És una interessant recomanació que vaig trobar ahir a la pàgina web de Rac1: un vídeo creatiu on persones d'un a cent anys d'edat diuen la seva edat.
Poseu-vos en el paper d'oient de la interpretació d'algun dels dos estudiants que apareixen a la gravació. Què els faríeu treballar? Quines són les seves mancances? Els dos són molt bons però, tot i això, en Perlman és capaç de donar consells, fins i tot recolzant-se en alguns acudits, de cara a intentar millorar unes interpretacions que podrien considerar-se perfectes pel 99,9% dels mortals.
I ara què? Com queda el meu got? Mig buit o mig ple?
Recordo aquella noia polonesa amb excés de vodka al seu cos com ens explicava que a Bielorússia la gent es tirava a sobre dels cotxes amb matrícula del seu país per robar menjar, el doble del Papa Joan Pau II dormint a la llitera de sota, o bé la nena polonesa (li dèiem Anita) que havia d'entrar al nostre compartiment amb la seva mare (li dèiem Tía Alicia) a les 2 de la matinada tot plorant per tal de mostrar la seva disconformitat.
No podrem mai oblidar (o millor sí) els Chicago Bulls (tres americans de Chigago que feien olor a Bull), el nen que vomitava la papilla de "pollo al curri" mentre la seva mare no deixava de cridar en alguna llengua africana que -evidentment- desconeixiem, o bé el amico rumano que sí o sí volia ajudar-nos a que no ens timessin a la nostra arribada a l'estació de tren de Braşov. Menció especial es mereixen tots aquells capaços de la proesa de roncar més fort que el soroll del txacatxa del tren.
Però com passa tots i cadascun dels vespres, abans de la nit el Sol ens crida la nostra atenció i ens diu "fins demà". I aquest cop, en canvi, els habituals reflexes no tenen perquè tenir lloc en rius o mars: poden, simplement, indicar el camí a seguir sobre els rails.
Aachen, Alemanya, juliol 2007
(clic aquí o sobre la imatge per ampliar)
Colònia, Alemanya, agost 2004 - Fotografia analògica escanejada
(clic aquí o sobre la imatge per ampliar)
I què passa quan la ciutat és lluny, el Sol cada cop és més baix i les nostres mirades es perden buscant l'horitzó? És quan ens adonem del que el cel s'oblida de ser...
Algun lloc al camí entre Bucarest i Sofia, Romania, agost 2007
(clic aquí o sobre la imatge per ampliar)
Algun lloc entre Sibiu i Braşov, Romania, agost 2004 - Fotografia analògica escanejada
(clic aquí o sobre la imatge per ampliar)
Però vigileu! No us embadaliu amb l'espectacle del cel! Mai se sap si alguna colla de nens aficionats a tirar pedres al cavall de ferro us pot despertar i retornar-vos ràpidament a la realitat del món terrenal. Sort que aquells maleïts tenien mala punteria...
Però ben aviat hi haurà justícia. Es comença a evidenciar una guerra pel control de menjadors i les sales d'estar, la lluita entre dos candidats: el Príncep Blau i el Duc del Comptat de Gates.
Qui aconseguirà el poder? Qui serà el succesor del malvat desterrador de la sempre recordada reina de la casa? Ningú ho sap del cert, però de ben segur que el traïdor veurà ben aviat acabat el seu regnat i es dedicarà simplement a espantar ocells penjat de terrat en terrat.
Per cert, què deu estar fent en aquests moments l'inmortal reina de la casa?
I can hear the sounds of violins
Long before it begins
Make me thrill as only you know how
Sway me smooth, sway me now.
Michael Buble - Sway "Live"
I és que avui divendres tindrà lloc la meva primera classe de violí de l'any 2008, i les sensacions són les habituals: tinc moltes ganes, tot i que no ho sembli degut a la poca feina que faig. Provaré sort, entre d'altres obres, amb el Concert per violí núm.1 en la menor (1868) del violinista belga Jean-Baptiste Accolay. Es pot trobar enregistrat al disc "Concertos from My Childhood" d'Itzhak Perlman. "Concerts de la meva infantesa", diu en Perlman. Però en el meu cas més aviat seria "Concerts que destrossa un jove no massa jove". És un clàssic concert per estudiants de grau mig de violí, però el trobo força interessant. No és l'obra més difícil que he tocat, però tot i això, doncs no: els saltillos del minut 1:43 no em surten!
