Reconstrucció del rostre de Bach

Curiosa notícia la que acabo de trobar voltant per la xarxa abans d'anar a dormir: l'antropòlega escocesa Caroline Wilkinson ha reconstruït el rostre del compositor alemany Johann Sebastian Bach mitjançant diverses tècniques forenses i digitals. El treball ha estat realitzat a petició de la Casa Museu de Bach a Eisenach (Alemanya), conjugant les dades obtingudes de retrats, medicions del crani i de la màscara mortuoria del mestre de Leipzig.

Sembla ser que, a més, la Casa Museu té previst inaugurar el proper 21 de març l'exposició "Bach en el mirall de la medicina", on s'exposarà, entre d'altres, un bust de cera amb el rostre reconstruït del que per a molts és el músic més influent de la història.

Ara bé, intentem comprovar la semblança de la reconstrucció facial que encapçala aquesta entrada del bloc amb el retrat més famós d'aquest gran geni?

Doncs sí, probablement sí que s'hi assembli una mica. Molt em temo que aquest retrat ha tingut molt a veure en els resultats finals...

Sigui com sigui, sempre ens quedarà la música...

Podeu llegir la notícia fent clic aquí.

Anne-Sophie Mutter: entrevista al suplement Babelia

És valorada internacionalment com una de les més grans. Fins i tot el suplement cultural Babelia del diari El País gosa afirmar que es tracta de la millor violinista del món. No em veig amb cor de corroborar aquesta valoració, però el que sí que és cert és que pel que fa a qualitat de so i a expressió musical ben pocs violinistes famosos es troben al mateix nivell que Anne-Sophie Mutter.

Dissabte passat, l'esmentat suplement d'arts i cultura del diari més venut a Espanya va publicar una entrevista a aquesta magnífica violinista alemanya. Podeu llegir-la fent...

clic aquí
(l'article s'obrirà en una finestra nova)

Evidentment segur que cap de vosaltres dubta a aquestes alçades que, després de llegir l'entrevista, un viciat del YouTube com jo no ha dubtat ni un moment en buscar el que aquesta inmensa plataforma de vídeos ens ofereix sobre Anne-Sophie Mutter. La meva elecció no és casual: l'obra que interpreta acompanyada de piano ja la vaig tocar amb l'Anna fa un parell d'anys a l'Auditori de l'Escola Municipal de Música de Martorell. Es tracta d'un fragment de la Sonata núm.5 per violí i piano, op.24, Frühlingssonate (Sonata Primavera) de Ludwig van Beethoven. Crec que serà bona idea no remarcar les diferències entre la interpretació del vídeo i la d'un servidor...

No hay pasado ni futuro, hay una fuerza del presente en la música que es un espejo del tiempo en que se hace.

I el termòmetre puja i puja... fins els 36 graus!

Sí, ja es veu a venir. No plou i els dies són cada cop més llargs i més assoleiats. Tot això ens afecta en el nostre estat d'ànim i mirem el dia amb uns altres ulls. Però no dubteu ni un segon que la primavera serà un altre cop ben curteta i, ben aviat, els nostres termòmetres pujaran... fins els 36 graus!

Ja, das ist vorzusehen! Es regnet nie und die Tagen werden immer noch länger und sonniger. Damit sehen wir den Tag mit besseren Augen. Aber der Frühling wird sicherlich sehr kurz sein, und bald wird die Temperatur steigern... bis zur 36 Grad!

