Kind!
In dürren Blättern säuselt der Wind."

"Willst, feiner Knabe, du mit mir gehn?
Meine Töchter sollen dich warten schön;
meine Töchter führen den nächtlichen Reih'n
und wiegen und tanzen und singen dich ein."

Mein Vater, mein Vater, und siehst du nicht dort,
Erlkönigs Töchter am düstern Ort?" -
"Mein Sohn, mein Sohn, ich seh' es genau:
es scheinen die alten Weiden so grau."

"Ich liebe dich, mich reizt deine schöne Gestalt;
Und bist du nicht willig, so brauch' ich Gewalt." -
"Mein Vater, mein Vater, jetzt fasst er mich an!
Erlkönig hat mir ein Leids getan!" -

Dem Vater grauset's, er reitet geschwind,
er hält in Armen das ächzende Kind,
erreicht den Hof mit Müh und Not;
in seinen Armen das Kind war tot.

dimecres, 14 de novembre del 2007

Hilary Hahn: un adagio en imatges

Quan el que popularment es coneix com a música clàssica trenca els seus clàssics esquemes; quan la imatge, la publicitat i la posada en escena són tant o més importants que la música; o t'adaptes a la nova situació, o desapareixes de la primera línia.

Quan s'uneixen el savoir-faire d'una prestigiosa discogràfica com Deutsche Grammophon i la tècnicament perfecta interpretació de la jove Hilary Hahn, amb la seva elegància i una penetrant mirada que he pogut creuar en persona, fins i tot arriscats videoclips com el que avui enllaço poden arribar a produir sensacions de molts tipus.

Imatges, ombres, l'Adagio del Concert número 1 de Paganini, Hilary Hahn i les teves pròpies sensacions. Una combinació que, si més no, no et deixarà indiferent.

dilluns, 12 de novembre del 2007

Quan somrius, tot el món somriu amb tu

Si ahir la marató de frases de Woody Allen va ser considerable, avui la proposta serà més fàcil de pair. Torna la música a aquest petit racó d'internet, però sense deixar de costat a Woody Allen.

És a la pel·lícula Poderosa Afrodita on trobem l'injecció de moral necessària per sortir victoriosos d'una nova setmana de novembre. Més optimista: impossible!

When you're smiling,
the whole world smiles with you.

diumenge, 11 de novembre del 2007

Desmuntant Woody Allen

Fa poc va arribar a les meves mans el llibre Desmuntant Woody Allen, un recull de frases brillants del geni de Brooklin realitzat pel periodista Víctor Fernández. A dins es barregen expressions extretes de pel·lícules, entrevistes, o bé entregues de premis. N'hi han de divertides, de més superficials, d'altres més profundes, i tocant molts àmbits de la vida i del més enllà. Tenint en compte que es tracta d'un personatge que mai assisteix a la gal·la d'entrega dels premis Oscar (fins i tot estant nomenat!), ja que coincideix amb els assajos de la seva banda de jazz, ens podem fer una primera impressió de la singularitat de la seva personalitat. Què et sembla doncs si compartim algunes de les seves cites més conegudes?


Woody Allen i la vida:
  • L'eternitat es fa llarga, sobretot al final.
  • No crec en una vida posterior, però per si de cas m'he canviat de roba interior.
  • Que feliç seria si fos feliç.
  • M'interessa el futur perquè és el lloc on passaré la resta de la meva vida.
  • Morir és com dormir, però sense aixecar-se a pixar.
  • Els somniadors són els salvadors del món.
  • Gaudeix del dia fins que un imbècil te l'arruïni.
  • Tots els homes són mortals. Sòcrates era mortal. Per tant, tots els homes són Sòcrates. Cosa que significa que tots els homes són homosexuals.
  • Els diners són millor que la pobresa. Solament per motius econòmics.
  • Si no t'equivoques de tant en tant, vol dir que no aprofites totes les teves oportunitats.
  • "Oh, sempre veus el got mig buit." "No. Sempre el veig mig ple. De verí!"
  • M'agrada la pluja. Neteja els records de la vorera de la vida.

Woody Allen, geni i figura:

  • Res m'agrada i enorgulleix més que ser considerat un cineasta europeu.
  • Vaig al psicoanalista des de fa quinze anys. Li donaré un any més i després me n'aniré a Lourdes.
  • Em dol no poder assistir al teu 75 aniversari, però espero que tu vinguis al meu. ("Carta a Groucho Marx")
  • El que més odio que em demanin perdó abans de trepitjar-me.
  • La marihuana causa amnèsia i... altres coses que no recordo.
  • Els avantatges del nudisme són evidents a la vista.
  • Els mosquits moren entre aplaudiments.
  • No conec la clau de l'èxit, però sé que la clau del fracàs és tractar de complaure tot el món.
  • El meu pare va vendre la farmàcia perquè no hi havia més remei.
  • Vaig fer un curs de lectura ràpida i em vaig llegir Guerra i pau en vint minuts. Crec que parlava una mica sobre Rússia.
  • Jo vaig ser expulsat del col·legi per copiar en l'examen de metafísica; vaig mirar en l'ànima del noi que s'asseia al meu costat.
  • Em llevo, em poso la camisa i em cau un botó. Després obro la porta del cotxe i em cau el pany. I ara em fa por anar al lavabo.
  • "Li van disparar als ulls." Oh, Déu meu, és cec?" "És mort."