Amb pastanagues, carabassons i cogombres com a matèria prima, la música esdevé la protagonista de l'escenari després d'una acurada transformació de les hortalisses en instruments musicals de vent, corda i percussió. Podeu consultar els instruments al web d'aquest curiós conjunt musical.
Aquí teniu un fragment d'un concert, precedit d'unes imatges de la preparació dels instruments que, per cert, cada concert han de renovar perquè acaben desfets:
Una darrera curiositat: què passa amb les restes dels instruments? Part dels instruments fets servir els donen a la audiència i una altra part va al contenidor de residus orgànics. Però el més sorprenent és el que fan amb les restes de la fabricació dels instruments, prèvies al concert: La Wiener Gemüse Orchester convida als assistents a una deliciosa sopa de verdures!
Podrem tastar algun dia no massa llunyà la seva sopa musical a les nostres terres? A mi no m'importaria començar a sentir l'oloreta i el xup-xup...
Freak però molt interessant.
Realment el guió és magnífic i, com és habitual en els germans Marx, cadascuna de les frases que pronuncien té suc per analitzar i per riure. És per això que vull compartir aquesta escena d'estira i arronsa entre timadors, de la qual vam poder parlar durant el sopar que vam fer a altes hores de la nit la Txell, el Marco, el Raúl i l'Eloi divendres passat. Aconseguirà en Groucho els deu dòlars que necessita per poder comprar el seu bitllet cap a l'Oest?
Per aquells que agafeu el tren habitualment: sort i paciència. I sobretot, vigileu amb el canvi, no fos cas que a sobre dels problemes presents dia sí i dia també, acabessiu repetint una de les frases finals de l'escena: "Tengo la impresión de que he caido en una cueva de ladrones".
- Un billete para el Oeste. Hasta el final.
- Sí señor. Setenta dólares, por favor.
- Setenta amigo, no se moleste contándolos.
- Aquí sólo hay sesenta dólares.
- ¡Ya le dije que no los contara!
- ¡Necesito diez dólares más!
- ¡Es un robo! No me extraña que esté entre rejas.
T'ha agradat la recomanació d'avui? Si és així, segur que també t'agraden les veritats d'en Groucho (veure 16/10/2007) i l'escena de la cabina del vaixell d'Una noche en la ópera (veure 01/10/2007).
Érase unha vez un iogur de fresa namorado dunhas natillas de vainilla que vivían na neveira, un pouco máis arriba, arriba da súa cabeza…
O iogur de fresa intentaba cada día achegarse ás natillas para explicarlle o que sentía, pero cada vez que as vía tremía coma un flan...
-¿Que podo facer para que se fixe en min?- preguntoulle a un vaso de leite con nesquick- Dáme un consello, sei que en ti mollan madalenas, cornflakes e máis galletas.
- Mira iogur de fresa o que che podo dicir é que axunta dela vas a ter que subir.
-¡Ai, vaso de leite, non sei por onde ir!
-Pois apura, que mañá caducas.
O iogur de fresa armado de valor, botoulle un par de conservantes, así se arriscou ata que chegou arriba axunta do seu amor:
-¡Cariño, xa estou contigo!
-¡Pero como se atreve, pedazo descarado! ¿non ve que estou casada cun bio desnatado que non precisa frío durante tres meses e non coma vostede?
Dixo o iogur de fresa: -De todo isto aprendín, non quero un corpo danone e un cerebro petisuíiiiii...
Markinhos Drinkin - Iogur de fresa
Les encertants
En la primera posició: amb la resposta correcta enviada el mateix dia 2 de gener a les 22:04h, una amant de la música, la poesia i els croissants, la Marina!
En segona posició: havent enviat la resposta correcta ahir dia 3 a les 11:15h, la pubilla del Pont d'Armentera, calçotera i descobridora del veritable Mazinger Z (algun dia veureu la foto del superheroi al bloc), la Laia!
Moltes gràcies a totes dues!
Els premis
Prometo pensar-hi ;-)
La resposta
Doncs sí, el videoclip de Wir sind Helden té un germà al camp de Tarragona. Es tracta del videoclip de la cançó Pau d'Els Pets. Sembla ser que Els Pets es van avançar un any, ja que el van publicar 2004. En què s'assemblen? Ho podeu jutjar vosatres mateixos!