2raumwohnung - 36 Grad

Guck mal was die Jungs da hinten tun
und sag ihnen das will ich auch
denn immer wieder wenn die Jungs das tun
dann weiß ich was ich brauch

ich geb dir ein Geschenk
mach es bitte auf
bestell mir ein Getränk
ich komm mal zu euch rauf
oder kommt ihr zu mir runter
ich will eure Zimmer sehen
wir liegen vor der Minibar
komm laß uns baden gehen

36 Grad
und es wird noch heißer
mach den Beat nie wieder leiser
36 Grad
kein Ventilator
das Leben kommt mir gar nicht hart vor
36 Grad

guck mal was die wieder da hinten tun
ich weiß nicht was das soll
aber ich finds gut
alle Jungs singen und tanzen hier
kommt Girls da sind wir
Schuhe aus
Bikini an
wir gehen raus
es fängt zu regnen an
wir tanzen und können schon
die Sonne wieder sehen
und dann der Regenbogen
wow-ist das schön

hier Jungs da girls
weiter weiter weiter
gebt alles und mehr als ihr könnt
keiner weiß was gleich passiert
doch jeder weiß hier das ist die Luft die brennt

Propera estació... fantasma!

En una època plena de debats menys o més interessats i/o interessants respecte al futur de les insfrastructures ferroviàries i, en particular, les que travessen la ciutat de Barcelona pel subsòl, trobo que és interessant conèixer una mica la història de les diferents línies de metro i de tren que recorren sota els carrers de la capital catalana.

Obres del Gran Metropolità sota la Via Laietana (actual L4)

És per això que us convido a visitar un enllaç on es pot conèixer una mica d'història de línies i, el que és encara més interessant, descobrir quines són les estacions fantasma de Barcelona.

Algú coneix les parades de metro de Ferran, Correus o Gaudí? Algun cop heu pujat al comboi a les estacions de Travessera, Banc o La Bordeta o Santa Eulàlia? Sabieu que fa algunes dècades l'estació de Plaça Espanya no era on es troba ara? Són totes aquestes antigues estacions de les línies de Gran Metropolità (part de les actuals L3 i L4, d'ample internacional), del Ferrocarril Metropolità Transversal (actual L1, d'ample ibèric) i del Ferrocarril de Sarrià. Algunes d'elles van ser clausurades, d'altres mai s'han arribat a fer servir.

Per llegir l'article sencer feu CLIC AQUÍ (s'obrirà en una finestra nova). És realment interessant.

Els ramals del Gran Metropolità al seu pas per Ciutat Vella.
Algunes estacions han caigut en l'oblit col·lectiu.

P.D.: Fixeu-vos en les fotos de l'estació de Correus: qui havia de dir a l'empresa anunciant que els seus anuncis durarien tants i tants anys a les parets del metro?

Pauet Live: korg electribe mx1

Us ve de gust una petita dosi de música electrònica?

M'agrada més el seu sobrenom alemany: Kein Signal. Però en aquest cas, en Pauet ens ofereix via YouTube una composició electrònica amb el seu Korg Electribe MX1.

Pauet i Kein Signal són dos sobrenoms de'n Pablo, un dels meus amics més propers del meu Erasmus a Dresden. Quan penso en ell recordo el desordre a la seva cuina, la nit boja en que li van robar una bicicleta comprada feia unes hores, els sopars i les festes, les llargues converses, el lesió al peu a Hamburg, les rallades mentals veient com passava el temps i que el projecte no s'acabava mai... la llista de records és tan llarga! Ell és el creador de tres dels espais que tinc enllaçats en la columna dreta del bloc: Electronados, Trig Pauet i Pablu in Dresden. Evidentment és aquest darrer el que més m'agrada i el que més bons records em porta.

En Pablo és de Barcelona, però ja fa alguns mesos que està treballant a Londres d'on, de ben segur, tornarà carregat de noves idees i de grans experiències.

Queda pendent una trobada musical a Barcelona. Què passaria si el meu humil violí intentés introduir-se en l'univers electrònic del Kein Signal? Ell porta anys perseguint-me per inventar alguna cosa nova. Algun dia serà realitat.

El cel de Dresden des de casa de'n Pablo - La fotografia és una altra de les seves passions

Harder, better, faster, stronger...

Avui aquest bloc patirà un augment considerable dels seus indicadors de frikisme i d'anada d'olla. I és que el vídeo de YouTube amb el que començo la setmana no és per menys.