Woody Allen, l'amor i el sexe:

  • Alguns matrimonis acaben bé, uns altres duren tota la vida.
  • El diabètic no pot anar de lluna de mel.
  • El cor és un múscul molt, molt elàstic.
  • El sexe sense amor és una experiència buida. Però com a experiència buida és una de les millors.
  • El cervell és el meu segon òrgan favorit.
  • El sexe és brut? Només si es fa de la manera correcta.
  • L'última vegada que vaig estar dintre d'una dona va ser quan vaig visitar l'Estàtua de la Llibertat.
  • "Vaig dormir amb una persona per diners. Això em converteix en prostituta?" "No, només per la definició del diccionari."
  • L'única vegada que la meva dona i jo vam tenir un orgasme simultani va ser quan vam firmar el divorci davant el jutge.
  • Bígam: idiota al quadrat.
  • El sexe és com una partida de mus: si no tens una bona parella... més et val tenir una bona mà.
  • Estimeu-vos els uns sobre els altres.

Woody Allen, fent amics:

  • Drew Barrimore canta molt malament. La gent sorda no vol veure els seus llavis en moviment.
  • Els japonesos no miren, sospiten.
  • La música japonesa és una tortura xinesa.
  • Aquest home és un mentider i un assassí, i ho dic amb tot el respecte.
  • Veig desastre. Veig catàstrofe. Pitjor, veig advocats!
  • Hi ha estudiants a qui els afligeix anar a l'hipòdrom i veure que fins i tot els cavalls aconsegueixen acabar la seva carrera.

dijous, 8 de novembre del 2007

Stephane Grappelli & Yehudi Menuhin Live

Dos mestres i un instrument... Stephane Grappelli, cofundador del Quintette du Hot Club de France, va ser el millor violinista de jazz de tots els temps. Yehudi Menuhin, per la seva banda, és considerat per la gran majoria com el millor violinista del segle XX i, per tant, molt probablement es pugui afirmar que va ser el millor intèrpret que mai ningú hagi pogut escoltar. I aquesta no és només una opinió personal meva: tinc el convenciment que som molts els que la compartim.

Dos genis i el violí... tocant davant d'un mateix públic. Enfront d'una mateixa càmera. Compartint escenari i protagonisme al reportatge que la BBC va tenir l'encert de gravar en el seu dia.

S'han d'aprofitar els cops de sort que fan que en comptades ocasions els més grans intèrprets s'uneixin en una sola partitura. Com al fragment del reportatge la televisió britànica, davant el ritme de Jealousy.

dilluns, 5 de novembre del 2007

Vol particular a la Lluna

Quan es fa fosc i el Sol es pon, quan les cordes comencen a interpretar la melodia en pizzicato, la percussió inicia el seu ritme nocturn i el piano dóna pas a la veu de Julie London... ja no hi ha marxa enrera...

És hora d'emprendre el nostre vol particular!

Fly me to the moon
and let me play among the stars.
Let me see what spring is like
on Jupiter and Mars.
In other words, hold my hand.
In other words, darling kiss me.

Fill my life with song
and let me sing forever more.
You are all I hope for,
all I worship and adore.
In other words, please be true.
In other words, I love you.

"Omple la meva vida de cançó i deixa'm que canti per sempre més"


VIDEOCLIP
Imatges: pel·lícules "Barbarella" amb Jane Fonda, i "2001", ambdues de l'any 1968.
Música: "Fly me to te moon", cantada per Julie London.


diumenge, 4 de novembre del 2007

La vaca Mariposa

Intèrprets propers geogràficament com Joan Manuel Serrat, Plácido Domingo, María Dolores Pradera, Julio Iglesias i Martirio, i d'altres més llunyans com Caetano Veloso, Mercedes Sosa, Ray Connif, Celia Cruz, Rubén Blades, Gipsy Kings, Juan Gabriel, Lucho Gatica, Armando Manzanero i molts més... tots ells són artistes de gran renom. Puc assegurar que ni molt menys tots són del meu gust, però tots ells han tingut en algun moment de la seva carrera un referent en comú: la música del cantautor veneçolà Simón Díaz.