Us presento una coreografia del "Harder, better, faster, stronger", publicat a l'àlbum Discovery (2001) del dúo francès de música electrònica Daft Punk. El ball us permetrà seguir la lletra en tot moment, de forma que a més de lloar el nivell s'absurditat del vídeo, podreu repassar com es formen els comparatius en llengua anglesa.

Crec que el personal comença a estar greument avorrit, però... i com ens ho passem de bé? Si us plau, no m'ho tingueu en compte!

"Work It
Make It
Do It
Makes Us
Harder
Better
Faster
Stronger
More Than
Hour
Our
Never
Ever
After
Work is
Over, over.

Work It Harder Make It Better
Do It Faster, Makes Us stronger
More Than Ever Hour After
Our Work Is Never Over"

P.D.: Si tot i així encara no en teniu prou, us recomano a veure el vídeo de les Daft Hands fent clic aquí (el vídeo s'obrirà a una finestra nova). The hands are getting harder, better, faster and stronger too!

Cent anys del Palau de la Música Catalana

Avui es compleixen cent anys de l'inauguració del Palau de la Música Catalana.

Com és habitual, no és fins ara que els principals mitjans de comunicació del nostre país decideixen rescatar la sala de concerts més emblemàtica de Catalunya dels breus i amagats titulars de cultura per promocionar els actes d'un centenari amb propostes molt interessant (i amb d'altres que no tant). Els grans gurús de la comunicació hi van aquests dies a fer programes especials, enrecordant-se'n així per una estona del lloc que probablement ha estat el Centre Cultural (i sovint també polític i social) de la Catalunya dels darrer segle.

No penso fer cap biografia de Domènech i Montaner ni explicar la història de l'Orfeó Català. Tampoc penso comentar el que suposaren els Fets del Palau del 1960. L'aniversari del Palau em fa recordar moments molt macos, bons instants en que un jove estudiant de violí que té molt clar que no arribarà gaire lluny viu amb intensitat i il·lusió.

Hi va haver una època en que la necessitat de finançament del Palau de la Música afavoria els convenis amb administracions i empreses per realitzar-hi actes de tots tipus. Fruit d'un conveni entre l'Ajuntament de Martorell i el Palau vaig tenir l'oportunitat de tocar-hi en unes quantes ocasions. Recordo el primer cop, encara força petit, interpretant cançons populars (em ve a la memòria alguna polca) amb el Jordi i la Yolanda. No puc oblidar tampoc els concerts dobles de Vivaldi amb la Sara i el Carlos, la cançó rusa que vaig tocar l'Anna i la Gemma i, com no, la darrera vegada tocant Deux Interludes de Jacques Ibert amb la Gemma i la Mireia.

Malauradament el final de les obres d'ampliació del Palau va suposar l'encariment dels convenis i mai més s'han pogut tornar a fer Diumenges Musicals amb gent de Martorell. Potser algun dia la societat catalana s'acostarà encara més al Palau, i l'entitat recordarà els dies en que ajudava a complir els somnis de gent il·lusionada per la música, més enllà de les grans estrelles internacionals o dels artistes, catalans o no, que en cada moment cauen més simpàtics als mitjans de comunicació. Probablement és la millor manera de que els catalans sentim aquesta magnífica sala de concerts centenària com el nostre Palau.

La petita reina del món

Mapa de Ptolomeu (Κλαύδιος Πτολεμαίος; ca.85-ca.165)
(clic aquí per ampliar )

La petita Lilly s'ha convertit, amb només dos anys d'edat, en una de les moltes estrelles del YouTube. I és que, després de 2.332.426 de visites (05/02/08-22:59), s'ha convertit en la World Map Master. Asseguren que és capaç d'encertar l'ubicació d'una vuitantena de païssos sobre el mapa sense equivocar-se. De ben segur que ens treuria els colors a més d'un... (jo ja els tinc fora de naixement...).

I tu, estàs a punt per una lliçó de geografia política?

Es veu, però, que amb divuit mesos ja apuntava ben alt. Ho podeu comprovar a aquesta altra gravació: clic aquí (el vídeo s'obrirà a una finestra nova).

Apa! A què espereu? Tothom a estudiar!

Gotan Project (o l'evolució del tango)

Dilluns passat vaig voler començar la setmana amb el Libertango d'Astor Piazzola interpretat per Yo-Yo Ma. Avui, però, també vull dir bona nit amb un tango, aquest cop la versió del Milonga de amor de Gotan Project. Es tracta d'una evolució del tango cap a l'electrònica jazzística portada a terme per aquest grup composat pel DJ francès Philippe Cohen, el músic suís Christoph H. Müller i en bandeonista i guitarrista argentí Eduardo Makaroff.

La música no deixa d'evolucionar, de viure fussions dels seus diferents gèneres i de sorprendre'ns dia rere dia. A mi m'agrada. I a vosaltres?

Aquesta versió del Milonga de amor de Gotan Project va aparèixer també a la pel·lícula Bailemos ("Shall we dance?") a una escena interpretada per Jennifer López i Richard Gere. Si us pica la curiositat, podeu veure-la fent clic aquí (el vídeo s'obrirà a una finestra nova). Però el videoclip que us proposo avui, tot i que no sé si és l'original, trobo que és molt millor.

Què vol dir reenviar amistat?

No sóc d'aquelles persones que reenvien tot el que reben per correu electrònic. Ni bons desitjos xinesos ni moltes de les conyes, acudits i altres temàtiques que, dia sí i dia també, arriben a les bústies de mig món. Molt bo ha de ser com per que decideixi fer perdre temps a amics i coneguts.

Avui, però, la Montserrat ens ha fet arribar una presentació de PowerPoint que parlava sobre l'amistat, ambientada amb música i amb dibuixos de l'obra d'Antoine Saint-Exupéry coneguda mundialment i anomenada Petit Príncep. Tot just llegir qui era la remitent, he vist que podia estar segur de que no em trobaria amb qualsevol cosa. És un escrit ple de tòpics, però probablement un dels que més s'ajusten al meu concepte de l'amistat.

Les amistats estan fetes de trossets

Trossets del temps que vivim amb cada persona. El que importa no és la quantitat de temps que passem amb cada amic, sinó la seva qualitat. Cinc minuts poden tenir més importància que un dia sencer.

Algunes amistats estan fetes de riures i plors compartits; altres, d’hores d’escola; altres, de sortides, cine, diversions; i n’hi ha que neixen sense que sapiguem ben bé com ni per què... Avui dia,n’hi ha que estan fetes sols de correus electrònics, i no per això són menys importants. Diferents, però no menys importants.

Aprenem a estimar les persones sense poder-les judicar per la seva aparença, sense que les puguem etiquetar conscientment. Hi ha amistats profundes que han nascut així.

Saint-Exupéry diu: “El temps que vas perdre per la teva rosa és el que la fa tan important”. El temps que “perdem” amb cada amic fa que cada amic sigui tant important. Perquè el temps “perdut” amb amics és temps guanyat, aprofitat i viscut.

Són records per a cinc minuts després, per a dins d’un any o per a sempre. Un amic es torna important per a nosaltres -i nosaltres per a ell- quan en la seva absència som capaços de riure o plorar, de sentir nostàlgia, pena o alegria i, en aquell instant, sentir-lo ben a prop nostre.

L’important és saber aprofitar al màxim cada moment viscut i atresorar-lo en el bagul dels records, per poder estar amb els nostres amics, encara que estiguin lluny dels nostres ulls.

Guardo cada dia aquests trossets ben dins del meu cor. Són el meu tresor. Quan estic sol, en trec els amics que m’acompanyen...
Gràcies pel trosset que m’has regalat!

(Pots veure la presentació sencera fent clic aquí)

A aquesta definició d'amistat vull afegir als que, periòdicament o de forma puntual, heu entrat a aquest racó d'internet, on el personatge que us escriu vol compartir coses que li agraden o que, senzillament, troba curioses i interessants. Gràcies!