Aquest cantant i compositor nascut el 1928 és conegut per la seva lluita per la recuperació de la música tradicional dels Llanos, les grans planúries veneçolanes de la conca del riu Orinoco. En una de les cançons més celebrades és El becerrito, coneguda també amb el nom de La vaca Mariposa, que és tota ella una metàfora del naixement del Nen Jesús representat pel naixement del becerrito fill de la vaca Mariposa.

"Yo no me explico como la vaquita criolla supo esa historia, pero lo que si sé, es que ella sabe que Herodes está vivo y que somos tú, yo y él; que todos los días matamos y nos comemos al hijo de la vaca Mariposa, por eso ella lo esconde por que ella sabe la suerte de él."
Simón Díaz

Y los pericos van y el gavilán también
Con frutas criollas hasta el caney, para él.
Y Mariposa está que no sabe qué hacer
Porque ella sabe la suerte de él.

divendres, 2 de novembre del 2007

Star Wars Cantina

Som molts els que creiem que la banda sonora original de la nissaga de pel·lícules de la Guerra de les Galàxies és molt bona. De fet som capaços de tararejar molts dels seus fragments més coneguts, obra del gran John Williams.

Ara bé... què passa quan un admirador d'una la banda sonora no ha vist mai cap de les pel·lícules en que hi apareix? A part de sentir-nos inmersos en una contradicció cinematogràfico-musical, el mínim que podem fer és intentar informar-nos mínimament del contingut d'aquestes produccions.

I si optem per un resum musical? Aquesta divertida paròdia de Richard Cheese ens farà cinc cèntims del que passa a les galàxies, des de dins de la cantina fins els astres més llunyans. Partint de la famosa melodia de la música de la cantina, en Ricardo Queso ens explicarà el qui-és-qui d'una de les sèries de pel·lícules més lloades de la història del cinema.

dijous, 1 de novembre del 2007

August auf dem Weg

Wie fast jedes Jahr sind wir (Àngel, Raimon, Héctor und David) ins Ausland gefahren. Leider haben wir nur im August genug Zeit, um weitere Reisezielen zu schaffen, und deswegen sind wir durch Bulgarien, Griechenland und Istanbul gefahren.

Genauso wie tausende Reisenden hatten wir Probleme am Flughafen, weil der Handlingbetrieb zu wenig Personal vorhanden hatte. Deshalb wurden unsere Ruckpacke während einer Verbindung verloren, und wir müssten 24 Stunden noch in Bucarest bleiben. Vielleicht wegen unsere Kopfschmerzen konnten wir nicht die Hauptstadt Römaniens genießen.

Ab dem dritten Tag waren wir endlich mit Ruckpacken in Bulgarien. Nach einer Nacht im Zug mieteten wir ein Auto und fingen wir unseren Weg nach Koprivshtitsa an, nicht ohne Probleme, weil wegen unsere geringere Kenntnisse des kyrillischen Alphabets waren wir in einer Umgehungsstraße in Sofia verloren gegangen. Fast vier Stunden später könnten wir Koprivshtitsa besuchen und in der Nacht waren wir schon in Veliko Tarnovo. In den folgenden Tagen konnten wir auch zwei wichtige Klöster (Trojan und Rila) besuchen und die wunderschöne aber unsicheren bulgarischen Straßen fahren. Ebenso wanderten wir auf der Vitosha Berg.

Von Sofia nach Thessaloniki hatten wir auch ein Nachtzug gebucht, aber wegen einem Unfall müssten wir eine Strecke mittels Bus durchfahren. Immer Probleme dabei, die danach zum Glück als Anekdote erinnert werden.

Mit einem neuen gemieteten Auto führten wir nach Pelion, einer sehr schönen Halbinsel, wo wir am Strand liegen, die beliebte Gastronomie genießen und sogar könnte Raimon Sirtaki „tanzen“ könnten. Zwei Tage später besuchten wir die bekannten Klöster von Meteora, die auf der Spitze höher Bergen stehen. Etwa 40ºC warm und ziemlich touristisch, aber ein Besuch lohnt sich auf jeden Fall!

Die letzten vier Tagen verbrachten wir in Istanbul, wie immer nach einer letzten Nacht im Zug. Die Großartigkeit der Moscheen und Agia Sophia verliebt jeder, und auch eine Schiffreise durch dem Bosforus reicht. Außerdem hatten wir genug Mut, die Türkische Bäder zu besuchen. Da fand wir alles sehr komisch, aber am Ende fühlten wir uns wie Neugeborene.

Und nach Istanbul, die Rückfahrt. Zwei Wochen und viele verschiedenen Orte: jetzt sind alle gute Erinnerungen, Gefühle und Kraft, um neue Reiseziele zu erreichen.


Bilderklärung:
1. Bild - Rila Kloster (Bulgarien)
2. Bild - Milina (Pelion, Griechenland)
3. Bild - Meteora (Griechenland)
4. Bild - Istanbul (Turkei)